diumenge, 23 de febrer del 2014

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

És un llibre força dens, on dues civilitzacions, dimensions, hi tenen cabuda: el món real i el món fantàstic.

El llibre ens evoca els conflictes socials en què es troba immers el protagonista, tant el d’Irlanda del passat com el de l’illa allunyada on transcorre la història, prop de l’Antàrtida, on arriba per passar-hi un any com a oficial atmosfèric, allunyant-se de tot. I se’ns hi planteja la possibilitat de resoldre els conflictes a partir de conèixer i d’entendre l’altre. Això a escala global resulta ser una quimera, ara bé, a escala íntima és la solució per viure de debò. Així doncs, la pugna de cultures, de societats acaba solucionant-se en el pla individual de les relacions interpersonals.

Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris, era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

L’Aneris, aquest ésser fantàstic vingut de les aigües, arriba tan endins al protagonista que aconsegueix que a aquest se li desmuntin moltes creences invalidants que el portaven a pensar que els diferents eren l’enemic. Així, el protagonista entén que la lluita constant que hi ha al món no hi seria si hom s’apropés a l’oposat, intentés de conèixer-lo.

En definitiva, el protagonista resol la seva existència centrant-se en els éssers que té a prop i que l’omplen de vida, el fan ser més obert de mires, viure en plenitud, però aquest fet no canvia el funcionament global del món: la lluita constant del món. De fet, els mateixos Aneris i Triangle, els éssers fantàstics que el protagonista s’estima, són precisament éssers diferents entre els seus iguals, potser per això també més fàcilment busquen la proximitat del protagonista, que al seu torn també se sent diferent entre els seus. De fet, una mica com tot ésser individual se sent també entre els seus. El protagonista en la dimensió íntima, personal, sí que aconsegueix viure la seva vida amb intensitat.

Entenc que té un rerefons trist, d’incapacitat de millora social i alhora un missatge esperançador per viure una vida concreta feliç estimant i obrint-se a l’altre i al seu món, cosa que no deixa de ser una fita força ambiciosa.

Definitivament el món era un lloc previsible i sense novetats. Em vaig fer una d'aquelles preguntes que contestem abans d'enunciar-les: on devia ser el meu triangle, on?

El triangle, la criatura d’aquesta espècie aquàtica a qui el protagonista dispensa el seu afecte paternal _ens diu el text_ és per a ell l’al·licient . Es tracta de viure, doncs, la vida a escala personal: això dignifica i allibera el protagonista.

Ha estat un llibre una mica difícil per a mi. L’entusiasme i les consideracions dels companys de club de lectura m’han empès a  apropar-m’hi, les ganes pròpies de treure’n l’entrellat també, però hauria desitjat que el missatge del llibre m’ha hagués arribat d’una forma més fluïda, intuïtiva... El cas és que m’ha costat de fer una lectura apassionada de l’obra, potser per l’estètica de lluita entre els pocs humans de l’illa i els éssers aquàtics no és el que a mi m’arriba més directament, tant per la batalla que comporta llargament sostinguda en les planes centrals del llibre com per la incursió al món de la ciència ficció, que no hi tinc gaire tirada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada