Eben, de Ryszard Kapuściński

Encara que hagin passat uns dies de la lectura i de la sessió del club que en vam fer, no voldria deixar d’escriure unes ratlles sobre Eben, de Ryszard Kapuściński.

L’autor ens explica un món que,  encara que es remunti a unes dècades enrere, continua viu avui dia a l'Àfrica.

La vivència diferent del temps: fins que l’autobús no és ple no arrenca. Les llargues salutacions amb moltes riallades. La forma d’explicar-se la família: la dona dóna la sang i l’home l’esperit a la descendència. La força del clan. El valor de l’aigua i l’ombra.

Un món pobre, simplificat, elemental, amb moltes mancances d’ordre polític i social, en què té un fort poder el símbol. De fet, tot  és simbòlic, cosa que dóna importància al món africà.

És un document amb fort contingut periodístic però explicat literàriament en primera persona. Ens parla de la història i la gent de l’Àfrica a partir de part de les vivències de l’estada de l’autor.  Si bé amb una redacció senzilla se’ns expliquen fets històrics ben complexos com la guerra entre hutus i tutsis, o s’hi fan reflexions  tan valuoses per entendre la història com que, amb la II Guerra Mundial , quan els soldats africans van anar a Europa van entendre que els blancs no eren d’una casta superior, que també hi havia blancs pobres i amb problemes: aquesta evidència va fer més fàcil que els africans lideressin el seu alliberament.

Com és el nostre narrador? De fet, ens parla de la seva peripècia per Àfrica però no sabem si s’hi enamora, si li agrada el menjar, sí que sabem de l’episodi de la malària que pateix…  i coneixem, això sí, un tret definitori de la seva personalitat:  és un ésser sense prejudicis i s’apropa al continent africà amb moltes ganes de viure-hi  i d’entendre’l.

Cadascuna de les membres del club vam dir-hi la nostra. Confluíem en el mateix punt posant-hi èmfasis complementaris i va ser un excel·lent excusa perquè L. ens expliqués el seu viatge per l’Àfrica on havia trobat perfectament el món d’Eben.

I acabaré amb una citació a propòsit de les històries orals de l’Àfrica, que esdevenen mites i que ens dóna la clau del títol del llibre:

Vespreja i seiem sota el gran arbre. Una noia em serveix un got de te. Sento parlar uns homes de rostres durs i lluents, talment esculpits en eben, que la foscor immòbil priva de contorns. No entenc gaire què diuen , però tenen unes veus serioses i plenes d’emocions.