El festí de Babette, d'Isak Dinesen

 

Darrere el pseudònim masculí d'Isak Dinesen hi trobem l'escriptora danesa Karen Blixen, autora també de Lluny de l'Àfrica (1937), una obra que molts hem conegut gràcies a la seva adaptació cinematogràfica. A El festí de Babette, publicat per primera vegada el 1952, Blixen ens captiva tant per la història que narra com per la bellesa de la seva prosa, rica en imatges, metàfores i girs lingüístics memorables.

Un dels exemples que vam comentar al grup és la descripció de les dues germanes protagonistes:

«De joves, Martine i Philippa havien estat extraordinàriament boniques, amb aquella bellesa resplendent i gairebé sobrenatural dels arbres fruiters florits o de les neus perpètues» (p. 11).

L'obra presenta una estructura circular. Inicialment ens situa davant de Martine i Philippa, dues germanes d'edat avançada que viuen a la seva casa groga als fiords noruecs. Mitjançant un llarg retorn al passat coneixem la seva història, la figura del pare, l'arribada de Babette i els esdeveniments que culminaran en el famós sopar. Finalment, retornem al punt d'inici, transformats per tot allò que hem descobert.

Els noms de les germanes no són casuals: Martine remet a Martí Luter i Philippa a Philipp Melanchthon, figures cabdals de la Reforma protestant. Educades pel seu pare, un degà respectat i sever, han crescut en un ambient de profunda espiritualitat. La comunitat religiosa que aquest havia fundat continua reunint-se, malgrat que amb els anys la fe inicial sembla haver anat deixant pas a les queixes, els ressentiments i les petites rancúnies. En aquest context, Martine i Philippa representen la bondat, l'harmonia i el servei als altres.

El pare considerava que l'amor terrenal era una il·lusió humana i havia educat les filles en l'amor diví i l'abnegació. Com comentava S., sembla que les dues germanes estiguin condemnades a una vida de renúncia. Tot i això, cadascuna viurà una breu i incompleta experiència amorosa.

Martine desperta l'interès del jove oficial Lorens Löwenhielm. Destinat a Berlevåg perquè corregís els seus excessos i deutes, el tinent experimenta al costat de la comunitat una revelació espiritual que el desconcerta. A diferència dels seus companys, obsessionats per l'èxit i el prestigi, hi intueix la possibilitat d'una existència més pura. Finalment, però, decideix allunyar-se d'aquest ideal i lliurar-se a la carrera militar i social.

Philippa, per la seva banda, fascina el gran cantant d'òpera Achille Papin, que queda meravellat per la seva veu. En sentir-la, exclama:

«M'he esquinçat; el món tornarà a creure en els miracles!» (p. 22).

Les escenes dels assajos d'òpera aporten moments d'humor i de tendresa. Tanmateix, tampoc aquesta història no tindrà continuïtat. Com diu el narrador, les germanes gairebé no van parlar d'aquell visitant vingut del món exterior, perquè els faltaven paraules per descriure'l.

Molts anys després, el 1871, una carta d'Achille Papin altera la seva vida. Els demana que acullin una refugiada francesa que fuig de la repressió posterior a la Comuna de París. Així arriba Babette, una dona digna i reservada que ho ha perdut tot. Si no li permeten quedar-se, prefereix morir.

Quan comença el relat principal, Babette fa catorze anys que viu amb les germanes. S'ha convertit en una serventa excepcional: cuina bé, administra amb habilitat els recursos de la casa i alleugereix les seves mestresses de les tasques quotidianes. Això permet a Martine i Philippa dedicar-se encara més a l'atenció dels seus feligresos.

En aquest punt apareix una interessant referència bíblica:

«Com que no havien d'assumir contra natura el paper de Marta, l'esplendor de les dues Maries es va anar tornant cada cop més brillant» (p. 34).

La comparació remet a les germanes de Llàtzer, Marta i Maria. Mentre Babette assumeix les tasques pràctiques, Martine i Philippa poden mantenir una vida més contemplativa.

L'argument fa un tomb inesperat quan Babette guanya un premi extraordinari de loteria. Les germanes se n'alegren sincerament, però al mateix temps temen perdre-la. En aquest moment, precisament, afloren vells greuges i ressentiments dins la comunitat:

«Uns hostes no desitjats que provenien de mig segle enrere [...] s'havien esquitllat per la porta entreoberta...» (p. 38). Aquí es fa especialment evident l'habilitat literària de Blixen per convertir els conflictes morals en imatges poderoses.

Com que s’escau que fa cent anys que va néixer el degà, a les germanes els sembla oportú de preparar la commemoració del centenari, que pot permetre unir la comunitat. Llavors Babette demana permís per oferir un autèntic sopar francès en honor del centenari. Les germanes accepten, tot i que els ingredients exòtics que comencen a arribar a la casa, inclosa una tortuga viva, les inquieten profundament. La comunitat, espantada pels possibles excessos mundans, pacta que durant l'àpat no farà cap comentari sobre el menjar ni la beguda: es limitaran a menjar, donar gràcies i pregar.

Entre els convidats hi ha el general Lorens Löwenhielm, aquell antic pretendent de Martine. La seva presència connecta el passat amb el present. El relat contraposa magistralment el jove ambiciós que havia estat amb l'home gran que ara reflexiona sobre el sentit de la seva vida. Malgrat els èxits obtinguts, sent que li falta alguna cosa essencial. Ha arribat a pensar que el món és més una qüestió mística que moral.

El sopar constitueix el gran centre simbòlic de la narració. Mentre els membres de la comunitat mantenen el seu silenci autoimposat, els plats exquisits de Babette comencen a operar una transformació subtil. Les tensions es dissolen, les ferides es tanquen i la conversa flueix amb una naturalitat inusual. La gràcia sembla descendir sobre els comensals.

Com vam comentar al club, el festí alimenta alhora el cos i l'esperit. La misericòrdia i la veritat, la justícia i la benaurança semblen reconciliar-se. També es produeix una mena de retrobament entre Martine i Lorens, que han romàs units durant anys per una proximitat construïda des de la distància.

Després de la celebració, les germanes descobreixen que Babette ha gastat tota la fortuna guanyada a la loteria per oferir aquell banquet. No ha estat un acte de frivolitat, sinó una necessitat artística. Babette és una creadora i només podia expressar-se plenament mitjançant la seva obra. Com observava la L., entre les germanes ha trobat un lloc on ningú no la pot ferir, un refugi on pot donar-se als altres sense por.

La seva generositat acaba revelant-se com una forma suprema d'art.

Abans de la trobada literària, amb L. vam visitar l'església protestant del centre de la ciutat, que desconeixíem. Va ser especialment enriquidor assistir a una celebració presidida per una dona i escoltar un comentari de les lectures profund, teològic i natural. També vam poder contemplar i fotografiar un vitrall magnífic.

Més tard, ja amb S., vam fer un mos a l'Espai Mallorca i vam comentar el que he relatat, en un agradable matí de diumenge primaveral. 

(Aquest club de lectura l'he escrit a posteriori, quan ja havia escrit el d'estiu: Neu de tardor)

 

Neu de tardor, d’Irène Némirowsky (Editorial Viena, col·lecció Petits Plaers)

 Irène Némirowsky ens explica la història de Tatiana Ivànovna, la mainadera d'una família aristocràtica russa a la qual ha dedicat tota la seva vida. I ho fa amb aquella capacitat tan característica de l'autora per construir relats plens de matisos i diferents capes de lectura. Això fa que quedem atrapats per la història i ens endinsem tant en la vida de Tatiana com en la de la família que, després de la Revolució de 1917, es veu obligada a exiliar-se i deixar enrere el món que coneixia.

La novel·la segueix aproximadament quatre anys de les seves vides: des d'una nit de Nadal a Rússia, quan Kiril i Iuri marxen a la guerra, fins als últims dies de Tatiana a París. Al final de la seva vida, imagina que neva i que torna a la casa de Rússia. Només en l'últim instant comprèn que en realitat s'ha endinsat al Sena i que ja no és a temps de sortir-ne.

Una de les riqueses de la novel·la són els diversos plans de lectura. L., per exemple, comentava la seva sorpresa davant el fet que, enmig d'un context de guerra i revolució, l'autora ens faci fixar en la quotidianitat de la natura. És un contrast que contribueix a donar profunditat al relat.

A mi m'ha cridat l'atenció un altre aspecte: la multiplicitat de noms amb què són designats els personatges. Com passa sovint a la literatura russa, els personatges són anomenats de maneres diferents segons qui s'hi adreça o el grau de familiaritat. Així, Tatiana Ivànovna també és Nianiuxka, Niània o "jaieta", mentre que Nikolai Aleksàndrovitx és Kolinka. També apareix el terme karin, que fa referència als senyors de la casa.

I què significa la neu de tardor del títol? Tatiana, nascuda al nord, estima el fred i la neu. La mateixa mare d'en Nikolai li deia: «Tatiana, prou que es veu que ets del nord, filla meva... A la primera neu, et tornes boja...» (p. 75). S. ens feia notar que la neu de tardor és una neu bruta, lluny de la seva esplendor. És una imatge que simbolitza un món que s'està extingint: el de les famílies aristocràtiques russes, però també el de la mateixa Tatiana, que es troba en l'últim tram de la seva vida i ja no té forces per adaptar-se a la realitat de l'exili.

Quan comença la història, Tatiana fa cinquanta-un anys que viu amb els karin. Ha tingut un marit i un fill, tots dos ja morts, i s'ha convertit en la veritable dipositària de la memòria familiar de la família a la qual fa de mainadera. És la guardiana de la casa i dels seus records. Per això inevitablement em va recordar Armanda, de Mirall trencat de Mercè Rodoreda, un altre personatge profundament identificat amb la casa que habita.

La seva vinculació amb amb la casa i la família queda clara en aquest fragment:

«Que si me'n recordo, Helena Vassílievna...! Déu meu...! Podria dir on hi havia cada cosa...! Podria entrar a la casa i caminar amb els ulls tancats! Recordo cada vestit que vostè portava, i la roba dels nens, i els mobles, i el parc...!» (capítol VI)

Tatiana sent una predilecció especial per Iuri. Probablement perquè és el membre més bondadós de la família i també el més indefens. Ella pressent el seu destí i intenta protegir-lo. Quan Ignat, antic company de jocs de Iuri i posteriorment cotxer de la família, el convoca al poble, Tatiana intueix immediatament el perill:

«Ah! Maleït diable, fill de gossa! Et penses que no et veig els pensaments en els ulls? I qui ets tu per donar ordres al teu amo?» (p. 43)

Efectivament, Ignat acabarà matant Iuri. El passatge mostra no només la lucidesa de Tatiana, sinó també com, malgrat provenir del poble, continua sostenint l’antiga jerarquia social.

Hi ha un moment de la novel·la que em va recordar Sang calenta, de la mateixa autora, gairebé com una picada d'ullet a aquell llibre. És quan Tatiana diu a la Lulú:

«Jo també he estat jove, Lulixka. Fa molt de temps, d'això, però encara recordo la sang jove que crema les venes. Et penses que s'oblida això?» (p. 59)

Ara bé, Tatiana no és pas Silvestre. Tot seguit contraposa el record de la joventut amb una defensa de les normes morals tradicionals i de la necessitat de preservar la reputació i la virginitat de la jove.

Quan la família es reuneix per celebrar la missa pel repòs de l'ànima de Iuri, cadascú està immers en les seves pròpies preocupacions. Només Tatiana pensa realment en ell. Com a custòdia de la memòria familiar, és qui manté viu el record d'Iuri. Tanmateix, no es lliura a la lamentació: sap que no serveix de res i es consola pensant que no va patir en el moment de morir.

S. ens ha fet observar una idea molt encertada: Tatiana és dins de la història i alhora n'és fora. La família la considera una de les seves, però el món nou li resulta completament aliè. El món que li havia tocat viure ha desaparegut, i ella és massa gran per construir-se una nova vida. A París no aconsegueix adaptar-s'hi. La resta de la família, en canvi, ho fa amb més o menys èxit. Nikolai arriba a pensar que, si no fos pels records de Rússia, la vida present seria suportable (p. 70).

Aquesta diferència es resumeix molt bé en un fragment del final del capítol VI:

«Tornaven tard, fatigats, portant des del carrer, de la feina, una mena d'excitació que encara es gastava durant una estona en riures i paraules; però la casa ombrívola i l'anciana muda els glaçaven de mica en mica. Sopaven amb presses, se n'anaven al llit i dormien, sense somiar, aclaparats per la dura jornada.»

En definitiva, Neu de tardor és una novel·la sobre la pèrdua, la memòria, el pas del temps i l'arrelament. A través de Tatiana, Némirowsky mostra què passa quan desapareix el món que ha donat sentit a tota una vida i la impossibilitat d'algunes persones de reinventar-se.

Ha estat un plaer poder parlar del llibre en un restaurant caucàsic de l'Eixample, que ha resultat estar regentat per armenis.

Sang calenta, d’Irène Némirovsky

Ens trobem a la terrassa que últimament ens acull un divendres a la tarda de primavera. És un llibre que ens ha agradat molt: amè i ric, deliciós.

El narrador en primera persona, el cosí Sylvestre o Silvio, sembla un observador però, sens dubte, és protagonista de la història que viu. És la història d’una família que transcorre al camp del centre de França, uns anys després de la primera guerra mundial, entre el prometatge de la filla dels cosins Hélène i François, la Colette, i la superació de la mort del marit d’ella, en Jean, per causes sospitoses. Els membres de la família es van perfilant en el transcurs d’aquest temps, amb constants incursions al passat, al servei de la història, molt ben travada.

El títol ens dona notícia del tema central: “Sang calenta” que de seguida es refreda. La joventut implica aquesta sang calenta que ve a retrobar Silvio després de dècades i de la qual no se n’escapen la majoria dels personatges. A Silvio li sembla injust que els amors purs, ardents, adquireixin l’aspecte degradant dels plaers més baixos; ell considera que aquests amors estan plens de vitalitat.

Silvio referint-se a la seva actual vida diu: “Ja no existeixo. Ja no penso en res, ja no estimo res, ja no desitjo res. A casa no hi ha ni llibres ni diaris”. Es contraresta la joventut amb la maduresa. Precisament per això Silvio se sent trastornat perquè ha recordat l’amor de joventut amb Hélène que va haver d’abandonar. I des del principi té interès per Brigitte, la filla fruit de la relació amb Hélène. S. considera que, per tant, per a Silvio, aquesta relació no ha estat sang calenta, només.

Tanmateix, tant la Brigitte i el mateix Silvio, en entrar al salonet d’Hélène i François constaten que hi ha madureses plenes i amb amor: “els humans menteixen però no les flors, els llibres, els retrats, els llums, l’aspecte suau de les coses són més sincers que les cares”. Constaten així que Hélène i François es fan feliços mútuament. De manera que és com si el passat apassionat que lliga, de forma somorta, Silvio i Hélène no existís, com tampoc Brigitte, la filla il·legítima d’Hélène (amb Silvio).

Evidentment, l’entorn social contribueix decisivament que algunes fetes de joventut, com el naixement de Brigitte, siguin condemnats a l’oblit. Al cap de molts anys, i perquè no li queda més remei, Hélène confessa a François que va viure una aventura que va durar poques setmanes i va tenir una nena. No li havia volgut confessar què havia passat, ni imposar-li la presència d’aquesta criatura, que va deixar a la seva germana. Sens dubte, l’entorn social empeny a Hélène a no asincerar-se amb el seu marit, François, fins ara, tot i ser una parella que s’estima. S. puntualitza que en aquells moments socialment no s’acceptava de cap manera una filla il·legítima.

Aquest entorn social, aquesta manera de procedir emmarca la història i travessa tots els personatges, potser no tant a Silvio, que sembla un personatge força lliure però que també pateix l’entorn. Els pagesos guarden d’escaldar-se en trobar-se enmig d’embolics dels altres però participen de les pressions per aconseguir una terra a baix preu.  Se’ns retrata amb costumisme el casament, l’enterrament provincià, l’orgull i fidelitat a la família: que no hi hagi cap escàndol. Altrament, és un llibre que descriu la psicologia humana amb profunditat i matisos: Hélène en saludar Brigitte “va fer la ganyota somrient i valenta, que a les dones els serveix per amagar els pensaments més secrets”. El pensament més secret és que Hélène està saludant la filla que no va reconèixer mai com a tal.

És destacable també la presència de les visions interiors premonitòries: En François va conèixer Hélène quan ella tenia 13 anys i ell era bastant més gran: en aquell moment ja va voler casar-s’hi. També en Silvio se sent atret per Hélène i esgarrifat quan per carta de la seva mare sap que el cosí Montrifaut, per part de mare, es casarà amb Hélène, de disset anys: “Determinats sentiments molt violents s’anuncien mesos i anys abans amb una estranya esgarrifança del cor. L’amor igual, anys abans d’entrar a la meva vida va passar pel meu cor, com un buf.”

La Colette admira la seva mare, la seva vida preciosa, sense faltes. Igualment es diu que “Entre pares i fills hi ha tant de pudor”: la Colette és incapaç d’asincerar-se amb els seus pares, que són aparentment propers. Ara bé, de la mà del narrador, Silvio, se’ns imposa la relativitat a l’hora de treure conclusions dels fets de la vida: “Ningú no mereix que l’admirin tan ferventment. Igual que ningú s’ho mereix que el menyspreïn amb massa indignació.” Igualment, Silvio considera que la mort d’en Jean no és una catàstrofe horrorosa, com la percep la jove vídua Colette, sinó més aviat una mort més.

Reforça aquesta relativitat el pensament de Brigitte, que diu a Hélène “Ploreu per la vostra filla?” _referint-se a la Colette, que va tenir un amant i això va desencadenar la mort del marit_ “Tranquil·litzeu-vos. Ho oblidarà, totes aquests coses s’obliden. Es viu perfectament amb el record d’una mala acció, com vós dieu, i fins i tot d’un crim. Bé hi heu viscut vós” (ho diu referint-se a tenir una filla, ella mateixa, i no tractar-la). Hi ha, doncs, una relativització de la moral.

La veritat és que la vida d’Hélène, Brigitte i Colette són molt semblants i reprodueixen patrons: Hélène i Brigitte es casen per necessitat amb un marit gran, totes tres tenen amor il·legítim, Hélène (la mare admirada per Colette) té una filla il·legítima (Brigitte) amb la qual no manté cap vincle. L. ho qualifica de reproducció d’un patró sistèmic.

Un element important de la història i que acreixenta el fet que sigui un llibre plaent són les descripcions poètiques: “Els vespres d’estiu, a l’hora de la posta, el soroll de la fruita madura que es desprèn de l’arbre i cau flonjament a l’herba em proporciona una mena de felicitat.” Com diu L. aquesta poesia hi és però no s’allarga. Podríem dir que tota peça del llibre té la seva funció i hi està en la mesura justa.

Va ser a propòsit de la constatació de L. que va dir que Silvio vivia al mig del camí entre la casa d’Hélène i de Brigitte i que no considerava gens ni mica que fos un tema fortuït, que S. va concloure que no hi ha res gratuït en els llibres bons.

I acabaré amb la frase de Silvio “Durant uns quants dies, no vaig ser jo”, perquè el record de l’amor de joventut el trasbalsa en la seva tranquil·la maduresa.

Benvolguda, d’Empar Moliner

 

Un dia de desembre que plovisqueja ens trobem cap al fosc.

Es tracta d’una història escrita en primera persona l’eix central de la qual és que el jove home de la protagonista s’enamorarà d’una altra dona i ella, la protagonista, Mei, se sent ja menopàusica oficial. Mei passa a ser la que espera el que ha de passar.

S. considera que la situació a què es veu abocada la protagonista és absurda, ja que la provoca ella mateixa. L. diu que la història fa de mirall, et pregunta, ja que totes passem per aquesta fase en què ja no som joves. Sens dubte, fa una reflexió sobre el que és estar en parella al cap de temps.

La noia de qui se n’enamorarà el marit és una versió jove i nova de la mateixa protagonista.

Ella ha estat pràctica, ha deixat de ser artista _sense abandonar la feina_ i s’ha encarregat de la seva filla. De fet es defineix: “Sóc una mama”, “cuidar és la nostra droga”.

La protagonista beu i ho reivindica, en aquest sentit se sent com un home. Ara, donada la situació que s’està desencadenant, encara beurà més.

En un altre nivell, ens remet a la infantesa complicada, de la qual se n’escapa anant a protecció de menors. Amb un estil àgil, es toquen diferents temes complexos.

Quant a l’estil, en podríem dir diverses coses. Recupera un llenguatge col·loquial i genuí que a voltes m’ha fet obrir el diccionari Alcover-Moll: què vol dir “remostró”? Ens remet, al llarg del discurs a “a. C.”, és a dir, “abans que aparegués la Cris”, la dona jove. Ens dona notícia de l’organització de les orquestres o d’una pintora del segle XVIII, Angèlika Kauffman. Intercala diferents plans. M’ha agradat molt l’aparició del tiet Sedi i la carta que va escriure a la dona de qui se sentia “agradat de”, i la tendresa que comporta i reflexió lingüística que se’n desprèn de l’ús del castellà i del català fa unes dècades.

Quan esmenta el feminisme, per una banda, recalca el feminisme de la cura i reivindica les mares que cuiden. Per altra banda, fa al·lusions al seu primer ex sobre "el sí és sí" i sobre "el no és no" i parla de mares de lloguer a propòsit del desig de la Gretchen d’estar embarassada que, per a mi, ja no és feminisme i està jugant amb els límits del que a mi em pot ferir. Evidentment, és literatura i no un tractat de feminisme. Altrament, no sembla que tingui amigues, les seves amistats són els seus ex (reflexiona S.), i, és clar, les mares i pare d’escola amb qui va a córrer i se sent molt compenetrada. Aquí i ara, en l’esport, sí que ha trobat les seves amigues.

S. considera que ha estat una lectura fàcil,. L. diu que podríem haver aprofundit més en les vivències que ens desperta personalment, i té raó: el llibre no ens deixa gens indiferents, ens remou i podríem haver tirat més del fil de les nostres vides. Certament, no és una obra difícil de llegir però sí que comporta un treball d’elaboració important, tant pels temes tractats com per l’estil.

Sola, de Carlota Gurt

 

L’apropament a la novel·la m’ha despertat diferents reaccions. Diria que he passat per tres moments. D’antuvi em va semblar un llibre molt ràpid, irònic, sorprenent, amb les reflexions desbordants de la protagonista/narradora, amb un llenguatge treballat i... amb un final trist i, per a mi, decebedor, en un primer moment. Resulta que estava convençuda que el compte enrere ens portaria al dia d’acabament de la novel·la que la Mei estava escrivint i realment ens porta al dia d’abandonar la vida d’abans i viure sola (sense companyia humana) com un ésser més del bosc.

Després, sospesant l’obra, l’he trobada menys ràpida, menys lúdica i entenc més el final, que naturalment no té perquè ser optimista, amb el benentès que la protagonista_ folla_, opta per viure solitàriament al bosc.

Ara bé, finalment, pren en mi, amb força, que la protagonista opta per passar a ser matèria literària, opta per formar part de les llegendes que amaren la novel·la i ésser la protagonista de la llegenda de Rocatallada, cosa que _sense desbancar el final que he explicat en el paràgraf anterior_, fins a cert punt, és digne d’una lletraferida com és la nostra protagonista.

En mi, doncs, la novel·la ha tingut diferents interpretacions, si bé, és clar, ara em quedo amb la tercera sense desbancar la segona i entenent la frustració de la primera lectura.

Per sort, hem pogut compartir la lectura al club.

L. ha fet una relectura de l’obra a partir dels breus textos que encapçalen les diferents parts, esbrinant el sentit de l’enumeració de les parts i, per tant,  l’estructura de l’obra. Considera que està molt ben treballada i que domina molt el llenguatge i emfasitza que el final està anunciat ja al principi. I com que rellegim alguna cita, ho veiem clar: “Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”.

E. considera que la protagonista “està en estat de paranoia i que costava de veure’s al principi però finalment es constata irrefutablement”. Personalment, també ho penso perquè les reflexions que fa la protagonista, encara que considero que ella pugui malinterpretar situacions, és el que m’arriba i li accepto fins a cert punt com a bo. Sens dubte, a la vida, el límit entre la cordura i la bogeria és fi. Finalment, inevitablement, entenem que la protagonista viu en una soledat malaltissa i no es cuida. S. sentencia “Està boja però no tant per no saber que està boja”.

La literatura en aquesta obra és fonamental. Hi trobem referències sobre què és una novel·la; l’autora està escrivint una novel·la que s’inspira en Solitud, de la Víctor Català; s’hi expliquen llegendes en boca d’en Flavi. La protagonista i en Flavi esmenten autors i llibres que, en principi, són inventats però fan picades d’ullet a la història literària o acadèmica. He volgut consultar la referència tan recurrent a la Durand, el llibre de la qual il·lustrava en Guim i és “com un rosari” per a la Mei. M’ha fet molta gràcia constatar que no trobo el llibre “Le nouveau nuageais sans peine” però que recorda irremeiablement els diccionaris “Le nouveau..... sans peine” (El nou francès/grec/neerlandès... sense esforç). Quina troballa, i com aquesta en trobaríem moltes més.

És una obra amb estil propi i molt treballat, com ja hem dit, per diferents motius: perquè l’obra està curulla de metàfores o comparacions (quan se li trenca l’urna amb les cendres d’en Guim: “tota jo revestida de cendra, ets el meu Vesuvi”); per la presència d’enumeracions impossibles (pàg. 123: “pomes, torrades remollides, tristor a la planxa”), i les onomatopeies recurrents (l’omnipresent “zub-zub”, leitmotiv de l’obra, que ens remet a la idea molesta de la mare que va fer de model d’anunci d’una batedora i “zig-cric-crac” que ens indica que la protagonista es tanca més i més. Sens dubte, es corrobora que l’autora és traductora pel gran domini de la llengua que té. M’ha agradat, per exemple, trobar un mot desconegut per mi com “esbarrar”, que entenc que ve a significar “desviar-se”.

A l’obra ens posem sobretot en el punt de vista de la Mei, la protagonista, però hi afloren altres punts de vista. Al lavabo, hi ha una humitat que tant en Flavi com en Manel coincideixen que és la forma d’una dona decapitada, la Mei, en canvi, pensa que és una crisàlide. És una imatge molt clara del que s’esdevindrà i com s’expliquen el final. La Mei enfollirà però ella creu que renaixerà com a ésser de llegenda.

Per a mi, a més del procés d’embogiment en què es troba la protagonista arran de la solitud extrema, té molt pes el tema de què fer amb els records, com afrontar-los. Sens dubte, amb la relació amb les altres persones podem encarrilar les vivències, les penes, donar-hi un sentit. Amb en Guim la Mei podia compartir foscors, després no troba i sobretot no sap buscar altres persones a qui obrir-se. Amb la mort d’en Guim es queda molt sola. De fet, quan la companyia més propera que té és la guilla, la Mei es pregunta “On són els amics?”.

L’obra ens planteja el contrast entre Sorrius i Barcelona. El poble es presenta més afable i la natura benefactora. I quan en Flavi s’interessa per ella i li diu que el bosc està preciós, se n’hi va. Però la protagonista defuig les persones. Inevitablement Sorrius ens remet a Dorrius o pel voltant, però això ja són conjectures.

La Mei ens fa arribar les seves reflexions, totes, per això sabem que diu el contrari del que pensa. Per exemple, quan coneix en Manel, el propietari de la casa, ens diu que assentia amb devoció de monja però no hi està d’acord, no li agrada el propietari. La Mei, pensava jo, és contradictòria, vol ser autosuficient, però realment al principi de la història ja estava sola i al final del llibre ho estarà més, massa, sens dubte.

Un incident sense importància, Rosa Maria Sardà

L’autora de petita passava l’estiu a casa dels seus avis, una caseta dels rodals de la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac, en temps de dura postguerra. Els seus avis abans havien estat artistes itinerants i transmetien llibertat i escalf per la seva néta i conciutadans.

A L. i a mi mateixa ens ha agradat molt el llibre, que trobem ben escrit. Retrata molts personatges de la família o veïnatge, a més de la relació amb els avis, la figura de la mare i també ens mostra la seva vulnerabilitat d’infant, que plorava a casa de les tietes, si bé després reia còmplice amb la cosina... Un llibre íntim, que fixa la memòria de la seva vida de petita, de la seva família. 

Personalment, m’ha sorprès que una persona que jo només coneixia com a actriu escrivís un llibre tan bo.

Durant la nostra trobada, fem un petit repàs capítol per capítol desgranant la història novel·lada de l’autora, i a continuació en recullo algun punt.

Comencem pel poema El més petit de tots, que considerem que és dedicat al seu germà i recordem que l’autora havia fet en certa mesura de mare dels seus germans, en quedar-se orfes de mare. Ens consta que el seu germà va morir de sida als 80.

D’Aniversari, la carta a la mare, recordem els moments d’intimitat compartida, preuats. L. parla de la frustració de les expectatives estroncades durant la postguerra, que una infermera com la mare va patir.

Considero agradable i d’interès per mi esmentar “dinar de ballarina” referit a un àpat fred o “fer la vida” amb el sentit de preparar el dinar i fer la bugada a una persona a canvi d’un import monetari. Per altra banda, recordo que hi apareix “enfermetat”, que no trobo pertinent ni justificable per donar autenticitat al text. Segurament mai no sabré si hi és aposta o no.

Jo comento que hi ha històries de la meva família de les quals podrien fer-se relats. S. considera que totes les famílies tenen històries novel·lables, i penso que aquest llibre ens les evoca, irremeiablement.

Un llibre entranyable; en certa mesura, un testament.

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

 

La meva filla A. m’ha recomanat el llibre amb la il·lusió que jo el pogués llegir per poder-lo comentar. En un migdia estiuenc a l’aire lliure, a l’ombra, amb vistes al Montseny, comentem animadament el llibre: part de l’objectiu amb què havia estat creat aquest blog finalment s’acompleix!

A El nom de les dones hi trobem unes dones que riuen, unes bruixes, les dones amb coneixements del cos i la natura, en contra del sistema que els ha oprimit. Més endavant, en un altre capítol, Palomita diu “A mi me hubiera gustado ver los muslos y los pechos de mi mamá”: expressa, doncs, un voler acollir el propi cos amb naturalitat. Tot plegat em semblen unes idees molt feministes.

I em fa pensar en el feminisme quan es recalca que les dones no són ni bones ni dolentes, perquè les dones són completes i de carn i óssos. De tota manera, anant més enllà, A. creu que el relat polifacètic és arreu del llibre.

Amb les trompetes de la mort em va semblar que se’ns brindava una comparació amb les dones: “Les trompetes de la mort som totes germanes, tietes, cosines. La memòria és la memòria de totes.“ “No hi ha pena sinó hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és compartit, és memòria, saber i vida.”” La foscor com una abraçada.” Però realment ara m’adono que es refereix a la immutabilitat de la vida.

En aquest llibre en el qual hi ha llegenda, la formació del món, ens adonem que està situat al present, evidentment per molts aspectes però a mi m’ha fet copsar-ho sobretot l’agutzil, quan observa en Jaume i l’Hilari i diu: “Abans dels vint i pocs ja érem homes però ara no”.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre que traspua poesia. Hilari fa “un poema per a si mateix, que és precisament “Canto jo i la muntanya balla”: d’aquí ve el títol del llibre. La presència de les muntanyes és cabdal. La màxima expressió de la muntanya: els pirineus (“Pirene”), que s’enllaça amb el camí d’exili, amb la idea de vida i mort autèntiques. En Jaume, després de l’accident, treballa al Montseny, una altra muntanya més propera a la plana.

La mort com a tabú, com a procés no interioritzat, tot i que a la muntanya la mort està més acceptada. Per això no és d’estranyar que Mia digui “No les vull veure totes les ombres i totes les coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, referint-se a Oriol. O la idea que per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. El dolor com a part de la vida.

Comentem i aclarim alguns punts, en algun cas perquè hem trobat connexions entre elements i tenim ganes de compartir-les, d’altres perquè necessitem llum :

•      Palomita diu “Dijeron que teníamos que correr mucho, mucho”, als cabirols també.

      ·         El misteri existeix i, de fet, la dona d’aigua vol tovalles i els nens li donen, però després li han de prendre perquè la seva mare els exigeix que les recuperi.

•      Domènech menjant terra: perquè no estava preparat per morir.

Parlant de l’estil del llibre, l’A. comenta que el llibre està escrit amb septentrional: l’ós diu sem. Que els dibuixos fan que sigui una novel·la molt visual. L’ús del castellà és un recurs més_expressa A. És la llengua expressada sobretot per Palomita, que troba un germà gran a l’altra vida de la mà de l’Hilari. A Palomita i l’Hilari els agermana la terra, a la qual s’estan. Així se’ns lliga la història de la muntanya dels habitants de la muntanya amb el seu pòsit familiar amb la història de l’exili.

El sol ens comença a perseguir, la gana també i ja no en tenim prou amb el refresc. Deixem aquí el club, pensant que tal volta podrem més endavant comentar el llibre amb N. A nosaltres ens han servit per compartir impressions i aclarir elements del llibre, d’aquest llibre que ens sembla original i molt recomanable.

Ruta Víctor Català

A finals d'agost vaig poder participar, amb la família, de la ruta literària Víctor Català, a l'Escala, que recomano a tothom a qui li interessi l'autora i que ara mateix no descriuré; però sí que vull deixar constància de dues troballes que m'impactaren per la lectura feta de Drames rurals i per l'existència del mateix club de lectura. Per això, avui, em permeto de fer una breu incursió a l'estimat _ encara que pugui semblar oblidat_ blog, que dit de passada, espero que no caduqui i es deixi reprendre més endavant.

Resulta que la primera edició de les narracions de Drames rurals va anar acompanyada de carbonets de la mateixa autora. Fantàstics!

En primer lloc, el Met de les Conques i Parricidi.

En segon lloc, Agonia i Explosió.                                                                                                            

Malauradament, no vaig poder veure més carbonets al Museu de l'Alfolí que fessin referència a altres 

drames rurals.    

Més tard, vàrem arribar-nos al Clos del pastor, marc on s'esdevenien les tertúlies literàries entre Caterina Albert i el seu petit grup d'amigues, davant del mar. Amigues del club, penso que us pot agradar de veure-ho. Per altra banda, sapigueu que vaig pensar molt amb vosaltres en aquest indret!

                                                                                                                                       

Drames rurals, de Víctor Català

Sobretot, volíem comentar els tres primers relats de Drames rurals, tot i que vam fer una pinzellada a gran part dels altres contes, també. Ens vam reunir L., E. i jo mateixa, i vam aconseguir fer el comentari i com sempre, va ser intens.

Drames rurals és una desmitificació de la vida tradicional al camp, que anteriorment s’havia presentat a partir de tipus convencionals, costumistes. Aquí trobem uns relats de dones i homes senzills i que han viscut amb precarietat i duresa, amb tercera persona omniscient.

A En Met de les Conques, se’ns presenta un personatge isolat, assilvestrat, que traspua mansuetud, al qual el fascinen els sermons d’un mossèn. Aquests sermons li desvetllen l’espiritualitat, li exalçaven l’esperit, i els apel·latius afectuosos del sermó _la ventura d’ésser volgut i compadit_, li arribaven ben endins. I se sent immers en un procés d’apropament cap a Déu que a l’hora fa que es despreocupi del seu cos i se senti abocat a pujar muntanya amunt i, en caure, a un gran cruiximent dolorós fins a la mort. Quan s’està morint, recorda els primers moments de la vida: la mare i l’àvia barallant-se, haver estat deixat de la mà de déu. I finalment, és una mort que resta a l’anonimat: implica una insignificança total.

I m’agradaria parlar de les conques, que encara que tinguin un paper secundari i siguin bàsicament el marc on neix en Met _aspre, marginal_, també hi puc entreveure l’autonomia d’unes dones, anomenades bruixes, que viuen més enllà de la societat i que són coneixedores de les herbes remeieres. La mare d’en Met, la conca jove, hi ha un moment en què es troba molt malament, per ingesta de bolets verinosos, i demana a en Met que li prepari una aigua de malves. En Met, però, no n’és capaç. Coneix els bolets, que de segur és un coneixement transmès per l’àvia i la mare però no és capaç de posar-se a la cuina ni per preparar una aigua de malves. Uns coneixements que s’han transmès de mare a filla, de mare a fill es perden. I, de fet, la mare mor d’aquesta intoxicació. 

Entre una colla de captaires, se’ns destaca la parella protagonista d’Idil·li xorc: en Tet, un esguerradet, perquè té la mobilitat un pèl reduïda, i la Laia, que no té gran intel·ligència, viu sola en la casa familiar i li agrada arreglar-se. Ells s’enamoren i volen casar-se, tot i que la gasiveria de la família d’en Tet no ho facilita, i la societat no respecta la llibertat de les persones amb discapacitat o simplement se’n burla. Ell mor apedregat: la malícia i la burla desencadena tragèdies.

A Idil·li xorc vam constatar que la família pot ser un medi hostil i que ser discapacitat abans era molt difícil. Com va dir L., abans els discapacitats no tenien dret a dur una vida normal. És un conte que, tot i els escarnis que reben la parella d’enamorats i la gran duresa del final, hi ha la presència de l’amor, però, evidentment, el final és terrible.

I esmento també la Llúcia i la Conilla, ja que em semblà remarcable l’amistat entre dues consogres que es barallen i alhora es necessiten i es tenen l’una a l’altra. Em sembla l’exponent, doncs, d’un teixir la vida conjuntament, d’una amistat femenina. Potser, companyes de lectures, veureu que vaig una mica més enllà de l’aspresa i marginalitat de Drames rurals, però és que realment crec que hi ha ombres però també clarors en els contes, i ho ressalto així, precisament, perquè un cop feta la sessió del club,  he continuat treballant el llibre buscant-hi fragments de llibertat femenina _com a part dels estudis que ja sabeu que estic cursant_, i us he de dir que n’hi he trobada. Tot i que els contes tinguin un rerefons molt tràgic i determinista, aquesta llibertat _positiva_ en les dones de Drames rurals, l’he treballada i l’he trobada, si bé em consta que ja, si més no en aquest conte, sens dubte l’havíem manifestada en la sessió del club.

Evidentment, la Laia té casa pròpia, se sosté amb el que li donen i els conills que té, té llibertat d’enamorar-se i per decidir casar-se. Una altra cosa són els problemes amb què es troba fruit de l’entorn i la incomprensió social.

Comentem també Parricidi. La Lena està casada amb una tapadora, un borratxo. El seu amant està gelós d’alguna cosa i ella pressent l’amenaça. L’amant mata la Lena amb l’arma que el fill ha deixat sota el llit. El marit no se n’assabenta de res i borratxo se’n va a dormir. Tothom assenyala el marit com a culpable. La massa social hi apareix en sentit molt negatiu. El fill s’endu les proves, de manera que s’incrimina el pare si cal encara més. És un conte que traspua masclisme, feminicidi i fatalitat, és molt reivindicatiu contra la justícia_com va apuntar E._, que jutja a priori.

La dona aquí no té cap mena de llibertat. A més, qui ha comès l’assassinat en surt indemne, es carrega les culpes el marit, i per més fatalitat, el fill es queda sense pare. Creia que era un relat molt punyent i, per tant, molt interessant d’analitzar però, a l’hora de buscar-hi llibertat femenina, no n’hi he trobat. Això no vol dir que no sigui valuós, és clar. Però és veritat que prefereixo aquells relats en què em permeten trobar-hi els desitjos i el fer de les dones. És un relat molt fatalista, diria que també de reivindicació feminista, però la llibertat femenina no hi té gens de cabuda. És un relat sobretot social.

I vam acabar el club llegint algun fragment de cartes de l’autora amb diferents persones de l’època.

El secret de Versalius , de Jordi Llobregat

No sóc entusiasta de la novel·la negra però, quan les companyes del club de lectura em van proposar aquesta obra, vaig pensar que era una oportunitat per a mi.

És una història en què té molta importància el món mèdic, el llibre de Versalius, i alhora les supersticions, d’aquí el personatge de la bèstia negra. Diria que és una trama medicofabulosa _molt fabulosa_ a la Barcelona de finals del segle XIX. En Fleixa és el periodista-detectiu que més ens remet a les obres de lladres i serenos. L’ambientació de la peripècia és molt rica i la intriga està assegurada.

Sens dubte, la localització de la trama a la Barcelona en els preparatius de l’Exposició Universal, al 1888, ha estat un al·licient. He gaudit d’aquesta descripció històrica de llocs tan propers en l’espai i n’he après molt: el món del subsòl, les relacions socials. Per altra banda, considero que és una novel·la en què els personatges femenins hi són importants i estan força treballats. 

Com que no pretenc fer una anàlisi de tots els personatges ni fer referència a tota la trama, em permeto esmentar els personatges femenins.

La Pau Gibert, la noia que vol ser metge en una societat que, per la seva condició de dona, no li està permès però que, per tenacitat i gran vàlua, i també pels atzars de la vida, se’n surt. I no dic més perquè no vull fer d'espòiler. 

La Dolors, l’amiga de Bernat Fleixa, que es dedica a la prostitució, és una dona autònoma i dolça.

La Irene, intel·ligent, elegant, bona persona, subjecta al paper que s’espera d’una dona: casada i sense professió. Tot i que és afillada per una família benestant, està marcada per la seva naixença. Les companyes del club posen èmfasi que el problema que va patir fou el detonant pel qual es casés amb l’Adell. I em convencen. És una dona que tot i ser lliure de ment està obligada a viure la vida que socialment li ha estat adjudicada.

El passat de la família pesa en el protagonista _Daniel_, que porta la llosa d’uns fets erronis: s’havia carregat el mort de l’accident succeït però hi havia una persona deliberadament culpable i no era ell. Finalment es deslloriguen els fets i coneixem el que s’havia realment esdevingut i que sols el pare d’en Daniel havia intuït.

La història es llegeix ràpid, enganxa, sorprèn i no hi falta cap ingredient.

I una pregunta per acabar: que en traieu de les inicials dels capítols?

La lladre de llibres, de Markus Zusak

En un moment d’impàs entre lectures obligatòries i lectures escollides, m’he deixat assessorar per una de les meves filles i és per això que acabo de llegir el llibre preferit d’A.: La lladre de llibres.

A casa són famoses algunes expressions com saumensch, apel·latiu despectiu però dit carinyosament per la mare adoptiva de Liesel Meminger, la nena protagonista. A més, ja n’havia vist la pel·lícula (Brian Percival, 2013). Sense dubte, hauria preferit haver llegit el llibre abans de veure-la però la lectura igualment ha estat plaent i, de fet, tot i conèixer la història, em revoltava contra algunes anticipacions en el temps que fa la narradora. Això vol dir que m’hi he posat de ple.

La història es llegeix molt bé i atrapen molt fàcilment les vicissituds de la protagonista i dels personatges del seu entorn a l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial: en Hans i la Rosa Hubermann, els pares adoptius, en Max Vadenburg, el jueu que amaguen al soterrani, en Rudy Steiner, l’amic d’aventures, l’Ilsa Herman...

Un element molt destacable de l’obra és la veu narrativa. La història és relatada per la mort que coneix la protagonista en morir el seu germà en el viatge que els havia de portar a casa dels pares adoptius, casa a la qual arribarà sols la Liesel amb un primer llibre que ha trobat, si bé encara no sap llegir. Així comença la història de la noia, de l’aprenentatge de llegir, d’escriure, de viure i d’estimar en un món en plena guerra. De fet, la història està marcada pels nous llibres, les lectures compartides, amb el pare, amb en Max, amb totes les persones quan per amenaça de bombes acudeixen al refugi.

I m’ha agradat el fet que hi hagi literatura dins de la literatura, perquè els llibres que escriu en Max per la Liesel hi estan reproduïts, perquè la narradora fa uns poemes lliures que recalquen idees i anticipacions. La narradora encara ens reserva una sorpresa al final, quan retorna un objecte a la Liesel, però no vull desemmascarar el final que m’ha sorprès tot i conèixer la història d’antuvi.

Diari d’una àvia d’estiu, de Rosa Regàs

Ahir la trobada va ser en una terrassa d’un hotel. La perspectiva de la ciutat va ser tota diferent, més tranquil·la, selecta i amb cert airet, tot i la calor del dia, tot i que S. no tenia gaire temps... Després, part del grup vam continuar la trobada sopant i parlant d’altres biografies, literàries i pròpies. I així va ser perquè aquest anomenat diari, que realment no és explicat dia a dia, té molt a veure amb les biografies, o més ben dit, autobiografies.

Any rere any, al mes de juliol, la protagonista, l’àvia, aplega els néts i les nétes a la casa de camp que té a l’Empordà. Aquest és l’origen de les vivències d’estiu que l’autora ens explica així com les reflexions que fa sobre les persones, la família, la casa, l’educació, el fet de fer-se gran... els temes que afecten tota vida i que Rosa Regàs explica donant-se, amb franquesa.

L’autora reflexiona sobre la naturalesa infantil. Per exemple, els nens no tenen compassió dels altres nens, com passa quan un d’ells amb la bicicleta queda enrere repetidament, però aquest assumeix no rebre gens atenció i als altres nens no els sap greu que li costi de seguir-los. Igualment, són ingenus i hi cauen de quatre grapes en bromes que, al seu torn, altres vegades ells també fan als altres, quan passa quan volen preocupar un dels nens dient-li que aquell cap de setmana els seus pares no pujaran a veure’l, sabent que és mentida. I, sobretot, no els agrada gens sentir-se diferents: el problema no és tant que no pugin els propis pares durant el cap de setmana sinó que pugin els dels altres i no el propi.

Seguint amb el comportament infantil, l’Elena, una de les nenes, que no contesta, com si no escoltés, com si estigués sotmesa a una tortura mai vista. Però, de fet, simplement, s’havia entretingut. Algunes membres del club hi sabem entreveure el comportament inamovible d’alguna de les nostres filles, en què intentant convèncer-les que deixin de fer el que estan fent perquè cal passar a una altra activitat, perdríem els estreps. Entenem que una àvia s’ho pot mirar amb més distanciament i de manera més reflexiva. Ens va bé aquest pensament per entendre la naturalesa del comportament filial i les relacions humanes.

I l’autora partint del pudor dels néts i nétes en banyar-se a la piscina, acaba fent una reflexió molt més global sobre el pecat i la culpa i sobre una forma de pudor plenament masclista que porta a veure el cos del sexe contrari com el punt de partida inexorable de bromes i acudits, però també de respecte profund, de protecció excessiva, de la qual cosa es dedueix la superioritat del propi cos _de mascle.

Continuant en aquest marc, ens comenta que als anys 50, quan va tenir el primer fill, va haver d’anar a purificar-se, a l’església, moment en què es va sentir profundament humiliada. Personalment, no n’havia sentit mai a parlar, sí que ens en va donar raó L., si bé ho remuntava a èpoques més llunyanes. El diccionari (d’Enciclopèdia Catalana, per l’entrada de purificació) és molt aclaridor de l’origen d’aquesta pràctica: ritu acomplert per Maria quaranta dies després del part, tal com prescriu la llei mosaica, fet que té una repercussió clara en la festivitat de la Candelera. Amb tot, cap membre del club tenim explicacions familiars que ens hagin arribat d’aquest fet. Continuarem investigant aquest punt.

Rosa Regàs esbossa el paper de la família patriarcal d’abans i la família d’ara, més lliure, i dels avis d’ara que sovint intenten apedaçar les necessitats de la família per la manca de polítiques socials. Reclama, evidentment, que els avis puguin descobrir les vocacions ocultes, que puguin disposar de temps propi. En aquest cas, va molt més enllà de la seva realitat concreta, perquè ella se sap diferent, en el sentit que durant l’any viu com la persona activa i treballadora que havia estat dècades enrere, si bé els petits que l’envolten al juliol la fan sentir que la vida transcorre inexorablement. No en va el subtítol de l’obra és El temps que passa.

M’agrada l’apunt de l’autora en què diu que té interès per tots els paisatges, tot i la bellesa del paisatge que li és familiar. Em sembla una bona reflexió i m’hi identifico. Igualment, ens parla a bastament del valor de la casa, de la seva o de la de qualsevol família de qualsevol cultura, pel refugi que proporciona i la història que arrossega.

Rosa Regàs també ens parla de la mort i del fet de no voler-ne parlar, ni uns ni altres, ni grans ni petits. 

E., ens fa notar que no apareixen gaire els fills al llibre. Al voltant d’aquest punt també totes hi tenim la nostra a dir: si el llibre està dedicat als néts, si els fills també hi apareixen però no tant, si realment no hi apareixen com seria d’esperar, si això es pot explicar per la seva biografia, si no és l’objectiu del llibre... En fi, intercanviem coneixements que tenim de l’escriptora i de com hem copsat el Diari d’una àvia d’estiu.

I aquestes trobades d’estiu del llibre em recorden les que la meva família també ha viscut quan ens hem aplegat a la casa de camp, amb els pares i néts i nétes, tot i que sovint hi érem més fills i filles, en què la pregunta típica de la meva mare era: Què farem per dinar?, perquè comportava un esforç logístic, sobretot per part dels meus pares, però també hi havia moltes hores de distensió i conversa, i les gimcanes fantàstiques preparades per les nebodes, i les manualitats que proposaven les tietes hàbils, quan els néts _els nostres fills i filles_ eren més petits, i la creativitat inacabable de les meves filles. I la llibertat estiuenca que respiràvem tots, a fora. 

L’altra, de Marta Rojals

El final m’ha sorprès molt! Tot i que, quan hi arribes, t’adónes de tants i tants elements que t’anaven encaminant cap al problema de la protagonista, i jo, en cap moment, l'havia intuït... I ara precisament no el desvetllaré. I en aquest fet hi ha precisament gran part de la grandiositat de la novel·la, tan ben travada.

Una dona que està a la trentena, una mica massa desenganyada, una mica massa esquerpa _però qui no n'és de vegades!_, que estima la seva parella, que aspira sols a anar tirant. I aquesta dona té una aventura, una aventura que li permet oblidar-se de tot, aparentment superar-ho tot, però, ai las, des de la inconsciència. Al final del llibre veiem, ara sí, que la relació amb Teo, l’amant, no deixa de ser una droga substitutiva.

La parella, en Nel, és el seu suro de seguretat, és qui l’ajuda a no caure en el problema. En aquest punt no totes les membres del club hi vam estar d’acord, cosa que m’ha permès de pensar-hi encara més i entendre que, tot i la rutina del pas dels anys i la comunicació més o menys efectiva entre la parella i la impossibilitat d’en Nel d’ajudar més l’Anna: ell n’és el puntal.

Deixant de banda en Nel, la Cati és qui aconsegueix posar-se en la vida de l’Anna. A mesura que avança el llibre ho podem entendre perfectament: l’Anna és la filla que podria haver tingut.

L’obra teixeix la vida dels personatges, sobretot de la protagonista, amb reflexions a dojo, cosa que crea tot un univers totalment versemblant i, per tant, realment interessant.

Eben, de Ryszard Kapuściński

Encara que hagin passat uns dies de la lectura i de la sessió del club que en vam fer, no voldria deixar d’escriure unes ratlles sobre Eben, de Ryszard Kapuściński.

L’autor ens explica un món que,  encara que es remunti a unes dècades enrere, continua viu avui dia a l'Àfrica.

La vivència diferent del temps: fins que l’autobús no és ple no arrenca. Les llargues salutacions amb moltes riallades. La forma d’explicar-se la família: la dona dóna la sang i l’home l’esperit a la descendència. La força del clan. El valor de l’aigua i l’ombra.

Un món pobre, simplificat, elemental, amb moltes mancances d’ordre polític i social, en què té un fort poder el símbol. De fet, tot  és simbòlic, cosa que dóna importància al món africà.

És un document amb fort contingut periodístic però explicat literàriament en primera persona. Ens parla de la història i la gent de l’Àfrica a partir de part de les vivències de l’estada de l’autor.  Si bé amb una redacció senzilla se’ns expliquen fets històrics ben complexos com la guerra entre hutus i tutsis, o s’hi fan reflexions  tan valuoses per entendre la història com que, amb la II Guerra Mundial , quan els soldats africans van anar a Europa van entendre que els blancs no eren d’una casta superior, que també hi havia blancs pobres i amb problemes: aquesta evidència va fer més fàcil que els africans lideressin el seu alliberament.

Com és el nostre narrador? De fet, ens parla de la seva peripècia per Àfrica però no sabem si s’hi enamora, si li agrada el menjar, sí que sabem de l’episodi de la malària que pateix…  i coneixem, això sí, un tret definitori de la seva personalitat:  és un ésser sense prejudicis i s’apropa al continent africà amb moltes ganes de viure-hi  i d’entendre’l.

Cadascuna de les membres del club vam dir-hi la nostra. Confluíem en el mateix punt posant-hi èmfasis complementaris i va ser un excel·lent excusa perquè L. ens expliqués el seu viatge per l’Àfrica on havia trobat perfectament el món d’Eben.

I acabaré amb una citació a propòsit de les històries orals de l’Àfrica, que esdevenen mites i que ens dóna la clau del títol del llibre:

Vespreja i seiem sota el gran arbre. Una noia em serveix un got de te. Sento parlar uns homes de rostres durs i lluents, talment esculpits en eben, que la foscor immòbil priva de contorns. No entenc gaire què diuen , però tenen unes veus serioses i plenes d’emocions. 

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

És un llibre amè, escrit en primera persona, en què ens posem fàcilment en la pell del personatge protagonista. És una noia, l’Èlia, que està en la trentena de la vida, d’un poble de les Terres de l’Ebre, que ha estudiat i viu a Barcelona. La parella l’ha deixat i ella ho està assumint i cada dia té menys feina al despatx d’arquitectura on treballa, a ciutat. Això fa que de retorn al poble on havia crescut s’hi aferri amb més ganes i gaudeixi de l’escalf de la família, amics i coneguts, del tros on hi ha les oliveres que cal treballar.

Tot plegat sembla el retorn al camp on havia viscut, tot i que la modernitat també hi ha arribat, i el retorn a la infantesa, a la família, a l’amiga de petita i a l’amor platònic d’adolescència. Té un cert punt que ratlla el costumisme, intentant explicar el caràcter de la tieta, el mateix pare, les relacions entre la gent del poble, les tradicions que es mantenen, la quotidianitat, embolcallat per la llengua de la zona, i alhora és una història universal, perquè tots tenim uns referents extrapolables als que té l’Èlia.

Més endavant, el llibre explica la relació entre l’Èlia i en Bernat, els quals haurien tingut una relació amorosa antany més duradora si no hagués estat que l’Èlia havia preferit deixar la via lliure a l’amiga d’infantesa, la Clara, perquè se l’estimava molt i la volia cuidar a ultrança i no sentir-se culpable de la seva dissort.

La tensió va in crescendo i arriba a un punt en què el lector espera que l’Èlia tingui relacions amoroses amb en Bernat i finalment així passa. I no és només una necessitat psicològica de l’Èlia i del lector, és que les circumstàncies d’ara, les relacions amb les respectives parelles clamen el cel perquè així passi. De cert plantejament tranquil de la situació hem passat a una relació amorosa i un fons psicològic molt candent i entomat sense embuts, lúdicament.

I encara hi ha una escena final en què se’ns desvetlla la realitat dels membres de la família de l’Èlia, que la tieta i el pare s’entenen, cosa que crec que fa que sigui una novel·la desbordant, en què la vida s’obre pas per sortir-se’n i mostrar-nos la seva complexitat més enllà de les aparences, amb un rerefons un pèl agre, contradictori per a la protagonista, com la vida mateixa.

La novel·la ens sorprèn, manté la tensió narrativa, està molt emmarcada en una zona, recupera la vida de poble, i alhora és una obra moderna, força trepidant, en què la peripècia de l’Èlia ens manté totalment a l’expectativa.

Bé, el cas és que l’Èlia s’obrirà camí com a arquitecta afincada al poble o voltants, segurament en una casa que ella redissenyarà. Com que la seva germana està esperant un nen, serà molt bona tieta però procurarà tenir un rol obert, lliure (no es voldrà fer dir tieta, això ho ha deixat clar), tirarà endavant la mar de bé. En Bernat també es mereix un bon futur. Ara bé, la vida és prou complexa que fa que potser no acabin junts. I és que és una novel·la amb final obert i això també la fa interessant, creïble, moderna. Per tant, totes aquestes prediccions que ja estic fent no són de la meva incumbència! 

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

És un llibre força dens, on dues civilitzacions, dimensions, hi tenen cabuda: el món real i el món fantàstic.

El llibre ens evoca els conflictes socials en què es troba immers el protagonista, tant el d’Irlanda del passat com el de l’illa allunyada on transcorre la història, prop de l’Antàrtida, on arriba per passar-hi un any com a oficial atmosfèric, allunyant-se de tot. I se’ns hi planteja la possibilitat de resoldre els conflictes a partir de conèixer i d’entendre l’altre. Això a escala global resulta ser una quimera, ara bé, a escala íntima és la solució per viure de debò. Així doncs, la pugna de cultures, de societats acaba solucionant-se en el pla individual de les relacions interpersonals.

Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris, era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

L’Aneris, aquest ésser fantàstic vingut de les aigües, arriba tan endins al protagonista que aconsegueix que a aquest se li desmuntin moltes creences invalidants que el portaven a pensar que els diferents eren l’enemic. Així, el protagonista entén que la lluita constant que hi ha al món no hi seria si hom s’apropés a l’oposat, intentés de conèixer-lo.

En definitiva, el protagonista resol la seva existència centrant-se en els éssers que té a prop i que l’omplen de vida, el fan ser més obert de mires, viure en plenitud, però aquest fet no canvia el funcionament global del món: la lluita constant del món. De fet, els mateixos Aneris i Triangle, els éssers fantàstics que el protagonista s’estima, són precisament éssers diferents entre els seus iguals, potser per això també més fàcilment busquen la proximitat del protagonista, que al seu torn també se sent diferent entre els seus. De fet, una mica com tot ésser individual se sent també entre els seus. El protagonista en la dimensió íntima, personal, sí que aconsegueix viure la seva vida amb intensitat.

Entenc que té un rerefons trist, d’incapacitat de millora social i alhora un missatge esperançador per viure una vida concreta feliç estimant i obrint-se a l’altre i al seu món, cosa que no deixa de ser una fita força ambiciosa.

Definitivament el món era un lloc previsible i sense novetats. Em vaig fer una d'aquelles preguntes que contestem abans d'enunciar-les: on devia ser el meu triangle, on?

El triangle, la criatura d’aquesta espècie aquàtica a qui el protagonista dispensa el seu afecte paternal _ens diu el text_ és per a ell l’al·licient . Es tracta de viure, doncs, la vida a escala personal: això dignifica i allibera el protagonista.

Ha estat un llibre una mica difícil per a mi. L’entusiasme i les consideracions dels companys de club de lectura m’han empès a  apropar-m’hi, les ganes pròpies de treure’n l’entrellat també, però hauria desitjat que el missatge del llibre m’ha hagués arribat d’una forma més fluïda, intuïtiva... El cas és que m’ha costat de fer una lectura apassionada de l’obra, potser per l’estètica de lluita entre els pocs humans de l’illa i els éssers aquàtics no és el que a mi m’arriba més directament, tant per la batalla que comporta llargament sostinguda en les planes centrals del llibre com per la incursió al món de la ciència ficció, que no hi tinc gaire tirada.

Visita a "He mirat aquesta terra"

Fa uns dies vaig ser a l’exposició comentada He mirat aquesta terra, a propòsit de la figura d’Espriu, al CCCB. Em va agradar perquè els comentaris de Xavier Bru de Sala  _sí,ell va ser el nostre guia_, van ser molt naturals i molt viscuts.

Al principi, em vaig deixar endur per la creença que tinc que avui dia s’abusa de la fotografia, de la imatge i no es fa tant èmfasi en el contingut de l’exposició i que sembla que passegis més que res pel museu en si ja atractiu. Aquest pensament em feia no atorgar-li el valor que realment té. Val a dir que en arribar a casa ja n'estava més convençuda i avui encara més. En ser una visita comentada, em vaig quedar amb la impressió que algun moment hauria volgut mirar-la més pel meu compte. O sigui que hi hauré de tornar.

Considero que és molt completa, atractiva i plaent. Sents la màgia d’entrar en la vida, a casa, a l’obra de l’Espriu.

És interessant veure Espriu de petit, rient i fent ganyotes al pati d’Arenys i hi veiem ja unes expressions que reconeixem de l’Espriu gran.

Em va captivar l’herència dels seus pares, segons el guia: el rigor i la severitat de la mare i l’apropament al món artístic per part del pare.

Espriu deia que no tenia imaginació, que tot el que apareixia al seus llibres era viscut d’alguna manera. Em sembla fantàstica aquesta idea de crear un món a partir del que ens han explicat, hem viscut, hem llegit.

Em va agradar molt poder veure l’armari d’Espriu, amb els seus pocs llibres, ja que ell tenia una memòria increïble que li permetia recordar els altres llibres sense problema.

Igualment va ser molt del meu grat de la manera com el guia ens va presentar la relació d’Espriu i Pla. Espriu molt sever, estricte, rigorós. Pla més lligat a la terra, dient algunes coses pel broc gros.

Tinc ganes de remirar-la tranquil·lament i fer estada una estona a l’espai chill out que hi ha, escoltant l’obra d’Espriu.

Decididament, trobo que és una exposició plaent, intensa i molt recomanable.

Seny i sentiment

Avui cap a un 1/4 de 7, els sis membres del club ens hem trobat en una cèntrica cafeteria i a la part de dalt, àmplia i silenciosa, hi hem estat la mar de bé comentant la novel·la en qüestió: Seny i sentiment, de Jane Austen.

Venint cap a la cita, a la parada de l'autobús, una senyora m'ha demanat per asseure's entre una noia i jo mateixa, al banc. Com que jo havia deixat una bossa que portava desmanegadament al banc, en sentir-me interpel·lada per fer-li lloc, li he demanat disculpes per no haver estat atenta amb les altres persones que, com ella, potser volien descansar també. Aleshores, ella m'ha dit que ni pensar-ho, que eren sobreres, que si estava llegint Jane Austen, com ella ha pogut comprovar, era ben normal que no hagi estat pendent de qui hi havia al meu voltant. Després m'ha explicat ràpidament que havia llegit totes les seves obres, que retrataven l'Anglaterra d'aquella època com ningú i que els protestants havien facilitat que les seves filles llegissin perquè així podien llegir la Bíblia, cosa que havia ajudat a fer-les cultes. Jo li he explicat que era el primer llibre que llegia de l'autora, que tenia ganes de llegir-ne més, que sí que n'havia vist pel·lícules que havien fet a partir d'obres seves i que, de fet, anava a trobar-me amb uns amics per parlar precisament del llibre.

De vegades la vida té màgia i aquesta anècdota així m'ho ha fet sentir. És clar que aquesta màgia moltes vegades  és present a la vida però sols ens pica l'ullet i seguidament el moment cau en l'oblit.

Penso que hem entrat ben de ple a l'obra, que hem pogut descriure el que ens aportava, matisar personatges, explicar la finalitat de l'obra, fins i tot dissentir-ne en certs sentits. Molts de vosaltres heu parlat del desig de llegir.

Al principi de la sessió, heu ressaltat aspectes diversos cadascun de vosaltres:

• que el llibre transcorre en un moment històric molt diferent
• que més que la història d'amor, té interès el context històric
• que és molt interessant comparar les diferents versions de l'obra: la versió anglesa, la catalana, la castellana.
• que entre Elinor i Edward hi havia amor de debò, contra el que algú defensava com si Elinor no fos capaç d'enamorar-se
• que no deixava de ser una novel·la de fulletó, exagerant sense aprofundir, molt moralitzant, amb uns dolents, això sí, propers

Després hem anat refermant, comentant, dialogant, buscant citacions, per anar travant la nostra particular visió de l'obra, i jo ja no he pres més notes.

Per mi, Elinor i Marianne són dues germanes que s'estimen i tenen bon cor. Ser de bona pasta ja és un grau entre hipocresies i interessos a ultrança, i implica una educació liberal i amorosa. En l'inici del relat, apareix una Marianne molt extrema en els seus sentiments i això pot ser un entrebanc per viure la vida. S'aconsegueix ser feliç quan vivim les emocions però no és aconsellable que les emocions puguin amb nosaltres. És a dir, ens hem de sobreposar d'alguna manera a la mort del pare, a la traïció de l'amor... Hem d'admetre i assumir les pèrdues i els moments tristos però no ancorar-nos-hi. Elionor de bon principi està oberta a més facetes de la vida: es relaciona amb gent diferent amb qui és sempre respectuosa, és capaç de pensar en aspectes de la vida pràctica  _en aquest sentit, és més pròxima a l'autonomia_, li agrada pintar i estima, no atribueix a les seves relacions amoroses suposicions interessades. En definitiva, intenta ser mestressa de la seva vida.

Destacaria també que Elinor i Marianne són personatges de carn i ossos, perquè pateixen i perquè evolucionen per tot el que els depara la vida i perquè elles són capaces d'aprendre i de viure. De tota manera, entenc que qui realment evoluciona és Marianne perquè estava lligada a algunes creences invalidants: el primer amor és l'únic que pot existir, un home als 35 anys ja no pot estimar. Quan supera aquestes creences i accepta el que li ha tocat viure, se li obre tot un món ric i plaent. Elionor des del principi pot ser el que jo voldria ser de gran: té diferents facetes a la seva vida i sap com moure-s'hi. El seu saber estar és envejable. Amb tot, l'entusiasme a flor de pell de la Marianne ens captiva. Elinor i Marianne són dues germanes però també poden ser dues cares d'una mateixa persona: ens costa poc identificar-nos en les dues, les dues es fan estimar.

Moltes gràcies per la vostra lectura i per compartir-ne els comentaris. Han estat dues hores agradables i fructíferes.