dimecres, 20 de novembre del 2013

Seny i sentiment

Avui cap a un 1/4 de 7, els sis membres del club ens hem trobat en una cèntrica cafeteria i a la part de dalt, àmplia i silenciosa, hi hem estat la mar de bé comentant la novel·la en qüestió: Seny i sentiment, de Jane Austen.

Venint cap a la cita, a la parada de l'autobús, una senyora m'ha demanat per asseure's entre una noia i jo mateixa, al banc. Com que jo havia deixat una bossa que portava desmanegadament al banc, en sentir-me interpel·lada per fer-li lloc, li he demanat disculpes per no haver estat atenta amb les altres persones que, com ella, potser volien descansar també. Aleshores, ella m'ha dit que ni pensar-ho, que eren sobreres, que si estava llegint Jane Austen, com ella ha pogut comprovar, era ben normal que no hagi estat pendent de qui hi havia al meu voltant. Després m'ha explicat ràpidament que havia llegit totes les seves obres, que retrataven l'Anglaterra d'aquella època com ningú i que els protestants havien facilitat que les seves filles llegissin perquè així podien llegir la Bíblia, cosa que havia ajudat a fer-les cultes. Jo li he explicat que era el primer llibre que llegia de l'autora, que tenia ganes de llegir-ne més, que sí que n'havia vist pel·lícules que havien fet a partir d'obres seves i que, de fet, anava a trobar-me amb uns amics per parlar precisament del llibre.

De vegades la vida té màgia i aquesta anècdota així m'ho ha fet sentir. És clar que aquesta màgia moltes vegades  és present a la vida però sols ens pica l'ullet i seguidament el moment cau en l'oblit.

Penso que hem entrat ben de ple a l'obra, que hem pogut descriure el que ens aportava, matisar personatges, explicar la finalitat de l'obra, fins i tot dissentir-ne en certs sentits. Molts de vosaltres heu parlat del desig de llegir.

Al principi de la sessió, heu ressaltat aspectes diversos cadascun de vosaltres:
  • que el llibre transcorre en un moment històric molt diferent
  • que més que la història d'amor, té interès el context històric
  • que és molt interessant comparar les diferents versions de l'obra: la versió anglesa, la catalana, la castellana.
  • que entre Elinor i Edward hi havia amor de debò, contra el que algú defensava com si Elinor no fos capaç d'enamorar-se
  • que no deixava de ser una novel·la de fulletó, exagerant sense aprofundir, molt moralitzant, amb uns dolents, això sí, propers

Després hem anat refermant, comentant, dialogant, buscant citacions, per anar travant la nostra particular visió de l'obra, i jo ja no he pres més notes.

Per mi, Elinor i Marianne són dues germanes que s'estimen i tenen bon cor. Ser de bona pasta ja és un grau entre hipocresies i interessos a ultrança, i implica una educació liberal i amorosa. En l'inici del relat, apareix una Marianne molt extrema en els seus sentiments i això pot ser un entrebanc per viure la vida. S'aconsegueix ser feliç quan vivim les emocions però no és aconsellable que les emocions puguin amb nosaltres. És a dir, ens hem de sobreposar d'alguna manera a la mort del pare, a la traïció de l'amor... Hem d'admetre i assumir les pèrdues i els moments tristos però no ancorar-nos-hi. Elionor de bon principi està oberta a més facetes de la vida: es relaciona amb gent diferent amb qui és sempre respectuosa, és capaç de pensar en aspectes de la vida pràctica  _en aquest sentit, és més pròxima a l'autonomia_, li agrada pintar i estima, no atribueix a les seves relacions amoroses suposicions interessades. En definitiva, intenta ser mestressa de la seva vida.

Destacaria també que Elinor i Marianne són personatges de carn i ossos, perquè pateixen i perquè evolucionen per tot el que els depara la vida i perquè elles són capaces d'aprendre i de viure. De tota manera, entenc que qui realment evoluciona és Marianne perquè estava lligada a algunes creences invalidants: el primer amor és l'únic que pot existir, un home als 35 anys ja no pot estimar. Quan supera aquestes creences i accepta el que li ha tocat viure, se li obre tot un món ric i plaent. Elionor des del principi pot ser el que jo voldria ser de gran: té diferents facetes a la seva vida i sap com moure-s'hi. El seu saber estar és envejable. Amb tot, l'entusiasme a flor de pell de la Marianne ens captiva. Elinor i Marianne són dues germanes però també poden ser dues cares d'una mateixa persona: ens costa poc identificar-nos en les dues, les dues es fan estimar.

Moltes gràcies per la vostra lectura i per compartir-ne els comentaris. Han estat dues hores agradables i fructíferes.

7 comentaris:

  1. L'anècdota és ben interessant, els lectors de la Jane Austen semblen un grup més universal del que em pensava...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari. Efectivament, és un llibre que pot interessar a molta gent, si bé és veritat que a uns va agradar més per l'ambientació històrica, d'alltres més pel treball psicològic de les protagonistes o per l'elaboració dels arquetips o personatges secundaris...

      Elimina
  2. Sé que n'he llegit un parell d'obres, fa molts molts anys, i recordo que en el seu moment em van captivar en la lectura i en el món peculiar en que transcòrre l'univers Austen, tan emotiu però tan controlat, tan a punt d'entrar en ebullició, però tan racional i poc espontani, tan matisat per l'exquisida educació. Coincideixo en el que et va dir la dona del bus :)
    Però fa tant de temps d'aquelles lectures que gairebé no en recordo detalls. Varen ser lectures d'adolescència, d'interminables dies d'estiu sense res més a fer, saltejades entre pel.lícules clàssiques a la tele i altres llibres de la biblioteca de la meva mare, com ara Gorki i Dostoiewski, i també Delibes (aquest darrer amb autèntica passió lectora) ja veus quina barreja tan curiosa, i crec que totes, malgrat la seva dispersió temàtica, em van deixar una emprempta comuna d'introspecció i austeritat, de necessitat d'autocontrol (que tanta falta em feia internament per mantenir sota clau el garbuix d'emocions de llavors) de reflexió i romanticisme advers... no ho sé explicar ben bé.
    Ara veig que és una bona idea programar-ne la Relectura pel proper estiu.
    Una abraçada
    Cari

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo molt interessant que la lectura t'hagi aportat introspecció, necessitat de reflexió, recol·locació d'emocions. Coincideixo que és ben bé així en molts casos, perquè la lectura de molts textos ho sol comportar i el fet en si de posar-se a llegir també, perquè ja pressuposa una predisposició a estar atent i millorar. De fet, poder reflexionar i aprendre emocionalment alhora que s'afina la imaginació, ens apropem a la història i emmergim en el joc estètic de les paraules és un luxe!
      Gràcies pel comentari i una abraçada.


      Elimina
  3. Hola Eulàlia:
    M'agrada la teva reflexió "De vegades la vida té màgia i aquesta anècdota així m'ho ha fet sentir. És clar que aquesta màgia moltes vegades és present a la vida però sols ens pica l'ullet i seguidament el moment cau en l'oblit."
    Aquesta màgia de què parles ens sol envoltar però no sempre estem prou receptius com per a aprofitar-la. La trobada reveladora a l'autobús no va ser casual. Si més no, el fet que tu la relacionessis amb allò que et tenia tan capficada: Sempre hi ha algú que mira, que escolta i que sent. Nosaltres també ho fem quan aconseguim sortir de nosaltres mateixos. I si uns i altres entrem en connexió, la màgia es fa evident.
    També comparteixo amb tu el missatge de la novel·la: "S'aconsegueix ser feliç quan vivim les emocions però no és aconsellable que les emocions puguin amb nosaltres." Resulta difícil trobar l'equilibri que Elinor demostra al llarg de tota la història perquè la vida sovint ens impulsa a pujar i baixar emocionalment, com passa a la Marianne, però és cert que si lluitem per posar-nos al nostre lloc podrem gaudir millor d'una manera sana i conscient.

    Una abraçada

    Juan Willoughby

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la teva aportació!

      De fet, jo crec que Jane Austen devia haver-se identificat amb Marianne i el seu interès per la literatura, els sentiments i l'amor.
      Però la vida, segurament, més enllà de l'amor no correspost o de difícil encaix social, li va fer valorar sobreposar-se, poder escriure, la seva autonomia, el fet de poder ser ella mateixa. De fet, això és tota una declaració d'intencions a l'època i avui també!

      És clar que ser un mateix i poder-ho compartir amb l'ésser estimat hauria de ser factible, però no sempre és així i menys quan hi ha tants condicionaments socials entremig, o perquè la vida és complicada i els humans també.

      Així doncs, entenc que Elionor pot ser un miratge, una fita a aconseguir: poder ser més enllà dels contratemps amorosos, socials o vitals. De fet, Jane Austen va poder ser una escriptora i amb una perspectiva ben independent, i sempre va viure amb Cassandra, la seva germana, envoltada d'afecte.

      Elionor i Marianne també estan sempre a prop. A més, elles tenen un final totalment feliç en l'amor, ambdues aconsegueixen tenir una parella que els correspon i estima.

      En fi, espero que se m'entengui.

      Una abraçada,

      Elimina