El festí de Babette, d'Isak Dinesen

 

Darrere el pseudònim masculí d'Isak Dinesen hi trobem l'escriptora danesa Karen Blixen, autora també de Lluny de l'Àfrica (1937), una obra que molts hem conegut gràcies a la seva adaptació cinematogràfica. A El festí de Babette, publicat per primera vegada el 1952, Blixen ens captiva tant per la història que narra com per la bellesa de la seva prosa, rica en imatges, metàfores i girs lingüístics memorables.

Un dels exemples que vam comentar al grup és la descripció de les dues germanes protagonistes:

«De joves, Martine i Philippa havien estat extraordinàriament boniques, amb aquella bellesa resplendent i gairebé sobrenatural dels arbres fruiters florits o de les neus perpètues» (p. 11).

L'obra presenta una estructura circular. Inicialment ens situa davant de Martine i Philippa, dues germanes d'edat avançada que viuen a la seva casa groga als fiords noruecs. Mitjançant un llarg retorn al passat coneixem la seva història, la figura del pare, l'arribada de Babette i els esdeveniments que culminaran en el famós sopar. Finalment, retornem al punt d'inici, transformats per tot allò que hem descobert.

Els noms de les germanes no són casuals: Martine remet a Martí Luter i Philippa a Philipp Melanchthon, figures cabdals de la Reforma protestant. Educades pel seu pare, un degà respectat i sever, han crescut en un ambient de profunda espiritualitat. La comunitat religiosa que aquest havia fundat continua reunint-se, malgrat que amb els anys la fe inicial sembla haver anat deixant pas a les queixes, els ressentiments i les petites rancúnies. En aquest context, Martine i Philippa representen la bondat, l'harmonia i el servei als altres.

El pare considerava que l'amor terrenal era una il·lusió humana i havia educat les filles en l'amor diví i l'abnegació. Com comentava S., sembla que les dues germanes estiguin condemnades a una vida de renúncia. Tot i això, cadascuna viurà una breu i incompleta experiència amorosa.

Martine desperta l'interès del jove oficial Lorens Löwenhielm. Destinat a Berlevåg perquè corregís els seus excessos i deutes, el tinent experimenta al costat de la comunitat una revelació espiritual que el desconcerta. A diferència dels seus companys, obsessionats per l'èxit i el prestigi, hi intueix la possibilitat d'una existència més pura. Finalment, però, decideix allunyar-se d'aquest ideal i lliurar-se a la carrera militar i social.

Philippa, per la seva banda, fascina el gran cantant d'òpera Achille Papin, que queda meravellat per la seva veu. En sentir-la, exclama:

«M'he esquinçat; el món tornarà a creure en els miracles!» (p. 22).

Les escenes dels assajos d'òpera aporten moments d'humor i de tendresa. Tanmateix, tampoc aquesta història no tindrà continuïtat. Com diu el narrador, les germanes gairebé no van parlar d'aquell visitant vingut del món exterior, perquè els faltaven paraules per descriure'l.

Molts anys després, el 1871, una carta d'Achille Papin altera la seva vida. Els demana que acullin una refugiada francesa que fuig de la repressió posterior a la Comuna de París. Així arriba Babette, una dona digna i reservada que ho ha perdut tot. Si no li permeten quedar-se, prefereix morir.

Quan comença el relat principal, Babette fa catorze anys que viu amb les germanes. S'ha convertit en una serventa excepcional: cuina bé, administra amb habilitat els recursos de la casa i alleugereix les seves mestresses de les tasques quotidianes. Això permet a Martine i Philippa dedicar-se encara més a l'atenció dels seus feligresos.

En aquest punt apareix una interessant referència bíblica:

«Com que no havien d'assumir contra natura el paper de Marta, l'esplendor de les dues Maries es va anar tornant cada cop més brillant» (p. 34).

La comparació remet a les germanes de Llàtzer, Marta i Maria. Mentre Babette assumeix les tasques pràctiques, Martine i Philippa poden mantenir una vida més contemplativa.

L'argument fa un tomb inesperat quan Babette guanya un premi extraordinari de loteria. Les germanes se n'alegren sincerament, però al mateix temps temen perdre-la. En aquest moment, precisament, afloren vells greuges i ressentiments dins la comunitat:

«Uns hostes no desitjats que provenien de mig segle enrere [...] s'havien esquitllat per la porta entreoberta...» (p. 38). Aquí es fa especialment evident l'habilitat literària de Blixen per convertir els conflictes morals en imatges poderoses.

Com que s’escau que fa cent anys que va néixer el degà, a les germanes els sembla oportú de preparar la commemoració del centenari, que pot permetre unir la comunitat. Llavors Babette demana permís per oferir un autèntic sopar francès en honor del centenari. Les germanes accepten, tot i que els ingredients exòtics que comencen a arribar a la casa, inclosa una tortuga viva, les inquieten profundament. La comunitat, espantada pels possibles excessos mundans, pacta que durant l'àpat no farà cap comentari sobre el menjar ni la beguda: es limitaran a menjar, donar gràcies i pregar.

Entre els convidats hi ha el general Lorens Löwenhielm, aquell antic pretendent de Martine. La seva presència connecta el passat amb el present. El relat contraposa magistralment el jove ambiciós que havia estat amb l'home gran que ara reflexiona sobre el sentit de la seva vida. Malgrat els èxits obtinguts, sent que li falta alguna cosa essencial. Ha arribat a pensar que el món és més una qüestió mística que moral.

El sopar constitueix el gran centre simbòlic de la narració. Mentre els membres de la comunitat mantenen el seu silenci autoimposat, els plats exquisits de Babette comencen a operar una transformació subtil. Les tensions es dissolen, les ferides es tanquen i la conversa flueix amb una naturalitat inusual. La gràcia sembla descendir sobre els comensals.

Com vam comentar al club, el festí alimenta alhora el cos i l'esperit. La misericòrdia i la veritat, la justícia i la benaurança semblen reconciliar-se. També es produeix una mena de retrobament entre Martine i Lorens, que han romàs units durant anys per una proximitat construïda des de la distància.

Després de la celebració, les germanes descobreixen que Babette ha gastat tota la fortuna guanyada a la loteria per oferir aquell banquet. No ha estat un acte de frivolitat, sinó una necessitat artística. Babette és una creadora i només podia expressar-se plenament mitjançant la seva obra. Com observava la L., entre les germanes ha trobat un lloc on ningú no la pot ferir, un refugi on pot donar-se als altres sense por.

La seva generositat acaba revelant-se com una forma suprema d'art.

Abans de la trobada literària, amb L. vam visitar l'església protestant del centre de la ciutat, que desconeixíem. Va ser especialment enriquidor assistir a una celebració presidida per una dona i escoltar un comentari de les lectures profund, teològic i natural. També vam poder contemplar i fotografiar un vitrall magnífic.

Més tard, ja amb S., vam fer un mos a l'Espai Mallorca i vam comentar el que he relatat, en un agradable matí de diumenge primaveral. 

(Aquest club de lectura l'he escrit a posteriori, quan ja havia escrit el d'estiu: Neu de tardor)