Irène Némirowsky ens explica la història de Tatiana Ivànovna, la mainadera d'una família aristocràtica russa a la qual ha dedicat tota la seva vida. I ho fa amb aquella capacitat tan característica de l'autora per construir relats plens de matisos i diferents capes de lectura. Això fa que quedem atrapats per la història i ens endinsem tant en la vida de Tatiana com en la de la família que, després de la Revolució de 1917, es veu obligada a exiliar-se i deixar enrere el món que coneixia.
La novel·la segueix aproximadament quatre anys de les seves
vides: des d'una nit de Nadal a Rússia, quan Kiril i Iuri marxen a la guerra,
fins als últims dies de Tatiana a París. Al final de la seva vida, imagina que
neva i que torna a la casa de Rússia. Només en l'últim instant comprèn que en
realitat s'ha endinsat al Sena i que ja no és a temps de sortir-ne.
Una de les riqueses de la novel·la són els diversos plans de
lectura. L., per exemple, comentava la seva sorpresa davant el fet que, enmig
d'un context de guerra i revolució, l'autora ens faci fixar en la quotidianitat
de la natura. És un contrast que contribueix a donar profunditat al relat.
A mi m'ha cridat l'atenció un altre aspecte: la
multiplicitat de noms amb què són designats els personatges. Com passa sovint a
la literatura russa, els personatges són anomenats de maneres diferents segons
qui s'hi adreça o el grau de familiaritat. Així, Tatiana Ivànovna també és
Nianiuxka, Niània o "jaieta", mentre que Nikolai Aleksàndrovitx és
Kolinka. També apareix el terme karin, que fa referència als senyors de
la casa.
I què significa la neu de tardor del títol? Tatiana, nascuda
al nord, estima el fred i la neu. La mateixa mare d'en Nikolai li deia:
«Tatiana, prou que es veu que ets del nord, filla meva... A la primera neu, et
tornes boja...» (p. 75). S. ens feia notar que la neu de tardor és una neu
bruta, lluny de la seva esplendor. És una imatge que simbolitza un món que
s'està extingint: el de les famílies aristocràtiques russes, però també el de
la mateixa Tatiana, que es troba en l'últim tram de la seva vida i ja no té
forces per adaptar-se a la realitat de l'exili.
Quan comença la història, Tatiana fa cinquanta-un anys que
viu amb els karin. Ha tingut un marit i un fill, tots dos ja morts, i s'ha
convertit en la veritable dipositària de la memòria familiar de la família a la
qual fa de mainadera. És la guardiana de la casa i dels seus records. Per això
inevitablement em va recordar Armanda, de Mirall trencat de Mercè
Rodoreda, un altre personatge profundament identificat amb la casa que habita.
La seva vinculació amb amb la casa i la família queda clara
en aquest fragment:
«Que si me'n recordo, Helena Vassílievna...! Déu meu...!
Podria dir on hi havia cada cosa...! Podria entrar a la casa i caminar amb els
ulls tancats! Recordo cada vestit que vostè portava, i la roba dels nens, i els
mobles, i el parc...!» (capítol VI)
Tatiana sent una predilecció especial per Iuri. Probablement
perquè és el membre més bondadós de la família i també el més indefens. Ella
pressent el seu destí i intenta protegir-lo. Quan Ignat, antic company de jocs
de Iuri i posteriorment cotxer de la família, el convoca al poble, Tatiana
intueix immediatament el perill:
«Ah! Maleït diable, fill de gossa! Et penses que no et veig
els pensaments en els ulls? I qui ets tu per donar ordres al teu amo?» (p. 43)
Efectivament, Ignat acabarà matant Iuri. El passatge mostra
no només la lucidesa de Tatiana, sinó també com, malgrat provenir del poble,
continua sostenint l’antiga jerarquia social.
Hi ha un moment de la novel·la que em va recordar Sang
calenta, de la mateixa autora, gairebé com una picada d'ullet a aquell
llibre. És quan Tatiana diu a la Lulú:
«Jo també he estat jove, Lulixka. Fa molt de temps, d'això,
però encara recordo la sang jove que crema les venes. Et penses que s'oblida
això?» (p. 59)
Ara bé, Tatiana no és pas Silvestre. Tot seguit contraposa
el record de la joventut amb una defensa de les normes morals tradicionals i de
la necessitat de preservar la reputació i la virginitat de la jove.
Quan la família es reuneix per celebrar la missa pel repòs
de l'ànima de Iuri, cadascú està immers en les seves pròpies preocupacions.
Només Tatiana pensa realment en ell. Com a custòdia de la memòria familiar, és qui
manté viu el record d'Iuri. Tanmateix, no es lliura a la lamentació: sap que no
serveix de res i es consola pensant que no va patir en el moment de morir.
S. ens ha fet observar una idea molt encertada: Tatiana és
dins de la història i alhora n'és fora. La família la considera una de les
seves, però el món nou li resulta completament aliè. El món que li havia tocat
viure ha desaparegut, i ella és massa gran per construir-se una nova vida. A
París no aconsegueix adaptar-s'hi. La resta de la família, en canvi, ho fa amb
més o menys èxit. Nikolai arriba a pensar que, si no fos pels records de
Rússia, la vida present seria suportable (p. 70).
Aquesta diferència es resumeix molt bé en un fragment del
final del capítol VI:
«Tornaven tard, fatigats, portant des del carrer, de la
feina, una mena d'excitació que encara es gastava durant una estona en riures i
paraules; però la casa ombrívola i l'anciana muda els glaçaven de mica en mica.
Sopaven amb presses, se n'anaven al llit i dormien, sense somiar, aclaparats
per la dura jornada.»
En definitiva, Neu de tardor és una novel·la sobre la
pèrdua, la memòria, el pas del temps i l'arrelament. A través de Tatiana,
Némirowsky mostra què passa quan desapareix el món que ha donat sentit a tota
una vida i la impossibilitat d'algunes persones de reinventar-se.
Ha estat un plaer poder parlar del llibre en un restaurant caucàsic de l'Eixample, que ha resultat estar regentat per armenis.
