Drames rurals, de Víctor Català

Sobretot, volíem comentar els tres primers relats de Drames rurals, tot i que vam fer una pinzellada a gran part dels altres contes, també. Ens vam reunir L., E. i jo mateixa, i vam aconseguir fer el comentari i com sempre, va ser intens.

Drames rurals és una desmitificació de la vida tradicional al camp, que anteriorment s’havia presentat a partir de tipus convencionals, costumistes. Aquí trobem uns relats de dones i homes senzills i que han viscut amb precarietat i duresa, amb tercera persona omniscient.

A En Met de les Conques, se’ns presenta un personatge isolat, assilvestrat, que traspua mansuetud, al qual el fascinen els sermons d’un mossèn. Aquests sermons li desvetllen l’espiritualitat, li exalçaven l’esperit, i els apel·latius afectuosos del sermó _la ventura d’ésser volgut i compadit_, li arribaven ben endins. I se sent immers en un procés d’apropament cap a Déu que a l’hora fa que es despreocupi del seu cos i se senti abocat a pujar muntanya amunt i, en caure, a un gran cruiximent dolorós fins a la mort. Quan s’està morint, recorda els primers moments de la vida: la mare i l’àvia barallant-se, haver estat deixat de la mà de déu. I finalment, és una mort que resta a l’anonimat: implica una insignificança total.

I m’agradaria parlar de les conques, que encara que tinguin un paper secundari i siguin bàsicament el marc on neix en Met _aspre, marginal_, també hi puc entreveure l’autonomia d’unes dones, anomenades bruixes, que viuen més enllà de la societat i que són coneixedores de les herbes remeieres. La mare d’en Met, la conca jove, hi ha un moment en què es troba molt malament, per ingesta de bolets verinosos, i demana a en Met que li prepari una aigua de malves. En Met, però, no n’és capaç. Coneix els bolets, que de segur és un coneixement transmès per l’àvia i la mare però no és capaç de posar-se a la cuina ni per preparar una aigua de malves. Uns coneixements que s’han transmès de mare a filla, de mare a fill es perden. I, de fet, la mare mor d’aquesta intoxicació. 

Entre una colla de captaires, se’ns destaca la parella protagonista d’Idil·li xorc: en Tet, un esguerradet, perquè té la mobilitat un pèl reduïda, i la Laia, que no té gran intel·ligència, viu sola en la casa familiar i li agrada arreglar-se. Ells s’enamoren i volen casar-se, tot i que la gasiveria de la família d’en Tet no ho facilita, i la societat no respecta la llibertat de les persones amb discapacitat o simplement se’n burla. Ell mor apedregat: la malícia i la burla desencadena tragèdies.

A Idil·li xorc vam constatar que la família pot ser un medi hostil i que ser discapacitat abans era molt difícil. Com va dir L., abans els discapacitats no tenien dret a dur una vida normal. És un conte que, tot i els escarnis que reben la parella d’enamorats i la gran duresa del final, hi ha la presència de l’amor, però, evidentment, el final és terrible.

I esmento també la Llúcia i la Conilla, ja que em semblà remarcable l’amistat entre dues consogres que es barallen i alhora es necessiten i es tenen l’una a l’altra. Em sembla l’exponent, doncs, d’un teixir la vida conjuntament, d’una amistat femenina. Potser, companyes de lectures, veureu que vaig una mica més enllà de l’aspresa i marginalitat de Drames rurals, però és que realment crec que hi ha ombres però també clarors en els contes, i ho ressalto així, precisament, perquè un cop feta la sessió del club,  he continuat treballant el llibre buscant-hi fragments de llibertat femenina _com a part dels estudis que ja sabeu que estic cursant_, i us he de dir que n’hi he trobada. Tot i que els contes tinguin un rerefons molt tràgic i determinista, aquesta llibertat _positiva_ en les dones de Drames rurals, l’he treballada i l’he trobada, si bé em consta que ja, si més no en aquest conte, sens dubte l’havíem manifestada en la sessió del club.

Evidentment, la Laia té casa pròpia, se sosté amb el que li donen i els conills que té, té llibertat d’enamorar-se i per decidir casar-se. Una altra cosa són els problemes amb què es troba fruit de l’entorn i la incomprensió social.

Comentem també Parricidi. La Lena està casada amb una tapadora, un borratxo. El seu amant està gelós d’alguna cosa i ella pressent l’amenaça. L’amant mata la Lena amb l’arma que el fill ha deixat sota el llit. El marit no se n’assabenta de res i borratxo se’n va a dormir. Tothom assenyala el marit com a culpable. La massa social hi apareix en sentit molt negatiu. El fill s’endu les proves, de manera que s’incrimina el pare si cal encara més. És un conte que traspua masclisme, feminicidi i fatalitat, és molt reivindicatiu contra la justícia_com va apuntar E._, que jutja a priori.

La dona aquí no té cap mena de llibertat. A més, qui ha comès l’assassinat en surt indemne, es carrega les culpes el marit, i per més fatalitat, el fill es queda sense pare. Creia que era un relat molt punyent i, per tant, molt interessant d’analitzar però, a l’hora de buscar-hi llibertat femenina, no n’hi he trobat. Això no vol dir que no sigui valuós, és clar. Però és veritat que prefereixo aquells relats en què em permeten trobar-hi els desitjos i el fer de les dones. És un relat molt fatalista, diria que també de reivindicació feminista, però la llibertat femenina no hi té gens de cabuda. És un relat sobretot social.

I vam acabar el club llegint algun fragment de cartes de l’autora amb diferents persones de l’època.