Sola, de Carlota Gurt

 

L’apropament a la novel·la m’ha despertat diferents reaccions. Diria que he passat per tres moments. D’antuvi em va semblar un llibre molt ràpid, irònic, sorprenent, amb les reflexions desbordants de la protagonista/narradora, amb un llenguatge treballat i... amb un final trist i, per a mi, decebedor, en un primer moment. Resulta que estava convençuda que el compte enrere ens portaria al dia d’acabament de la novel·la que la Mei estava escrivint i realment ens porta al dia d’abandonar la vida d’abans i viure sola (sense companyia humana) com un ésser més del bosc.

Després, sospesant l’obra, l’he trobada menys ràpida, menys lúdica i entenc més el final, que naturalment no té perquè ser optimista, amb el benentès que la protagonista_ folla_, opta per viure solitàriament al bosc.

Ara bé, finalment, pren en mi, amb força, que la protagonista opta per passar a ser matèria literària, opta per formar part de les llegendes que amaren la novel·la i ésser la protagonista de la llegenda de Rocatallada, cosa que _sense desbancar el final que he explicat en el paràgraf anterior_, fins a cert punt, és digne d’una lletraferida com és la nostra protagonista.

En mi, doncs, la novel·la ha tingut diferents interpretacions, si bé, és clar, ara em quedo amb la tercera sense desbancar la segona i entenent la frustració de la primera lectura.

Per sort, hem pogut compartir la lectura al club.

L. ha fet una relectura de l’obra a partir dels breus textos que encapçalen les diferents parts, esbrinant el sentit de l’enumeració de les parts i, per tant,  l’estructura de l’obra. Considera que està molt ben treballada i que domina molt el llenguatge i emfasitza que el final està anunciat ja al principi. I com que rellegim alguna cita, ho veiem clar: “Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”.

E. considera que la protagonista “està en estat de paranoia i que costava de veure’s al principi però finalment es constata irrefutablement”. Personalment, també ho penso perquè les reflexions que fa la protagonista, encara que considero que ella pugui malinterpretar situacions, és el que m’arriba i li accepto fins a cert punt com a bo. Sens dubte, a la vida, el límit entre la cordura i la bogeria és fi. Finalment, inevitablement, entenem que la protagonista viu en una soledat malaltissa i no es cuida. S. sentencia “Està boja però no tant per no saber que està boja”.

La literatura en aquesta obra és fonamental. Hi trobem referències sobre què és una novel·la; l’autora està escrivint una novel·la que s’inspira en Solitud, de la Víctor Català; s’hi expliquen llegendes en boca d’en Flavi. La protagonista i en Flavi esmenten autors i llibres que, en principi, són inventats però fan picades d’ullet a la història literària o acadèmica. He volgut consultar la referència tan recurrent a la Durand, el llibre de la qual il·lustrava en Guim i és “com un rosari” per a la Mei. M’ha fet molta gràcia constatar que no trobo el llibre “Le nouveau nuageais sans peine” però que recorda irremeiablement els diccionaris “Le nouveau..... sans peine” (El nou francès/grec/neerlandès... sense esforç). Quina troballa, i com aquesta en trobaríem moltes més.

És una obra amb estil propi i molt treballat, com ja hem dit, per diferents motius: perquè l’obra està curulla de metàfores o comparacions (quan se li trenca l’urna amb les cendres d’en Guim: “tota jo revestida de cendra, ets el meu Vesuvi”); per la presència d’enumeracions impossibles (pàg. 123: “pomes, torrades remollides, tristor a la planxa”), i les onomatopeies recurrents (l’omnipresent “zub-zub”, leitmotiv de l’obra, que ens remet a la idea molesta de la mare que va fer de model d’anunci d’una batedora i “zig-cric-crac” que ens indica que la protagonista es tanca més i més. Sens dubte, es corrobora que l’autora és traductora pel gran domini de la llengua que té. M’ha agradat, per exemple, trobar un mot desconegut per mi com “esbarrar”, que entenc que ve a significar “desviar-se”.

A l’obra ens posem sobretot en el punt de vista de la Mei, la protagonista, però hi afloren altres punts de vista. Al lavabo, hi ha una humitat que tant en Flavi com en Manel coincideixen que és la forma d’una dona decapitada, la Mei, en canvi, pensa que és una crisàlide. És una imatge molt clara del que s’esdevindrà i com s’expliquen el final. La Mei enfollirà però ella creu que renaixerà com a ésser de llegenda.

Per a mi, a més del procés d’embogiment en què es troba la protagonista arran de la solitud extrema, té molt pes el tema de què fer amb els records, com afrontar-los. Sens dubte, amb la relació amb les altres persones podem encarrilar les vivències, les penes, donar-hi un sentit. Amb en Guim la Mei podia compartir foscors, després no troba i sobretot no sap buscar altres persones a qui obrir-se. Amb la mort d’en Guim es queda molt sola. De fet, quan la companyia més propera que té és la guilla, la Mei es pregunta “On són els amics?”.

L’obra ens planteja el contrast entre Sorrius i Barcelona. El poble es presenta més afable i la natura benefactora. I quan en Flavi s’interessa per ella i li diu que el bosc està preciós, se n’hi va. Però la protagonista defuig les persones. Inevitablement Sorrius ens remet a Dorrius o pel voltant, però això ja són conjectures.

La Mei ens fa arribar les seves reflexions, totes, per això sabem que diu el contrari del que pensa. Per exemple, quan coneix en Manel, el propietari de la casa, ens diu que assentia amb devoció de monja però no hi està d’acord, no li agrada el propietari. La Mei, pensava jo, és contradictòria, vol ser autosuficient, però realment al principi de la història ja estava sola i al final del llibre ho estarà més, massa, sens dubte.