Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

 

La meva filla A. m’ha recomanat el llibre amb la il·lusió que jo el pogués llegir per poder-lo comentar. En un migdia estiuenc a l’aire lliure, a l’ombra, amb vistes al Montseny, comentem animadament el llibre: part de l’objectiu amb què havia estat creat aquest blog finalment s’acompleix!

A El nom de les dones hi trobem unes dones que riuen, unes bruixes, les dones amb coneixements del cos i la natura, en contra del sistema que els ha oprimit. Més endavant, en un altre capítol, Palomita diu “A mi me hubiera gustado ver los muslos y los pechos de mi mamá”: expressa, doncs, un voler acollir el propi cos amb naturalitat. Tot plegat em semblen unes idees molt feministes.

I em fa pensar en el feminisme quan es recalca que les dones no són ni bones ni dolentes, perquè les dones són completes i de carn i óssos. De tota manera, anant més enllà, A. creu que el relat polifacètic és arreu del llibre.

Amb les trompetes de la mort em va semblar que se’ns brindava una comparació amb les dones: “Les trompetes de la mort som totes germanes, tietes, cosines. La memòria és la memòria de totes.“ “No hi ha pena sinó hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és compartit, és memòria, saber i vida.”” La foscor com una abraçada.” Però realment ara m’adono que es refereix a la immutabilitat de la vida.

En aquest llibre en el qual hi ha llegenda, la formació del món, ens adonem que està situat al present, evidentment per molts aspectes però a mi m’ha fet copsar-ho sobretot l’agutzil, quan observa en Jaume i l’Hilari i diu: “Abans dels vint i pocs ja érem homes però ara no”.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre que traspua poesia. Hilari fa “un poema per a si mateix, que és precisament “Canto jo i la muntanya balla”: d’aquí ve el títol del llibre. La presència de les muntanyes és cabdal. La màxima expressió de la muntanya: els pirineus (“Pirene”), que s’enllaça amb el camí d’exili, amb la idea de vida i mort autèntiques. En Jaume, després de l’accident, treballa al Montseny, una altra muntanya més propera a la plana.

La mort com a tabú, com a procés no interioritzat, tot i que a la muntanya la mort està més acceptada. Per això no és d’estranyar que Mia digui “No les vull veure totes les ombres i totes les coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, referint-se a Oriol. O la idea que per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. El dolor com a part de la vida.

Comentem i aclarim alguns punts, en algun cas perquè hem trobat connexions entre elements i tenim ganes de compartir-les, d’altres perquè necessitem llum :

•      Palomita diu “Dijeron que teníamos que correr mucho, mucho”, als cabirols també.

      ·         El misteri existeix i, de fet, la dona d’aigua vol tovalles i els nens li donen, però després li han de prendre perquè la seva mare els exigeix que les recuperi.

•      Domènech menjant terra: perquè no estava preparat per morir.

Parlant de l’estil del llibre, l’A. comenta que el llibre està escrit amb septentrional: l’ós diu sem. Que els dibuixos fan que sigui una novel·la molt visual. L’ús del castellà és un recurs més_expressa A. És la llengua expressada sobretot per Palomita, que troba un germà gran a l’altra vida de la mà de l’Hilari. A Palomita i l’Hilari els agermana la terra, a la qual s’estan. Així se’ns lliga la història de la muntanya dels habitants de la muntanya amb el seu pòsit familiar amb la història de l’exili.

El sol ens comença a perseguir, la gana també i ja no en tenim prou amb el refresc. Deixem aquí el club, pensant que tal volta podrem més endavant comentar el llibre amb N. A nosaltres ens han servit per compartir impressions i aclarir elements del llibre, d’aquest llibre que ens sembla original i molt recomanable.