Un incident sense importància, Rosa Maria Sardà

L’autora de petita passava l’estiu a casa dels seus avis, una caseta dels rodals de la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac, en temps de dura postguerra. Els seus avis abans havien estat artistes itinerants i transmetien llibertat i escalf per la seva néta i conciutadans.

A L. i a mi mateixa ens ha agradat molt el llibre, que trobem ben escrit. Retrata molts personatges de la família o veïnatge, a més de la relació amb els avis, la figura de la mare i també ens mostra la seva vulnerabilitat d’infant, que plorava a casa de les tietes, si bé després reia còmplice amb la cosina... Un llibre íntim, que fixa la memòria de la seva vida de petita, de la seva família. 

Personalment, m’ha sorprès que una persona que jo només coneixia com a actriu escrivís un llibre tan bo.

Durant la nostra trobada, fem un petit repàs capítol per capítol desgranant la història novel·lada de l’autora, i a continuació en recullo algun punt.

Comencem pel poema El més petit de tots, que considerem que és dedicat al seu germà i recordem que l’autora havia fet en certa mesura de mare dels seus germans, en quedar-se orfes de mare. Ens consta que el seu germà va morir de sida als 80.

D’Aniversari, la carta a la mare, recordem els moments d’intimitat compartida, preuats. L. parla de la frustració de les expectatives estroncades durant la postguerra, que una infermera com la mare va patir.

Considero agradable i d’interès per mi esmentar “dinar de ballarina” referit a un àpat fred o “fer la vida” amb el sentit de preparar el dinar i fer la bugada a una persona a canvi d’un import monetari. Per altra banda, recordo que hi apareix “enfermetat”, que no trobo pertinent ni justificable per donar autenticitat al text. Segurament mai no sabré si hi és aposta o no.

Jo comento que hi ha històries de la meva família de les quals podrien fer-se relats. S. considera que totes les famílies tenen històries novel·lables, i penso que aquest llibre ens les evoca, irremeiablement.

Un llibre entranyable; en certa mesura, un testament.

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

 

La meva filla A. m’ha recomanat el llibre amb la il·lusió que jo el pogués llegir per poder-lo comentar. En un migdia estiuenc a l’aire lliure, a l’ombra, amb vistes al Montseny, comentem animadament el llibre: part de l’objectiu amb què havia estat creat aquest blog finalment s’acompleix!

A El nom de les dones hi trobem unes dones que riuen, unes bruixes, les dones amb coneixements del cos i la natura, en contra del sistema que els ha oprimit. Més endavant, en un altre capítol, Palomita diu “A mi me hubiera gustado ver los muslos y los pechos de mi mamá”: expressa, doncs, un voler acollir el propi cos amb naturalitat. Tot plegat em semblen unes idees molt feministes.

I em fa pensar en el feminisme quan es recalca que les dones no són ni bones ni dolentes, perquè les dones són completes i de carn i óssos. De tota manera, anant més enllà, A. creu que el relat polifacètic és arreu del llibre.

Amb les trompetes de la mort em va semblar que se’ns brindava una comparació amb les dones: “Les trompetes de la mort som totes germanes, tietes, cosines. La memòria és la memòria de totes.“ “No hi ha pena sinó hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és compartit, és memòria, saber i vida.”” La foscor com una abraçada.” Però realment ara m’adono que es refereix a la immutabilitat de la vida.

En aquest llibre en el qual hi ha llegenda, la formació del món, ens adonem que està situat al present, evidentment per molts aspectes però a mi m’ha fet copsar-ho sobretot l’agutzil, quan observa en Jaume i l’Hilari i diu: “Abans dels vint i pocs ja érem homes però ara no”.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre que traspua poesia. Hilari fa “un poema per a si mateix, que és precisament “Canto jo i la muntanya balla”: d’aquí ve el títol del llibre. La presència de les muntanyes és cabdal. La màxima expressió de la muntanya: els pirineus (“Pirene”), que s’enllaça amb el camí d’exili, amb la idea de vida i mort autèntiques. En Jaume, després de l’accident, treballa al Montseny, una altra muntanya més propera a la plana.

La mort com a tabú, com a procés no interioritzat, tot i que a la muntanya la mort està més acceptada. Per això no és d’estranyar que Mia digui “No les vull veure totes les ombres i totes les coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, referint-se a Oriol. O la idea que per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. El dolor com a part de la vida.

Comentem i aclarim alguns punts, en algun cas perquè hem trobat connexions entre elements i tenim ganes de compartir-les, d’altres perquè necessitem llum :

•      Palomita diu “Dijeron que teníamos que correr mucho, mucho”, als cabirols també.

      ·         El misteri existeix i, de fet, la dona d’aigua vol tovalles i els nens li donen, però després li han de prendre perquè la seva mare els exigeix que les recuperi.

•      Domènech menjant terra: perquè no estava preparat per morir.

Parlant de l’estil del llibre, l’A. comenta que el llibre està escrit amb septentrional: l’ós diu sem. Que els dibuixos fan que sigui una novel·la molt visual. L’ús del castellà és un recurs més_expressa A. És la llengua expressada sobretot per Palomita, que troba un germà gran a l’altra vida de la mà de l’Hilari. A Palomita i l’Hilari els agermana la terra, a la qual s’estan. Així se’ns lliga la història de la muntanya dels habitants de la muntanya amb el seu pòsit familiar amb la història de l’exili.

El sol ens comença a perseguir, la gana també i ja no en tenim prou amb el refresc. Deixem aquí el club, pensant que tal volta podrem més endavant comentar el llibre amb N. A nosaltres ens han servit per compartir impressions i aclarir elements del llibre, d’aquest llibre que ens sembla original i molt recomanable.

Ruta Víctor Català

A finals d'agost vaig poder participar, amb la família, de la ruta literària Víctor Català, a l'Escala, que recomano a tothom a qui li interessi l'autora i que ara mateix no descriuré; però sí que vull deixar constància de dues troballes que m'impactaren per la lectura feta de Drames rurals i per l'existència del mateix club de lectura. Per això, avui, em permeto de fer una breu incursió a l'estimat _ encara que pugui semblar oblidat_ blog, que dit de passada, espero que no caduqui i es deixi reprendre més endavant.

Resulta que la primera edició de les narracions de Drames rurals va anar acompanyada de carbonets de la mateixa autora. Fantàstics!

En primer lloc, el Met de les Conques i Parricidi.

En segon lloc, Agonia i Explosió.                                                                                                            

Malauradament, no vaig poder veure més carbonets al Museu de l'Alfolí que fessin referència a altres 

drames rurals.    

Més tard, vàrem arribar-nos al Clos del pastor, marc on s'esdevenien les tertúlies literàries entre Caterina Albert i el seu petit grup d'amigues, davant del mar. Amigues del club, penso que us pot agradar de veure-ho. Per altra banda, sapigueu que vaig pensar molt amb vosaltres en aquest indret!

                                                                                                                                       

Drames rurals, de Víctor Català

Sobretot, volíem comentar els tres primers relats de Drames rurals, tot i que vam fer una pinzellada a gran part dels altres contes, també. Ens vam reunir L., E. i jo mateixa, i vam aconseguir fer el comentari i com sempre, va ser intens.

Drames rurals és una desmitificació de la vida tradicional al camp, que anteriorment s’havia presentat a partir de tipus convencionals, costumistes. Aquí trobem uns relats de dones i homes senzills i que han viscut amb precarietat i duresa, amb tercera persona omniscient.

A En Met de les Conques, se’ns presenta un personatge isolat, assilvestrat, que traspua mansuetud, al qual el fascinen els sermons d’un mossèn. Aquests sermons li desvetllen l’espiritualitat, li exalçaven l’esperit, i els apel·latius afectuosos del sermó _la ventura d’ésser volgut i compadit_, li arribaven ben endins. I se sent immers en un procés d’apropament cap a Déu que a l’hora fa que es despreocupi del seu cos i se senti abocat a pujar muntanya amunt i, en caure, a un gran cruiximent dolorós fins a la mort. Quan s’està morint, recorda els primers moments de la vida: la mare i l’àvia barallant-se, haver estat deixat de la mà de déu. I finalment, és una mort que resta a l’anonimat: implica una insignificança total.

I m’agradaria parlar de les conques, que encara que tinguin un paper secundari i siguin bàsicament el marc on neix en Met _aspre, marginal_, també hi puc entreveure l’autonomia d’unes dones, anomenades bruixes, que viuen més enllà de la societat i que són coneixedores de les herbes remeieres. La mare d’en Met, la conca jove, hi ha un moment en què es troba molt malament, per ingesta de bolets verinosos, i demana a en Met que li prepari una aigua de malves. En Met, però, no n’és capaç. Coneix els bolets, que de segur és un coneixement transmès per l’àvia i la mare però no és capaç de posar-se a la cuina ni per preparar una aigua de malves. Uns coneixements que s’han transmès de mare a filla, de mare a fill es perden. I, de fet, la mare mor d’aquesta intoxicació. 

Entre una colla de captaires, se’ns destaca la parella protagonista d’Idil·li xorc: en Tet, un esguerradet, perquè té la mobilitat un pèl reduïda, i la Laia, que no té gran intel·ligència, viu sola en la casa familiar i li agrada arreglar-se. Ells s’enamoren i volen casar-se, tot i que la gasiveria de la família d’en Tet no ho facilita, i la societat no respecta la llibertat de les persones amb discapacitat o simplement se’n burla. Ell mor apedregat: la malícia i la burla desencadena tragèdies.

A Idil·li xorc vam constatar que la família pot ser un medi hostil i que ser discapacitat abans era molt difícil. Com va dir L., abans els discapacitats no tenien dret a dur una vida normal. És un conte que, tot i els escarnis que reben la parella d’enamorats i la gran duresa del final, hi ha la presència de l’amor, però, evidentment, el final és terrible.

I esmento també la Llúcia i la Conilla, ja que em semblà remarcable l’amistat entre dues consogres que es barallen i alhora es necessiten i es tenen l’una a l’altra. Em sembla l’exponent, doncs, d’un teixir la vida conjuntament, d’una amistat femenina. Potser, companyes de lectures, veureu que vaig una mica més enllà de l’aspresa i marginalitat de Drames rurals, però és que realment crec que hi ha ombres però també clarors en els contes, i ho ressalto així, precisament, perquè un cop feta la sessió del club,  he continuat treballant el llibre buscant-hi fragments de llibertat femenina _com a part dels estudis que ja sabeu que estic cursant_, i us he de dir que n’hi he trobada. Tot i que els contes tinguin un rerefons molt tràgic i determinista, aquesta llibertat _positiva_ en les dones de Drames rurals, l’he treballada i l’he trobada, si bé em consta que ja, si més no en aquest conte, sens dubte l’havíem manifestada en la sessió del club.

Evidentment, la Laia té casa pròpia, se sosté amb el que li donen i els conills que té, té llibertat d’enamorar-se i per decidir casar-se. Una altra cosa són els problemes amb què es troba fruit de l’entorn i la incomprensió social.

Comentem també Parricidi. La Lena està casada amb una tapadora, un borratxo. El seu amant està gelós d’alguna cosa i ella pressent l’amenaça. L’amant mata la Lena amb l’arma que el fill ha deixat sota el llit. El marit no se n’assabenta de res i borratxo se’n va a dormir. Tothom assenyala el marit com a culpable. La massa social hi apareix en sentit molt negatiu. El fill s’endu les proves, de manera que s’incrimina el pare si cal encara més. És un conte que traspua masclisme, feminicidi i fatalitat, és molt reivindicatiu contra la justícia_com va apuntar E._, que jutja a priori.

La dona aquí no té cap mena de llibertat. A més, qui ha comès l’assassinat en surt indemne, es carrega les culpes el marit, i per més fatalitat, el fill es queda sense pare. Creia que era un relat molt punyent i, per tant, molt interessant d’analitzar però, a l’hora de buscar-hi llibertat femenina, no n’hi he trobat. Això no vol dir que no sigui valuós, és clar. Però és veritat que prefereixo aquells relats en què em permeten trobar-hi els desitjos i el fer de les dones. És un relat molt fatalista, diria que també de reivindicació feminista, però la llibertat femenina no hi té gens de cabuda. És un relat sobretot social.

I vam acabar el club llegint algun fragment de cartes de l’autora amb diferents persones de l’època.

El secret de Versalius , de Jordi Llobregat

No sóc entusiasta de la novel·la negra però, quan les companyes del club de lectura em van proposar aquesta obra, vaig pensar que era una oportunitat per a mi.

És una història en què té molta importància el món mèdic, el llibre de Versalius, i alhora les supersticions, d’aquí el personatge de la bèstia negra. Diria que és una trama medicofabulosa _molt fabulosa_ a la Barcelona de finals del segle XIX. En Fleixa és el periodista-detectiu que més ens remet a les obres de lladres i serenos. L’ambientació de la peripècia és molt rica i la intriga està assegurada.

Sens dubte, la localització de la trama a la Barcelona en els preparatius de l’Exposició Universal, al 1888, ha estat un al·licient. He gaudit d’aquesta descripció històrica de llocs tan propers en l’espai i n’he après molt: el món del subsòl, les relacions socials. Per altra banda, considero que és una novel·la en què els personatges femenins hi són importants i estan força treballats. 

Com que no pretenc fer una anàlisi de tots els personatges ni fer referència a tota la trama, em permeto esmentar els personatges femenins.

La Pau Gibert, la noia que vol ser metge en una societat que, per la seva condició de dona, no li està permès però que, per tenacitat i gran vàlua, i també pels atzars de la vida, se’n surt. I no dic més perquè no vull fer d'espòiler. 

La Dolors, l’amiga de Bernat Fleixa, que es dedica a la prostitució, és una dona autònoma i dolça.

La Irene, intel·ligent, elegant, bona persona, subjecta al paper que s’espera d’una dona: casada i sense professió. Tot i que és afillada per una família benestant, està marcada per la seva naixença. Les companyes del club posen èmfasi que el problema que va patir fou el detonant pel qual es casés amb l’Adell. I em convencen. És una dona que tot i ser lliure de ment està obligada a viure la vida que socialment li ha estat adjudicada.

El passat de la família pesa en el protagonista _Daniel_, que porta la llosa d’uns fets erronis: s’havia carregat el mort de l’accident succeït però hi havia una persona deliberadament culpable i no era ell. Finalment es deslloriguen els fets i coneixem el que s’havia realment esdevingut i que sols el pare d’en Daniel havia intuït.

La història es llegeix ràpid, enganxa, sorprèn i no hi falta cap ingredient.

I una pregunta per acabar: que en traieu de les inicials dels capítols?

La lladre de llibres, de Markus Zusak

En un moment d’impàs entre lectures obligatòries i lectures escollides, m’he deixat assessorar per una de les meves filles i és per això que acabo de llegir el llibre preferit d’A.: La lladre de llibres.

A casa són famoses algunes expressions com saumensch, apel·latiu despectiu però dit carinyosament per la mare adoptiva de Liesel Meminger, la nena protagonista. A més, ja n’havia vist la pel·lícula (Brian Percival, 2013). Sense dubte, hauria preferit haver llegit el llibre abans de veure-la però la lectura igualment ha estat plaent i, de fet, tot i conèixer la història, em revoltava contra algunes anticipacions en el temps que fa la narradora. Això vol dir que m’hi he posat de ple.

La història es llegeix molt bé i atrapen molt fàcilment les vicissituds de la protagonista i dels personatges del seu entorn a l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial: en Hans i la Rosa Hubermann, els pares adoptius, en Max Vadenburg, el jueu que amaguen al soterrani, en Rudy Steiner, l’amic d’aventures, l’Ilsa Herman...

Un element molt destacable de l’obra és la veu narrativa. La història és relatada per la mort que coneix la protagonista en morir el seu germà en el viatge que els havia de portar a casa dels pares adoptius, casa a la qual arribarà sols la Liesel amb un primer llibre que ha trobat, si bé encara no sap llegir. Així comença la història de la noia, de l’aprenentatge de llegir, d’escriure, de viure i d’estimar en un món en plena guerra. De fet, la història està marcada pels nous llibres, les lectures compartides, amb el pare, amb en Max, amb totes les persones quan per amenaça de bombes acudeixen al refugi.

I m’ha agradat el fet que hi hagi literatura dins de la literatura, perquè els llibres que escriu en Max per la Liesel hi estan reproduïts, perquè la narradora fa uns poemes lliures que recalquen idees i anticipacions. La narradora encara ens reserva una sorpresa al final, quan retorna un objecte a la Liesel, però no vull desemmascarar el final que m’ha sorprès tot i conèixer la història d’antuvi.

Diari d’una àvia d’estiu, de Rosa Regàs

Ahir la trobada va ser en una terrassa d’un hotel. La perspectiva de la ciutat va ser tota diferent, més tranquil·la, selecta i amb cert airet, tot i la calor del dia, tot i que S. no tenia gaire temps... Després, part del grup vam continuar la trobada sopant i parlant d’altres biografies, literàries i pròpies. I així va ser perquè aquest anomenat diari, que realment no és explicat dia a dia, té molt a veure amb les biografies, o més ben dit, autobiografies.

Any rere any, al mes de juliol, la protagonista, l’àvia, aplega els néts i les nétes a la casa de camp que té a l’Empordà. Aquest és l’origen de les vivències d’estiu que l’autora ens explica així com les reflexions que fa sobre les persones, la família, la casa, l’educació, el fet de fer-se gran... els temes que afecten tota vida i que Rosa Regàs explica donant-se, amb franquesa.

L’autora reflexiona sobre la naturalesa infantil. Per exemple, els nens no tenen compassió dels altres nens, com passa quan un d’ells amb la bicicleta queda enrere repetidament, però aquest assumeix no rebre gens atenció i als altres nens no els sap greu que li costi de seguir-los. Igualment, són ingenus i hi cauen de quatre grapes en bromes que, al seu torn, altres vegades ells també fan als altres, quan passa quan volen preocupar un dels nens dient-li que aquell cap de setmana els seus pares no pujaran a veure’l, sabent que és mentida. I, sobretot, no els agrada gens sentir-se diferents: el problema no és tant que no pugin els propis pares durant el cap de setmana sinó que pugin els dels altres i no el propi.

Seguint amb el comportament infantil, l’Elena, una de les nenes, que no contesta, com si no escoltés, com si estigués sotmesa a una tortura mai vista. Però, de fet, simplement, s’havia entretingut. Algunes membres del club hi sabem entreveure el comportament inamovible d’alguna de les nostres filles, en què intentant convèncer-les que deixin de fer el que estan fent perquè cal passar a una altra activitat, perdríem els estreps. Entenem que una àvia s’ho pot mirar amb més distanciament i de manera més reflexiva. Ens va bé aquest pensament per entendre la naturalesa del comportament filial i les relacions humanes.

I l’autora partint del pudor dels néts i nétes en banyar-se a la piscina, acaba fent una reflexió molt més global sobre el pecat i la culpa i sobre una forma de pudor plenament masclista que porta a veure el cos del sexe contrari com el punt de partida inexorable de bromes i acudits, però també de respecte profund, de protecció excessiva, de la qual cosa es dedueix la superioritat del propi cos _de mascle.

Continuant en aquest marc, ens comenta que als anys 50, quan va tenir el primer fill, va haver d’anar a purificar-se, a l’església, moment en què es va sentir profundament humiliada. Personalment, no n’havia sentit mai a parlar, sí que ens en va donar raó L., si bé ho remuntava a èpoques més llunyanes. El diccionari (d’Enciclopèdia Catalana, per l’entrada de purificació) és molt aclaridor de l’origen d’aquesta pràctica: ritu acomplert per Maria quaranta dies després del part, tal com prescriu la llei mosaica, fet que té una repercussió clara en la festivitat de la Candelera. Amb tot, cap membre del club tenim explicacions familiars que ens hagin arribat d’aquest fet. Continuarem investigant aquest punt.

Rosa Regàs esbossa el paper de la família patriarcal d’abans i la família d’ara, més lliure, i dels avis d’ara que sovint intenten apedaçar les necessitats de la família per la manca de polítiques socials. Reclama, evidentment, que els avis puguin descobrir les vocacions ocultes, que puguin disposar de temps propi. En aquest cas, va molt més enllà de la seva realitat concreta, perquè ella se sap diferent, en el sentit que durant l’any viu com la persona activa i treballadora que havia estat dècades enrere, si bé els petits que l’envolten al juliol la fan sentir que la vida transcorre inexorablement. No en va el subtítol de l’obra és El temps que passa.

M’agrada l’apunt de l’autora en què diu que té interès per tots els paisatges, tot i la bellesa del paisatge que li és familiar. Em sembla una bona reflexió i m’hi identifico. Igualment, ens parla a bastament del valor de la casa, de la seva o de la de qualsevol família de qualsevol cultura, pel refugi que proporciona i la història que arrossega.

Rosa Regàs també ens parla de la mort i del fet de no voler-ne parlar, ni uns ni altres, ni grans ni petits. 

E., ens fa notar que no apareixen gaire els fills al llibre. Al voltant d’aquest punt també totes hi tenim la nostra a dir: si el llibre està dedicat als néts, si els fills també hi apareixen però no tant, si realment no hi apareixen com seria d’esperar, si això es pot explicar per la seva biografia, si no és l’objectiu del llibre... En fi, intercanviem coneixements que tenim de l’escriptora i de com hem copsat el Diari d’una àvia d’estiu.

I aquestes trobades d’estiu del llibre em recorden les que la meva família també ha viscut quan ens hem aplegat a la casa de camp, amb els pares i néts i nétes, tot i que sovint hi érem més fills i filles, en què la pregunta típica de la meva mare era: Què farem per dinar?, perquè comportava un esforç logístic, sobretot per part dels meus pares, però també hi havia moltes hores de distensió i conversa, i les gimcanes fantàstiques preparades per les nebodes, i les manualitats que proposaven les tietes hàbils, quan els néts _els nostres fills i filles_ eren més petits, i la creativitat inacabable de les meves filles. I la llibertat estiuenca que respiràvem tots, a fora.