El festí de Babette, d'Isak Dinesen

 

Darrere el pseudònim masculí d'Isak Dinesen hi trobem l'escriptora danesa Karen Blixen, autora també de Lluny de l'Àfrica (1937), una obra que molts hem conegut gràcies a la seva adaptació cinematogràfica. A El festí de Babette, publicat per primera vegada el 1952, Blixen ens captiva tant per la història que narra com per la bellesa de la seva prosa, rica en imatges, metàfores i girs lingüístics memorables.

Un dels exemples que vam comentar al grup és la descripció de les dues germanes protagonistes:

«De joves, Martine i Philippa havien estat extraordinàriament boniques, amb aquella bellesa resplendent i gairebé sobrenatural dels arbres fruiters florits o de les neus perpètues» (p. 11).

L'obra presenta una estructura circular. Inicialment ens situa davant de Martine i Philippa, dues germanes d'edat avançada que viuen a la seva casa groga als fiords noruecs. Mitjançant un llarg retorn al passat coneixem la seva història, la figura del pare, l'arribada de Babette i els esdeveniments que culminaran en el famós sopar. Finalment, retornem al punt d'inici, transformats per tot allò que hem descobert.

Els noms de les germanes no són casuals: Martine remet a Martí Luter i Philippa a Philipp Melanchthon, figures cabdals de la Reforma protestant. Educades pel seu pare, un degà respectat i sever, han crescut en un ambient de profunda espiritualitat. La comunitat religiosa que aquest havia fundat continua reunint-se, malgrat que amb els anys la fe inicial sembla haver anat deixant pas a les queixes, els ressentiments i les petites rancúnies. En aquest context, Martine i Philippa representen la bondat, l'harmonia i el servei als altres.

El pare considerava que l'amor terrenal era una il·lusió humana i havia educat les filles en l'amor diví i l'abnegació. Com comentava S., sembla que les dues germanes estiguin condemnades a una vida de renúncia. Tot i això, cadascuna viurà una breu i incompleta experiència amorosa.

Martine desperta l'interès del jove oficial Lorens Löwenhielm. Destinat a Berlevåg perquè corregís els seus excessos i deutes, el tinent experimenta al costat de la comunitat una revelació espiritual que el desconcerta. A diferència dels seus companys, obsessionats per l'èxit i el prestigi, hi intueix la possibilitat d'una existència més pura. Finalment, però, decideix allunyar-se d'aquest ideal i lliurar-se a la carrera militar i social.

Philippa, per la seva banda, fascina el gran cantant d'òpera Achille Papin, que queda meravellat per la seva veu. En sentir-la, exclama:

«M'he esquinçat; el món tornarà a creure en els miracles!» (p. 22).

Les escenes dels assajos d'òpera aporten moments d'humor i de tendresa. Tanmateix, tampoc aquesta història no tindrà continuïtat. Com diu el narrador, les germanes gairebé no van parlar d'aquell visitant vingut del món exterior, perquè els faltaven paraules per descriure'l.

Molts anys després, el 1871, una carta d'Achille Papin altera la seva vida. Els demana que acullin una refugiada francesa que fuig de la repressió posterior a la Comuna de París. Així arriba Babette, una dona digna i reservada que ho ha perdut tot. Si no li permeten quedar-se, prefereix morir.

Quan comença el relat principal, Babette fa catorze anys que viu amb les germanes. S'ha convertit en una serventa excepcional: cuina bé, administra amb habilitat els recursos de la casa i alleugereix les seves mestresses de les tasques quotidianes. Això permet a Martine i Philippa dedicar-se encara més a l'atenció dels seus feligresos.

En aquest punt apareix una interessant referència bíblica:

«Com que no havien d'assumir contra natura el paper de Marta, l'esplendor de les dues Maries es va anar tornant cada cop més brillant» (p. 34).

La comparació remet a les germanes de Llàtzer, Marta i Maria. Mentre Babette assumeix les tasques pràctiques, Martine i Philippa poden mantenir una vida més contemplativa.

L'argument fa un tomb inesperat quan Babette guanya un premi extraordinari de loteria. Les germanes se n'alegren sincerament, però al mateix temps temen perdre-la. En aquest moment, precisament, afloren vells greuges i ressentiments dins la comunitat:

«Uns hostes no desitjats que provenien de mig segle enrere [...] s'havien esquitllat per la porta entreoberta...» (p. 38). Aquí es fa especialment evident l'habilitat literària de Blixen per convertir els conflictes morals en imatges poderoses.

Com que s’escau que fa cent anys que va néixer el degà, a les germanes els sembla oportú de preparar la commemoració del centenari, que pot permetre unir la comunitat. Llavors Babette demana permís per oferir un autèntic sopar francès en honor del centenari. Les germanes accepten, tot i que els ingredients exòtics que comencen a arribar a la casa, inclosa una tortuga viva, les inquieten profundament. La comunitat, espantada pels possibles excessos mundans, pacta que durant l'àpat no farà cap comentari sobre el menjar ni la beguda: es limitaran a menjar, donar gràcies i pregar.

Entre els convidats hi ha el general Lorens Löwenhielm, aquell antic pretendent de Martine. La seva presència connecta el passat amb el present. El relat contraposa magistralment el jove ambiciós que havia estat amb l'home gran que ara reflexiona sobre el sentit de la seva vida. Malgrat els èxits obtinguts, sent que li falta alguna cosa essencial. Ha arribat a pensar que el món és més una qüestió mística que moral.

El sopar constitueix el gran centre simbòlic de la narració. Mentre els membres de la comunitat mantenen el seu silenci autoimposat, els plats exquisits de Babette comencen a operar una transformació subtil. Les tensions es dissolen, les ferides es tanquen i la conversa flueix amb una naturalitat inusual. La gràcia sembla descendir sobre els comensals.

Com vam comentar al club, el festí alimenta alhora el cos i l'esperit. La misericòrdia i la veritat, la justícia i la benaurança semblen reconciliar-se. També es produeix una mena de retrobament entre Martine i Lorens, que han romàs units durant anys per una proximitat construïda des de la distància.

Després de la celebració, les germanes descobreixen que Babette ha gastat tota la fortuna guanyada a la loteria per oferir aquell banquet. No ha estat un acte de frivolitat, sinó una necessitat artística. Babette és una creadora i només podia expressar-se plenament mitjançant la seva obra. Com observava la L., entre les germanes ha trobat un lloc on ningú no la pot ferir, un refugi on pot donar-se als altres sense por.

La seva generositat acaba revelant-se com una forma suprema d'art.

Abans de la trobada literària, amb L. vam visitar l'església protestant del centre de la ciutat, que desconeixíem. Va ser especialment enriquidor assistir a una celebració presidida per una dona i escoltar un comentari de les lectures profund, teològic i natural. També vam poder contemplar i fotografiar un vitrall magnífic.

Més tard, ja amb S., vam fer un mos a l'Espai Mallorca i vam comentar el que he relatat, en un agradable matí de diumenge primaveral. 

(Aquest club de lectura l'he escrit a posteriori, quan ja havia escrit el d'estiu: Neu de tardor)

 

Neu de tardor, d’Irène Némirowsky (Editorial Viena, col·lecció Petits Plaers)

 Irène Némirowsky ens explica la història de Tatiana Ivànovna, la mainadera d'una família aristocràtica russa a la qual ha dedicat tota la seva vida. I ho fa amb aquella capacitat tan característica de l'autora per construir relats plens de matisos i diferents capes de lectura. Això fa que quedem atrapats per la història i ens endinsem tant en la vida de Tatiana com en la de la família que, després de la Revolució de 1917, es veu obligada a exiliar-se i deixar enrere el món que coneixia.

La novel·la segueix aproximadament quatre anys de les seves vides: des d'una nit de Nadal a Rússia, quan Kiril i Iuri marxen a la guerra, fins als últims dies de Tatiana a París. Al final de la seva vida, imagina que neva i que torna a la casa de Rússia. Només en l'últim instant comprèn que en realitat s'ha endinsat al Sena i que ja no és a temps de sortir-ne.

Una de les riqueses de la novel·la són els diversos plans de lectura. L., per exemple, comentava la seva sorpresa davant el fet que, enmig d'un context de guerra i revolució, l'autora ens faci fixar en la quotidianitat de la natura. És un contrast que contribueix a donar profunditat al relat.

A mi m'ha cridat l'atenció un altre aspecte: la multiplicitat de noms amb què són designats els personatges. Com passa sovint a la literatura russa, els personatges són anomenats de maneres diferents segons qui s'hi adreça o el grau de familiaritat. Així, Tatiana Ivànovna també és Nianiuxka, Niània o "jaieta", mentre que Nikolai Aleksàndrovitx és Kolinka. També apareix el terme karin, que fa referència als senyors de la casa.

I què significa la neu de tardor del títol? Tatiana, nascuda al nord, estima el fred i la neu. La mateixa mare d'en Nikolai li deia: «Tatiana, prou que es veu que ets del nord, filla meva... A la primera neu, et tornes boja...» (p. 75). S. ens feia notar que la neu de tardor és una neu bruta, lluny de la seva esplendor. És una imatge que simbolitza un món que s'està extingint: el de les famílies aristocràtiques russes, però també el de la mateixa Tatiana, que es troba en l'últim tram de la seva vida i ja no té forces per adaptar-se a la realitat de l'exili.

Quan comença la història, Tatiana fa cinquanta-un anys que viu amb els karin. Ha tingut un marit i un fill, tots dos ja morts, i s'ha convertit en la veritable dipositària de la memòria familiar de la família a la qual fa de mainadera. És la guardiana de la casa i dels seus records. Per això inevitablement em va recordar Armanda, de Mirall trencat de Mercè Rodoreda, un altre personatge profundament identificat amb la casa que habita.

La seva vinculació amb amb la casa i la família queda clara en aquest fragment:

«Que si me'n recordo, Helena Vassílievna...! Déu meu...! Podria dir on hi havia cada cosa...! Podria entrar a la casa i caminar amb els ulls tancats! Recordo cada vestit que vostè portava, i la roba dels nens, i els mobles, i el parc...!» (capítol VI)

Tatiana sent una predilecció especial per Iuri. Probablement perquè és el membre més bondadós de la família i també el més indefens. Ella pressent el seu destí i intenta protegir-lo. Quan Ignat, antic company de jocs de Iuri i posteriorment cotxer de la família, el convoca al poble, Tatiana intueix immediatament el perill:

«Ah! Maleït diable, fill de gossa! Et penses que no et veig els pensaments en els ulls? I qui ets tu per donar ordres al teu amo?» (p. 43)

Efectivament, Ignat acabarà matant Iuri. El passatge mostra no només la lucidesa de Tatiana, sinó també com, malgrat provenir del poble, continua sostenint l’antiga jerarquia social.

Hi ha un moment de la novel·la que em va recordar Sang calenta, de la mateixa autora, gairebé com una picada d'ullet a aquell llibre. És quan Tatiana diu a la Lulú:

«Jo també he estat jove, Lulixka. Fa molt de temps, d'això, però encara recordo la sang jove que crema les venes. Et penses que s'oblida això?» (p. 59)

Ara bé, Tatiana no és pas Silvestre. Tot seguit contraposa el record de la joventut amb una defensa de les normes morals tradicionals i de la necessitat de preservar la reputació i la virginitat de la jove.

Quan la família es reuneix per celebrar la missa pel repòs de l'ànima de Iuri, cadascú està immers en les seves pròpies preocupacions. Només Tatiana pensa realment en ell. Com a custòdia de la memòria familiar, és qui manté viu el record d'Iuri. Tanmateix, no es lliura a la lamentació: sap que no serveix de res i es consola pensant que no va patir en el moment de morir.

S. ens ha fet observar una idea molt encertada: Tatiana és dins de la història i alhora n'és fora. La família la considera una de les seves, però el món nou li resulta completament aliè. El món que li havia tocat viure ha desaparegut, i ella és massa gran per construir-se una nova vida. A París no aconsegueix adaptar-s'hi. La resta de la família, en canvi, ho fa amb més o menys èxit. Nikolai arriba a pensar que, si no fos pels records de Rússia, la vida present seria suportable (p. 70).

Aquesta diferència es resumeix molt bé en un fragment del final del capítol VI:

«Tornaven tard, fatigats, portant des del carrer, de la feina, una mena d'excitació que encara es gastava durant una estona en riures i paraules; però la casa ombrívola i l'anciana muda els glaçaven de mica en mica. Sopaven amb presses, se n'anaven al llit i dormien, sense somiar, aclaparats per la dura jornada.»

En definitiva, Neu de tardor és una novel·la sobre la pèrdua, la memòria, el pas del temps i l'arrelament. A través de Tatiana, Némirowsky mostra què passa quan desapareix el món que ha donat sentit a tota una vida i la impossibilitat d'algunes persones de reinventar-se.

Ha estat un plaer poder parlar del llibre en un restaurant caucàsic de l'Eixample, que ha resultat estar regentat per armenis.

Sang calenta, d’Irène Némirovsky

Ens trobem a la terrassa que últimament ens acull un divendres a la tarda de primavera. És un llibre que ens ha agradat molt: amè i ric, deliciós.

El narrador en primera persona, el cosí Sylvestre o Silvio, sembla un observador però, sens dubte, és protagonista de la història que viu. És la història d’una família que transcorre al camp del centre de França, uns anys després de la primera guerra mundial, entre el prometatge de la filla dels cosins Hélène i François, la Colette, i la superació de la mort del marit d’ella, en Jean, per causes sospitoses. Els membres de la família es van perfilant en el transcurs d’aquest temps, amb constants incursions al passat, al servei de la història, molt ben travada.

El títol ens dona notícia del tema central: “Sang calenta” que de seguida es refreda. La joventut implica aquesta sang calenta que ve a retrobar Silvio després de dècades i de la qual no se n’escapen la majoria dels personatges. A Silvio li sembla injust que els amors purs, ardents, adquireixin l’aspecte degradant dels plaers més baixos; ell considera que aquests amors estan plens de vitalitat.

Silvio referint-se a la seva actual vida diu: “Ja no existeixo. Ja no penso en res, ja no estimo res, ja no desitjo res. A casa no hi ha ni llibres ni diaris”. Es contraresta la joventut amb la maduresa. Precisament per això Silvio se sent trastornat perquè ha recordat l’amor de joventut amb Hélène que va haver d’abandonar. I des del principi té interès per Brigitte, la filla fruit de la relació amb Hélène. S. considera que, per tant, per a Silvio, aquesta relació no ha estat sang calenta, només.

Tanmateix, tant la Brigitte i el mateix Silvio, en entrar al salonet d’Hélène i François constaten que hi ha madureses plenes i amb amor: “els humans menteixen però no les flors, els llibres, els retrats, els llums, l’aspecte suau de les coses són més sincers que les cares”. Constaten així que Hélène i François es fan feliços mútuament. De manera que és com si el passat apassionat que lliga, de forma somorta, Silvio i Hélène no existís, com tampoc Brigitte, la filla il·legítima d’Hélène (amb Silvio).

Evidentment, l’entorn social contribueix decisivament que algunes fetes de joventut, com el naixement de Brigitte, siguin condemnats a l’oblit. Al cap de molts anys, i perquè no li queda més remei, Hélène confessa a François que va viure una aventura que va durar poques setmanes i va tenir una nena. No li havia volgut confessar què havia passat, ni imposar-li la presència d’aquesta criatura, que va deixar a la seva germana. Sens dubte, l’entorn social empeny a Hélène a no asincerar-se amb el seu marit, François, fins ara, tot i ser una parella que s’estima. S. puntualitza que en aquells moments socialment no s’acceptava de cap manera una filla il·legítima.

Aquest entorn social, aquesta manera de procedir emmarca la història i travessa tots els personatges, potser no tant a Silvio, que sembla un personatge força lliure però que també pateix l’entorn. Els pagesos guarden d’escaldar-se en trobar-se enmig d’embolics dels altres però participen de les pressions per aconseguir una terra a baix preu.  Se’ns retrata amb costumisme el casament, l’enterrament provincià, l’orgull i fidelitat a la família: que no hi hagi cap escàndol. Altrament, és un llibre que descriu la psicologia humana amb profunditat i matisos: Hélène en saludar Brigitte “va fer la ganyota somrient i valenta, que a les dones els serveix per amagar els pensaments més secrets”. El pensament més secret és que Hélène està saludant la filla que no va reconèixer mai com a tal.

És destacable també la presència de les visions interiors premonitòries: En François va conèixer Hélène quan ella tenia 13 anys i ell era bastant més gran: en aquell moment ja va voler casar-s’hi. També en Silvio se sent atret per Hélène i esgarrifat quan per carta de la seva mare sap que el cosí Montrifaut, per part de mare, es casarà amb Hélène, de disset anys: “Determinats sentiments molt violents s’anuncien mesos i anys abans amb una estranya esgarrifança del cor. L’amor igual, anys abans d’entrar a la meva vida va passar pel meu cor, com un buf.”

La Colette admira la seva mare, la seva vida preciosa, sense faltes. Igualment es diu que “Entre pares i fills hi ha tant de pudor”: la Colette és incapaç d’asincerar-se amb els seus pares, que són aparentment propers. Ara bé, de la mà del narrador, Silvio, se’ns imposa la relativitat a l’hora de treure conclusions dels fets de la vida: “Ningú no mereix que l’admirin tan ferventment. Igual que ningú s’ho mereix que el menyspreïn amb massa indignació.” Igualment, Silvio considera que la mort d’en Jean no és una catàstrofe horrorosa, com la percep la jove vídua Colette, sinó més aviat una mort més.

Reforça aquesta relativitat el pensament de Brigitte, que diu a Hélène “Ploreu per la vostra filla?” _referint-se a la Colette, que va tenir un amant i això va desencadenar la mort del marit_ “Tranquil·litzeu-vos. Ho oblidarà, totes aquests coses s’obliden. Es viu perfectament amb el record d’una mala acció, com vós dieu, i fins i tot d’un crim. Bé hi heu viscut vós” (ho diu referint-se a tenir una filla, ella mateixa, i no tractar-la). Hi ha, doncs, una relativització de la moral.

La veritat és que la vida d’Hélène, Brigitte i Colette són molt semblants i reprodueixen patrons: Hélène i Brigitte es casen per necessitat amb un marit gran, totes tres tenen amor il·legítim, Hélène (la mare admirada per Colette) té una filla il·legítima (Brigitte) amb la qual no manté cap vincle. L. ho qualifica de reproducció d’un patró sistèmic.

Un element important de la història i que acreixenta el fet que sigui un llibre plaent són les descripcions poètiques: “Els vespres d’estiu, a l’hora de la posta, el soroll de la fruita madura que es desprèn de l’arbre i cau flonjament a l’herba em proporciona una mena de felicitat.” Com diu L. aquesta poesia hi és però no s’allarga. Podríem dir que tota peça del llibre té la seva funció i hi està en la mesura justa.

Va ser a propòsit de la constatació de L. que va dir que Silvio vivia al mig del camí entre la casa d’Hélène i de Brigitte i que no considerava gens ni mica que fos un tema fortuït, que S. va concloure que no hi ha res gratuït en els llibres bons.

I acabaré amb la frase de Silvio “Durant uns quants dies, no vaig ser jo”, perquè el record de l’amor de joventut el trasbalsa en la seva tranquil·la maduresa.

Benvolguda, d’Empar Moliner

 

Un dia de desembre que plovisqueja ens trobem cap al fosc.

Es tracta d’una història escrita en primera persona l’eix central de la qual és que el jove home de la protagonista s’enamorarà d’una altra dona i ella, la protagonista, Mei, se sent ja menopàusica oficial. Mei passa a ser la que espera el que ha de passar.

S. considera que la situació a què es veu abocada la protagonista és absurda, ja que la provoca ella mateixa. L. diu que la història fa de mirall, et pregunta, ja que totes passem per aquesta fase en què ja no som joves. Sens dubte, fa una reflexió sobre el que és estar en parella al cap de temps.

La noia de qui se n’enamorarà el marit és una versió jove i nova de la mateixa protagonista.

Ella ha estat pràctica, ha deixat de ser artista _sense abandonar la feina_ i s’ha encarregat de la seva filla. De fet es defineix: “Sóc una mama”, “cuidar és la nostra droga”.

La protagonista beu i ho reivindica, en aquest sentit se sent com un home. Ara, donada la situació que s’està desencadenant, encara beurà més.

En un altre nivell, ens remet a la infantesa complicada, de la qual se n’escapa anant a protecció de menors. Amb un estil àgil, es toquen diferents temes complexos.

Quant a l’estil, en podríem dir diverses coses. Recupera un llenguatge col·loquial i genuí que a voltes m’ha fet obrir el diccionari Alcover-Moll: què vol dir “remostró”? Ens remet, al llarg del discurs a “a. C.”, és a dir, “abans que aparegués la Cris”, la dona jove. Ens dona notícia de l’organització de les orquestres o d’una pintora del segle XVIII, Angèlika Kauffman. Intercala diferents plans. M’ha agradat molt l’aparició del tiet Sedi i la carta que va escriure a la dona de qui se sentia “agradat de”, i la tendresa que comporta i reflexió lingüística que se’n desprèn de l’ús del castellà i del català fa unes dècades.

Quan esmenta el feminisme, per una banda, recalca el feminisme de la cura i reivindica les mares que cuiden. Per altra banda, fa al·lusions al seu primer ex sobre "el sí és sí" i sobre "el no és no" i parla de mares de lloguer a propòsit del desig de la Gretchen d’estar embarassada que, per a mi, ja no és feminisme i està jugant amb els límits del que a mi em pot ferir. Evidentment, és literatura i no un tractat de feminisme. Altrament, no sembla que tingui amigues, les seves amistats són els seus ex (reflexiona S.), i, és clar, les mares i pare d’escola amb qui va a córrer i se sent molt compenetrada. Aquí i ara, en l’esport, sí que ha trobat les seves amigues.

S. considera que ha estat una lectura fàcil,. L. diu que podríem haver aprofundit més en les vivències que ens desperta personalment, i té raó: el llibre no ens deixa gens indiferents, ens remou i podríem haver tirat més del fil de les nostres vides. Certament, no és una obra difícil de llegir però sí que comporta un treball d’elaboració important, tant pels temes tractats com per l’estil.

Sola, de Carlota Gurt

 

L’apropament a la novel·la m’ha despertat diferents reaccions. Diria que he passat per tres moments. D’antuvi em va semblar un llibre molt ràpid, irònic, sorprenent, amb les reflexions desbordants de la protagonista/narradora, amb un llenguatge treballat i... amb un final trist i, per a mi, decebedor, en un primer moment. Resulta que estava convençuda que el compte enrere ens portaria al dia d’acabament de la novel·la que la Mei estava escrivint i realment ens porta al dia d’abandonar la vida d’abans i viure sola (sense companyia humana) com un ésser més del bosc.

Després, sospesant l’obra, l’he trobada menys ràpida, menys lúdica i entenc més el final, que naturalment no té perquè ser optimista, amb el benentès que la protagonista_ folla_, opta per viure solitàriament al bosc.

Ara bé, finalment, pren en mi, amb força, que la protagonista opta per passar a ser matèria literària, opta per formar part de les llegendes que amaren la novel·la i ésser la protagonista de la llegenda de Rocatallada, cosa que _sense desbancar el final que he explicat en el paràgraf anterior_, fins a cert punt, és digne d’una lletraferida com és la nostra protagonista.

En mi, doncs, la novel·la ha tingut diferents interpretacions, si bé, és clar, ara em quedo amb la tercera sense desbancar la segona i entenent la frustració de la primera lectura.

Per sort, hem pogut compartir la lectura al club.

L. ha fet una relectura de l’obra a partir dels breus textos que encapçalen les diferents parts, esbrinant el sentit de l’enumeració de les parts i, per tant,  l’estructura de l’obra. Considera que està molt ben treballada i que domina molt el llenguatge i emfasitza que el final està anunciat ja al principi. I com que rellegim alguna cita, ho veiem clar: “Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”.

E. considera que la protagonista “està en estat de paranoia i que costava de veure’s al principi però finalment es constata irrefutablement”. Personalment, també ho penso perquè les reflexions que fa la protagonista, encara que considero que ella pugui malinterpretar situacions, és el que m’arriba i li accepto fins a cert punt com a bo. Sens dubte, a la vida, el límit entre la cordura i la bogeria és fi. Finalment, inevitablement, entenem que la protagonista viu en una soledat malaltissa i no es cuida. S. sentencia “Està boja però no tant per no saber que està boja”.

La literatura en aquesta obra és fonamental. Hi trobem referències sobre què és una novel·la; l’autora està escrivint una novel·la que s’inspira en Solitud, de la Víctor Català; s’hi expliquen llegendes en boca d’en Flavi. La protagonista i en Flavi esmenten autors i llibres que, en principi, són inventats però fan picades d’ullet a la història literària o acadèmica. He volgut consultar la referència tan recurrent a la Durand, el llibre de la qual il·lustrava en Guim i és “com un rosari” per a la Mei. M’ha fet molta gràcia constatar que no trobo el llibre “Le nouveau nuageais sans peine” però que recorda irremeiablement els diccionaris “Le nouveau..... sans peine” (El nou francès/grec/neerlandès... sense esforç). Quina troballa, i com aquesta en trobaríem moltes més.

És una obra amb estil propi i molt treballat, com ja hem dit, per diferents motius: perquè l’obra està curulla de metàfores o comparacions (quan se li trenca l’urna amb les cendres d’en Guim: “tota jo revestida de cendra, ets el meu Vesuvi”); per la presència d’enumeracions impossibles (pàg. 123: “pomes, torrades remollides, tristor a la planxa”), i les onomatopeies recurrents (l’omnipresent “zub-zub”, leitmotiv de l’obra, que ens remet a la idea molesta de la mare que va fer de model d’anunci d’una batedora i “zig-cric-crac” que ens indica que la protagonista es tanca més i més. Sens dubte, es corrobora que l’autora és traductora pel gran domini de la llengua que té. M’ha agradat, per exemple, trobar un mot desconegut per mi com “esbarrar”, que entenc que ve a significar “desviar-se”.

A l’obra ens posem sobretot en el punt de vista de la Mei, la protagonista, però hi afloren altres punts de vista. Al lavabo, hi ha una humitat que tant en Flavi com en Manel coincideixen que és la forma d’una dona decapitada, la Mei, en canvi, pensa que és una crisàlide. És una imatge molt clara del que s’esdevindrà i com s’expliquen el final. La Mei enfollirà però ella creu que renaixerà com a ésser de llegenda.

Per a mi, a més del procés d’embogiment en què es troba la protagonista arran de la solitud extrema, té molt pes el tema de què fer amb els records, com afrontar-los. Sens dubte, amb la relació amb les altres persones podem encarrilar les vivències, les penes, donar-hi un sentit. Amb en Guim la Mei podia compartir foscors, després no troba i sobretot no sap buscar altres persones a qui obrir-se. Amb la mort d’en Guim es queda molt sola. De fet, quan la companyia més propera que té és la guilla, la Mei es pregunta “On són els amics?”.

L’obra ens planteja el contrast entre Sorrius i Barcelona. El poble es presenta més afable i la natura benefactora. I quan en Flavi s’interessa per ella i li diu que el bosc està preciós, se n’hi va. Però la protagonista defuig les persones. Inevitablement Sorrius ens remet a Dorrius o pel voltant, però això ja són conjectures.

La Mei ens fa arribar les seves reflexions, totes, per això sabem que diu el contrari del que pensa. Per exemple, quan coneix en Manel, el propietari de la casa, ens diu que assentia amb devoció de monja però no hi està d’acord, no li agrada el propietari. La Mei, pensava jo, és contradictòria, vol ser autosuficient, però realment al principi de la història ja estava sola i al final del llibre ho estarà més, massa, sens dubte.

Un incident sense importància, Rosa Maria Sardà

L’autora de petita passava l’estiu a casa dels seus avis, una caseta dels rodals de la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac, en temps de dura postguerra. Els seus avis abans havien estat artistes itinerants i transmetien llibertat i escalf per la seva néta i conciutadans.

A L. i a mi mateixa ens ha agradat molt el llibre, que trobem ben escrit. Retrata molts personatges de la família o veïnatge, a més de la relació amb els avis, la figura de la mare i també ens mostra la seva vulnerabilitat d’infant, que plorava a casa de les tietes, si bé després reia còmplice amb la cosina... Un llibre íntim, que fixa la memòria de la seva vida de petita, de la seva família. 

Personalment, m’ha sorprès que una persona que jo només coneixia com a actriu escrivís un llibre tan bo.

Durant la nostra trobada, fem un petit repàs capítol per capítol desgranant la història novel·lada de l’autora, i a continuació en recullo algun punt.

Comencem pel poema El més petit de tots, que considerem que és dedicat al seu germà i recordem que l’autora havia fet en certa mesura de mare dels seus germans, en quedar-se orfes de mare. Ens consta que el seu germà va morir de sida als 80.

D’Aniversari, la carta a la mare, recordem els moments d’intimitat compartida, preuats. L. parla de la frustració de les expectatives estroncades durant la postguerra, que una infermera com la mare va patir.

Considero agradable i d’interès per mi esmentar “dinar de ballarina” referit a un àpat fred o “fer la vida” amb el sentit de preparar el dinar i fer la bugada a una persona a canvi d’un import monetari. Per altra banda, recordo que hi apareix “enfermetat”, que no trobo pertinent ni justificable per donar autenticitat al text. Segurament mai no sabré si hi és aposta o no.

Jo comento que hi ha històries de la meva família de les quals podrien fer-se relats. S. considera que totes les famílies tenen històries novel·lables, i penso que aquest llibre ens les evoca, irremeiablement.

Un llibre entranyable; en certa mesura, un testament.

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

 

La meva filla A. m’ha recomanat el llibre amb la il·lusió que jo el pogués llegir per poder-lo comentar. En un migdia estiuenc a l’aire lliure, a l’ombra, amb vistes al Montseny, comentem animadament el llibre: part de l’objectiu amb què havia estat creat aquest blog finalment s’acompleix!

A El nom de les dones hi trobem unes dones que riuen, unes bruixes, les dones amb coneixements del cos i la natura, en contra del sistema que els ha oprimit. Més endavant, en un altre capítol, Palomita diu “A mi me hubiera gustado ver los muslos y los pechos de mi mamá”: expressa, doncs, un voler acollir el propi cos amb naturalitat. Tot plegat em semblen unes idees molt feministes.

I em fa pensar en el feminisme quan es recalca que les dones no són ni bones ni dolentes, perquè les dones són completes i de carn i óssos. De tota manera, anant més enllà, A. creu que el relat polifacètic és arreu del llibre.

Amb les trompetes de la mort em va semblar que se’ns brindava una comparació amb les dones: “Les trompetes de la mort som totes germanes, tietes, cosines. La memòria és la memòria de totes.“ “No hi ha pena sinó hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és compartit, és memòria, saber i vida.”” La foscor com una abraçada.” Però realment ara m’adono que es refereix a la immutabilitat de la vida.

En aquest llibre en el qual hi ha llegenda, la formació del món, ens adonem que està situat al present, evidentment per molts aspectes però a mi m’ha fet copsar-ho sobretot l’agutzil, quan observa en Jaume i l’Hilari i diu: “Abans dels vint i pocs ja érem homes però ara no”.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre que traspua poesia. Hilari fa “un poema per a si mateix, que és precisament “Canto jo i la muntanya balla”: d’aquí ve el títol del llibre. La presència de les muntanyes és cabdal. La màxima expressió de la muntanya: els pirineus (“Pirene”), que s’enllaça amb el camí d’exili, amb la idea de vida i mort autèntiques. En Jaume, després de l’accident, treballa al Montseny, una altra muntanya més propera a la plana.

La mort com a tabú, com a procés no interioritzat, tot i que a la muntanya la mort està més acceptada. Per això no és d’estranyar que Mia digui “No les vull veure totes les ombres i totes les coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, referint-se a Oriol. O la idea que per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. El dolor com a part de la vida.

Comentem i aclarim alguns punts, en algun cas perquè hem trobat connexions entre elements i tenim ganes de compartir-les, d’altres perquè necessitem llum :

•      Palomita diu “Dijeron que teníamos que correr mucho, mucho”, als cabirols també.

      ·         El misteri existeix i, de fet, la dona d’aigua vol tovalles i els nens li donen, però després li han de prendre perquè la seva mare els exigeix que les recuperi.

•      Domènech menjant terra: perquè no estava preparat per morir.

Parlant de l’estil del llibre, l’A. comenta que el llibre està escrit amb septentrional: l’ós diu sem. Que els dibuixos fan que sigui una novel·la molt visual. L’ús del castellà és un recurs més_expressa A. És la llengua expressada sobretot per Palomita, que troba un germà gran a l’altra vida de la mà de l’Hilari. A Palomita i l’Hilari els agermana la terra, a la qual s’estan. Així se’ns lliga la història de la muntanya dels habitants de la muntanya amb el seu pòsit familiar amb la història de l’exili.

El sol ens comença a perseguir, la gana també i ja no en tenim prou amb el refresc. Deixem aquí el club, pensant que tal volta podrem més endavant comentar el llibre amb N. A nosaltres ens han servit per compartir impressions i aclarir elements del llibre, d’aquest llibre que ens sembla original i molt recomanable.