Drames rurals, de Víctor Català

Sobretot, volíem comentar els tres primers relats de Drames rurals, tot i que vam fer una pinzellada a gran part dels altres contes, també. Ens vam reunir L., E. i jo mateixa, i vam aconseguir fer el comentari i com sempre, va ser intens.

Drames rurals és una desmitificació de la vida tradicional al camp, que anteriorment s’havia presentat a partir de tipus convencionals, costumistes. Aquí trobem uns relats de dones i homes senzills i que han viscut amb precarietat i duresa, amb tercera persona omniscient.

A En Met de les Conques, se’ns presenta un personatge isolat, assilvestrat, que traspua mansuetud, al qual el fascinen els sermons d’un mossèn. Aquests sermons li desvetllen l’espiritualitat, li exalçaven l’esperit, i els apel·latius afectuosos del sermó _la ventura d’ésser volgut i compadit_, li arribaven ben endins. I se sent immers en un procés d’apropament cap a Déu que a l’hora fa que es despreocupi del seu cos i se senti abocat a pujar muntanya amunt i, en caure, a un gran cruiximent dolorós fins a la mort. Quan s’està morint, recorda els primers moments de la vida: la mare i l’àvia barallant-se, haver estat deixat de la mà de déu. I finalment, és una mort que resta a l’anonimat: implica una insignificança total.

I m’agradaria parlar de les conques, que encara que tinguin un paper secundari i siguin bàsicament el marc on neix en Met _aspre, marginal_, també hi puc entreveure l’autonomia d’unes dones, anomenades bruixes, que viuen més enllà de la societat i que són coneixedores de les herbes remeieres. La mare d’en Met, la conca jove, hi ha un moment en què es troba molt malament, per ingesta de bolets verinosos, i demana a en Met que li prepari una aigua de malves. En Met, però, no n’és capaç. Coneix els bolets, que de segur és un coneixement transmès per l’àvia i la mare però no és capaç de posar-se a la cuina ni per preparar una aigua de malves. Uns coneixements que s’han transmès de mare a filla, de mare a fill es perden. I, de fet, la mare mor d’aquesta intoxicació. 

Entre una colla de captaires, se’ns destaca la parella protagonista d’Idil·li xorc: en Tet, un esguerradet, perquè té la mobilitat un pèl reduïda, i la Laia, que no té gran intel·ligència, viu sola en la casa familiar i li agrada arreglar-se. Ells s’enamoren i volen casar-se, tot i que la gasiveria de la família d’en Tet no ho facilita, i la societat no respecta la llibertat de les persones amb discapacitat o simplement se’n burla. Ell mor apedregat: la malícia i la burla desencadena tragèdies.

A Idil·li xorc vam constatar que la família pot ser un medi hostil i que ser discapacitat abans era molt difícil. Com va dir L., abans els discapacitats no tenien dret a dur una vida normal. És un conte que, tot i els escarnis que reben la parella d’enamorats i la gran duresa del final, hi ha la presència de l’amor, però, evidentment, el final és terrible.

I esmento també la Llúcia i la Conilla, ja que em semblà remarcable l’amistat entre dues consogres que es barallen i alhora es necessiten i es tenen l’una a l’altra. Em sembla l’exponent, doncs, d’un teixir la vida conjuntament, d’una amistat femenina. Potser, companyes de lectures, veureu que vaig una mica més enllà de l’aspresa i marginalitat de Drames rurals, però és que realment crec que hi ha ombres però també clarors en els contes, i ho ressalto així, precisament, perquè un cop feta la sessió del club,  he continuat treballant el llibre buscant-hi fragments de llibertat femenina _com a part dels estudis que ja sabeu que estic cursant_, i us he de dir que n’hi he trobada. Tot i que els contes tinguin un rerefons molt tràgic i determinista, aquesta llibertat _positiva_ en les dones de Drames rurals, l’he treballada i l’he trobada, si bé em consta que ja, si més no en aquest conte, sens dubte l’havíem manifestada en la sessió del club.

Evidentment, la Laia té casa pròpia, se sosté amb el que li donen i els conills que té, té llibertat d’enamorar-se i per decidir casar-se. Una altra cosa són els problemes amb què es troba fruit de l’entorn i la incomprensió social.

Comentem també Parricidi. La Lena està casada amb una tapadora, un borratxo. El seu amant està gelós d’alguna cosa i ella pressent l’amenaça. L’amant mata la Lena amb l’arma que el fill ha deixat sota el llit. El marit no se n’assabenta de res i borratxo se’n va a dormir. Tothom assenyala el marit com a culpable. La massa social hi apareix en sentit molt negatiu. El fill s’endu les proves, de manera que s’incrimina el pare si cal encara més. És un conte que traspua masclisme, feminicidi i fatalitat, és molt reivindicatiu contra la justícia_com va apuntar E._, que jutja a priori.

La dona aquí no té cap mena de llibertat. A més, qui ha comès l’assassinat en surt indemne, es carrega les culpes el marit, i per més fatalitat, el fill es queda sense pare. Creia que era un relat molt punyent i, per tant, molt interessant d’analitzar però, a l’hora de buscar-hi llibertat femenina, no n’hi he trobat. Això no vol dir que no sigui valuós, és clar. Però és veritat que prefereixo aquells relats en què em permeten trobar-hi els desitjos i el fer de les dones. És un relat molt fatalista, diria que també de reivindicació feminista, però la llibertat femenina no hi té gens de cabuda. És un relat sobretot social.

I vam acabar el club llegint algun fragment de cartes de l’autora amb diferents persones de l’època.

El secret de Versalius , de Jordi Llobregat

No sóc entusiasta de la novel·la negra però, quan les companyes del club de lectura em van proposar aquesta obra, vaig pensar que era una oportunitat per a mi.

És una història en què té molta importància el món mèdic, el llibre de Versalius, i alhora les supersticions, d’aquí el personatge de la bèstia negra. Diria que és una trama medicofabulosa _molt fabulosa_ a la Barcelona de finals del segle XIX. En Fleixa és el periodista-detectiu que més ens remet a les obres de lladres i serenos. L’ambientació de la peripècia és molt rica i la intriga està assegurada.

Sens dubte, la localització de la trama a la Barcelona en els preparatius de l’Exposició Universal, al 1888, ha estat un al·licient. He gaudit d’aquesta descripció històrica de llocs tan propers en l’espai i n’he après molt: el món del subsòl, les relacions socials. Per altra banda, considero que és una novel·la en què els personatges femenins hi són importants i estan força treballats. 

Com que no pretenc fer una anàlisi de tots els personatges ni fer referència a tota la trama, em permeto esmentar els personatges femenins.

La Pau Gibert, la noia que vol ser metge en una societat que, per la seva condició de dona, no li està permès però que, per tenacitat i gran vàlua, i també pels atzars de la vida, se’n surt. I no dic més perquè no vull fer d'espòiler. 

La Dolors, l’amiga de Bernat Fleixa, que es dedica a la prostitució, és una dona autònoma i dolça.

La Irene, intel·ligent, elegant, bona persona, subjecta al paper que s’espera d’una dona: casada i sense professió. Tot i que és afillada per una família benestant, està marcada per la seva naixença. Les companyes del club posen èmfasi que el problema que va patir fou el detonant pel qual es casés amb l’Adell. I em convencen. És una dona que tot i ser lliure de ment està obligada a viure la vida que socialment li ha estat adjudicada.

El passat de la família pesa en el protagonista _Daniel_, que porta la llosa d’uns fets erronis: s’havia carregat el mort de l’accident succeït però hi havia una persona deliberadament culpable i no era ell. Finalment es deslloriguen els fets i coneixem el que s’havia realment esdevingut i que sols el pare d’en Daniel havia intuït.

La història es llegeix ràpid, enganxa, sorprèn i no hi falta cap ingredient.

I una pregunta per acabar: que en traieu de les inicials dels capítols?

La lladre de llibres, de Markus Zusak

En un moment d’impàs entre lectures obligatòries i lectures escollides, m’he deixat assessorar per una de les meves filles i és per això que acabo de llegir el llibre preferit d’A.: La lladre de llibres.

A casa són famoses algunes expressions com saumensch, apel·latiu despectiu però dit carinyosament per la mare adoptiva de Liesel Meminger, la nena protagonista. A més, ja n’havia vist la pel·lícula (Brian Percival, 2013). Sense dubte, hauria preferit haver llegit el llibre abans de veure-la però la lectura igualment ha estat plaent i, de fet, tot i conèixer la història, em revoltava contra algunes anticipacions en el temps que fa la narradora. Això vol dir que m’hi he posat de ple.

La història es llegeix molt bé i atrapen molt fàcilment les vicissituds de la protagonista i dels personatges del seu entorn a l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial: en Hans i la Rosa Hubermann, els pares adoptius, en Max Vadenburg, el jueu que amaguen al soterrani, en Rudy Steiner, l’amic d’aventures, l’Ilsa Herman...

Un element molt destacable de l’obra és la veu narrativa. La història és relatada per la mort que coneix la protagonista en morir el seu germà en el viatge que els havia de portar a casa dels pares adoptius, casa a la qual arribarà sols la Liesel amb un primer llibre que ha trobat, si bé encara no sap llegir. Així comença la història de la noia, de l’aprenentatge de llegir, d’escriure, de viure i d’estimar en un món en plena guerra. De fet, la història està marcada pels nous llibres, les lectures compartides, amb el pare, amb en Max, amb totes les persones quan per amenaça de bombes acudeixen al refugi.

I m’ha agradat el fet que hi hagi literatura dins de la literatura, perquè els llibres que escriu en Max per la Liesel hi estan reproduïts, perquè la narradora fa uns poemes lliures que recalquen idees i anticipacions. La narradora encara ens reserva una sorpresa al final, quan retorna un objecte a la Liesel, però no vull desemmascarar el final que m’ha sorprès tot i conèixer la història d’antuvi.

Diari d’una àvia d’estiu, de Rosa Regàs

Ahir la trobada va ser en una terrassa d’un hotel. La perspectiva de la ciutat va ser tota diferent, més tranquil·la, selecta i amb cert airet, tot i la calor del dia, tot i que S. no tenia gaire temps... Després, part del grup vam continuar la trobada sopant i parlant d’altres biografies, literàries i pròpies. I així va ser perquè aquest anomenat diari, que realment no és explicat dia a dia, té molt a veure amb les biografies, o més ben dit, autobiografies.

Any rere any, al mes de juliol, la protagonista, l’àvia, aplega els néts i les nétes a la casa de camp que té a l’Empordà. Aquest és l’origen de les vivències d’estiu que l’autora ens explica així com les reflexions que fa sobre les persones, la família, la casa, l’educació, el fet de fer-se gran... els temes que afecten tota vida i que Rosa Regàs explica donant-se, amb franquesa.

L’autora reflexiona sobre la naturalesa infantil. Per exemple, els nens no tenen compassió dels altres nens, com passa quan un d’ells amb la bicicleta queda enrere repetidament, però aquest assumeix no rebre gens atenció i als altres nens no els sap greu que li costi de seguir-los. Igualment, són ingenus i hi cauen de quatre grapes en bromes que, al seu torn, altres vegades ells també fan als altres, quan passa quan volen preocupar un dels nens dient-li que aquell cap de setmana els seus pares no pujaran a veure’l, sabent que és mentida. I, sobretot, no els agrada gens sentir-se diferents: el problema no és tant que no pugin els propis pares durant el cap de setmana sinó que pugin els dels altres i no el propi.

Seguint amb el comportament infantil, l’Elena, una de les nenes, que no contesta, com si no escoltés, com si estigués sotmesa a una tortura mai vista. Però, de fet, simplement, s’havia entretingut. Algunes membres del club hi sabem entreveure el comportament inamovible d’alguna de les nostres filles, en què intentant convèncer-les que deixin de fer el que estan fent perquè cal passar a una altra activitat, perdríem els estreps. Entenem que una àvia s’ho pot mirar amb més distanciament i de manera més reflexiva. Ens va bé aquest pensament per entendre la naturalesa del comportament filial i les relacions humanes.

I l’autora partint del pudor dels néts i nétes en banyar-se a la piscina, acaba fent una reflexió molt més global sobre el pecat i la culpa i sobre una forma de pudor plenament masclista que porta a veure el cos del sexe contrari com el punt de partida inexorable de bromes i acudits, però també de respecte profund, de protecció excessiva, de la qual cosa es dedueix la superioritat del propi cos _de mascle.

Continuant en aquest marc, ens comenta que als anys 50, quan va tenir el primer fill, va haver d’anar a purificar-se, a l’església, moment en què es va sentir profundament humiliada. Personalment, no n’havia sentit mai a parlar, sí que ens en va donar raó L., si bé ho remuntava a èpoques més llunyanes. El diccionari (d’Enciclopèdia Catalana, per l’entrada de purificació) és molt aclaridor de l’origen d’aquesta pràctica: ritu acomplert per Maria quaranta dies després del part, tal com prescriu la llei mosaica, fet que té una repercussió clara en la festivitat de la Candelera. Amb tot, cap membre del club tenim explicacions familiars que ens hagin arribat d’aquest fet. Continuarem investigant aquest punt.

Rosa Regàs esbossa el paper de la família patriarcal d’abans i la família d’ara, més lliure, i dels avis d’ara que sovint intenten apedaçar les necessitats de la família per la manca de polítiques socials. Reclama, evidentment, que els avis puguin descobrir les vocacions ocultes, que puguin disposar de temps propi. En aquest cas, va molt més enllà de la seva realitat concreta, perquè ella se sap diferent, en el sentit que durant l’any viu com la persona activa i treballadora que havia estat dècades enrere, si bé els petits que l’envolten al juliol la fan sentir que la vida transcorre inexorablement. No en va el subtítol de l’obra és El temps que passa.

M’agrada l’apunt de l’autora en què diu que té interès per tots els paisatges, tot i la bellesa del paisatge que li és familiar. Em sembla una bona reflexió i m’hi identifico. Igualment, ens parla a bastament del valor de la casa, de la seva o de la de qualsevol família de qualsevol cultura, pel refugi que proporciona i la història que arrossega.

Rosa Regàs també ens parla de la mort i del fet de no voler-ne parlar, ni uns ni altres, ni grans ni petits. 

E., ens fa notar que no apareixen gaire els fills al llibre. Al voltant d’aquest punt també totes hi tenim la nostra a dir: si el llibre està dedicat als néts, si els fills també hi apareixen però no tant, si realment no hi apareixen com seria d’esperar, si això es pot explicar per la seva biografia, si no és l’objectiu del llibre... En fi, intercanviem coneixements que tenim de l’escriptora i de com hem copsat el Diari d’una àvia d’estiu.

I aquestes trobades d’estiu del llibre em recorden les que la meva família també ha viscut quan ens hem aplegat a la casa de camp, amb els pares i néts i nétes, tot i que sovint hi érem més fills i filles, en què la pregunta típica de la meva mare era: Què farem per dinar?, perquè comportava un esforç logístic, sobretot per part dels meus pares, però també hi havia moltes hores de distensió i conversa, i les gimcanes fantàstiques preparades per les nebodes, i les manualitats que proposaven les tietes hàbils, quan els néts _els nostres fills i filles_ eren més petits, i la creativitat inacabable de les meves filles. I la llibertat estiuenca que respiràvem tots, a fora. 

L’altra, de Marta Rojals

El final m’ha sorprès molt! Tot i que, quan hi arribes, t’adónes de tants i tants elements que t’anaven encaminant cap al problema de la protagonista, i jo, en cap moment, l'havia intuït... I ara precisament no el desvetllaré. I en aquest fet hi ha precisament gran part de la grandiositat de la novel·la, tan ben travada.

Una dona que està a la trentena, una mica massa desenganyada, una mica massa esquerpa _però qui no n'és de vegades!_, que estima la seva parella, que aspira sols a anar tirant. I aquesta dona té una aventura, una aventura que li permet oblidar-se de tot, aparentment superar-ho tot, però, ai las, des de la inconsciència. Al final del llibre veiem, ara sí, que la relació amb Teo, l’amant, no deixa de ser una droga substitutiva.

La parella, en Nel, és el seu suro de seguretat, és qui l’ajuda a no caure en el problema. En aquest punt no totes les membres del club hi vam estar d’acord, cosa que m’ha permès de pensar-hi encara més i entendre que, tot i la rutina del pas dels anys i la comunicació més o menys efectiva entre la parella i la impossibilitat d’en Nel d’ajudar més l’Anna: ell n’és el puntal.

Deixant de banda en Nel, la Cati és qui aconsegueix posar-se en la vida de l’Anna. A mesura que avança el llibre ho podem entendre perfectament: l’Anna és la filla que podria haver tingut.

L’obra teixeix la vida dels personatges, sobretot de la protagonista, amb reflexions a dojo, cosa que crea tot un univers totalment versemblant i, per tant, realment interessant.

Eben, de Ryszard Kapuściński

Encara que hagin passat uns dies de la lectura i de la sessió del club que en vam fer, no voldria deixar d’escriure unes ratlles sobre Eben, de Ryszard Kapuściński.

L’autor ens explica un món que,  encara que es remunti a unes dècades enrere, continua viu avui dia a l'Àfrica.

La vivència diferent del temps: fins que l’autobús no és ple no arrenca. Les llargues salutacions amb moltes riallades. La forma d’explicar-se la família: la dona dóna la sang i l’home l’esperit a la descendència. La força del clan. El valor de l’aigua i l’ombra.

Un món pobre, simplificat, elemental, amb moltes mancances d’ordre polític i social, en què té un fort poder el símbol. De fet, tot  és simbòlic, cosa que dóna importància al món africà.

És un document amb fort contingut periodístic però explicat literàriament en primera persona. Ens parla de la història i la gent de l’Àfrica a partir de part de les vivències de l’estada de l’autor.  Si bé amb una redacció senzilla se’ns expliquen fets històrics ben complexos com la guerra entre hutus i tutsis, o s’hi fan reflexions  tan valuoses per entendre la història com que, amb la II Guerra Mundial , quan els soldats africans van anar a Europa van entendre que els blancs no eren d’una casta superior, que també hi havia blancs pobres i amb problemes: aquesta evidència va fer més fàcil que els africans lideressin el seu alliberament.

Com és el nostre narrador? De fet, ens parla de la seva peripècia per Àfrica però no sabem si s’hi enamora, si li agrada el menjar, sí que sabem de l’episodi de la malària que pateix…  i coneixem, això sí, un tret definitori de la seva personalitat:  és un ésser sense prejudicis i s’apropa al continent africà amb moltes ganes de viure-hi  i d’entendre’l.

Cadascuna de les membres del club vam dir-hi la nostra. Confluíem en el mateix punt posant-hi èmfasis complementaris i va ser un excel·lent excusa perquè L. ens expliqués el seu viatge per l’Àfrica on havia trobat perfectament el món d’Eben.

I acabaré amb una citació a propòsit de les històries orals de l’Àfrica, que esdevenen mites i que ens dóna la clau del títol del llibre:

Vespreja i seiem sota el gran arbre. Una noia em serveix un got de te. Sento parlar uns homes de rostres durs i lluents, talment esculpits en eben, que la foscor immòbil priva de contorns. No entenc gaire què diuen , però tenen unes veus serioses i plenes d’emocions. 

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

És un llibre amè, escrit en primera persona, en què ens posem fàcilment en la pell del personatge protagonista. És una noia, l’Èlia, que està en la trentena de la vida, d’un poble de les Terres de l’Ebre, que ha estudiat i viu a Barcelona. La parella l’ha deixat i ella ho està assumint i cada dia té menys feina al despatx d’arquitectura on treballa, a ciutat. Això fa que de retorn al poble on havia crescut s’hi aferri amb més ganes i gaudeixi de l’escalf de la família, amics i coneguts, del tros on hi ha les oliveres que cal treballar.

Tot plegat sembla el retorn al camp on havia viscut, tot i que la modernitat també hi ha arribat, i el retorn a la infantesa, a la família, a l’amiga de petita i a l’amor platònic d’adolescència. Té un cert punt que ratlla el costumisme, intentant explicar el caràcter de la tieta, el mateix pare, les relacions entre la gent del poble, les tradicions que es mantenen, la quotidianitat, embolcallat per la llengua de la zona, i alhora és una història universal, perquè tots tenim uns referents extrapolables als que té l’Èlia.

Més endavant, el llibre explica la relació entre l’Èlia i en Bernat, els quals haurien tingut una relació amorosa antany més duradora si no hagués estat que l’Èlia havia preferit deixar la via lliure a l’amiga d’infantesa, la Clara, perquè se l’estimava molt i la volia cuidar a ultrança i no sentir-se culpable de la seva dissort.

La tensió va in crescendo i arriba a un punt en què el lector espera que l’Èlia tingui relacions amoroses amb en Bernat i finalment així passa. I no és només una necessitat psicològica de l’Èlia i del lector, és que les circumstàncies d’ara, les relacions amb les respectives parelles clamen el cel perquè així passi. De cert plantejament tranquil de la situació hem passat a una relació amorosa i un fons psicològic molt candent i entomat sense embuts, lúdicament.

I encara hi ha una escena final en què se’ns desvetlla la realitat dels membres de la família de l’Èlia, que la tieta i el pare s’entenen, cosa que crec que fa que sigui una novel·la desbordant, en què la vida s’obre pas per sortir-se’n i mostrar-nos la seva complexitat més enllà de les aparences, amb un rerefons un pèl agre, contradictori per a la protagonista, com la vida mateixa.

La novel·la ens sorprèn, manté la tensió narrativa, està molt emmarcada en una zona, recupera la vida de poble, i alhora és una obra moderna, força trepidant, en què la peripècia de l’Èlia ens manté totalment a l’expectativa.

Bé, el cas és que l’Èlia s’obrirà camí com a arquitecta afincada al poble o voltants, segurament en una casa que ella redissenyarà. Com que la seva germana està esperant un nen, serà molt bona tieta però procurarà tenir un rol obert, lliure (no es voldrà fer dir tieta, això ho ha deixat clar), tirarà endavant la mar de bé. En Bernat també es mereix un bon futur. Ara bé, la vida és prou complexa que fa que potser no acabin junts. I és que és una novel·la amb final obert i això també la fa interessant, creïble, moderna. Per tant, totes aquestes prediccions que ja estic fent no són de la meva incumbència!