Visita a "He mirat aquesta terra"

Fa uns dies vaig ser a l’exposició comentada He mirat aquesta terra, a propòsit de la figura d’Espriu, al CCCB. Em va agradar perquè els comentaris de Xavier Bru de Sala  _sí,ell va ser el nostre guia_, van ser molt naturals i molt viscuts.

Al principi, em vaig deixar endur per la creença que tinc que avui dia s’abusa de la fotografia, de la imatge i no es fa tant èmfasi en el contingut de l’exposició i que sembla que passegis més que res pel museu en si ja atractiu. Aquest pensament em feia no atorgar-li el valor que realment té. Val a dir que en arribar a casa ja n'estava més convençuda i avui encara més. En ser una visita comentada, em vaig quedar amb la impressió que algun moment hauria volgut mirar-la més pel meu compte. O sigui que hi hauré de tornar.

Considero que és molt completa, atractiva i plaent. Sents la màgia d’entrar en la vida, a casa, a l’obra de l’Espriu.

És interessant veure Espriu de petit, rient i fent ganyotes al pati d’Arenys i hi veiem ja unes expressions que reconeixem de l’Espriu gran.

Em va captivar l’herència dels seus pares, segons el guia: el rigor i la severitat de la mare i l’apropament al món artístic per part del pare.

Espriu deia que no tenia imaginació, que tot el que apareixia al seus llibres era viscut d’alguna manera. Em sembla fantàstica aquesta idea de crear un món a partir del que ens han explicat, hem viscut, hem llegit.

Em va agradar molt poder veure l’armari d’Espriu, amb els seus pocs llibres, ja que ell tenia una memòria increïble que li permetia recordar els altres llibres sense problema.

Igualment va ser molt del meu grat de la manera com el guia ens va presentar la relació d’Espriu i Pla. Espriu molt sever, estricte, rigorós. Pla més lligat a la terra, dient algunes coses pel broc gros.

Tinc ganes de remirar-la tranquil·lament i fer estada una estona a l’espai chill out que hi ha, escoltant l’obra d’Espriu.

Decididament, trobo que és una exposició plaent, intensa i molt recomanable.

Seny i sentiment

Avui cap a un 1/4 de 7, els sis membres del club ens hem trobat en una cèntrica cafeteria i a la part de dalt, àmplia i silenciosa, hi hem estat la mar de bé comentant la novel·la en qüestió: Seny i sentiment, de Jane Austen.

Venint cap a la cita, a la parada de l'autobús, una senyora m'ha demanat per asseure's entre una noia i jo mateixa, al banc. Com que jo havia deixat una bossa que portava desmanegadament al banc, en sentir-me interpel·lada per fer-li lloc, li he demanat disculpes per no haver estat atenta amb les altres persones que, com ella, potser volien descansar també. Aleshores, ella m'ha dit que ni pensar-ho, que eren sobreres, que si estava llegint Jane Austen, com ella ha pogut comprovar, era ben normal que no hagi estat pendent de qui hi havia al meu voltant. Després m'ha explicat ràpidament que havia llegit totes les seves obres, que retrataven l'Anglaterra d'aquella època com ningú i que els protestants havien facilitat que les seves filles llegissin perquè així podien llegir la Bíblia, cosa que havia ajudat a fer-les cultes. Jo li he explicat que era el primer llibre que llegia de l'autora, que tenia ganes de llegir-ne més, que sí que n'havia vist pel·lícules que havien fet a partir d'obres seves i que, de fet, anava a trobar-me amb uns amics per parlar precisament del llibre.

De vegades la vida té màgia i aquesta anècdota així m'ho ha fet sentir. És clar que aquesta màgia moltes vegades  és present a la vida però sols ens pica l'ullet i seguidament el moment cau en l'oblit.

Penso que hem entrat ben de ple a l'obra, que hem pogut descriure el que ens aportava, matisar personatges, explicar la finalitat de l'obra, fins i tot dissentir-ne en certs sentits. Molts de vosaltres heu parlat del desig de llegir.

Al principi de la sessió, heu ressaltat aspectes diversos cadascun de vosaltres:

• que el llibre transcorre en un moment històric molt diferent
• que més que la història d'amor, té interès el context històric
• que és molt interessant comparar les diferents versions de l'obra: la versió anglesa, la catalana, la castellana.
• que entre Elinor i Edward hi havia amor de debò, contra el que algú defensava com si Elinor no fos capaç d'enamorar-se
• que no deixava de ser una novel·la de fulletó, exagerant sense aprofundir, molt moralitzant, amb uns dolents, això sí, propers

Després hem anat refermant, comentant, dialogant, buscant citacions, per anar travant la nostra particular visió de l'obra, i jo ja no he pres més notes.

Per mi, Elinor i Marianne són dues germanes que s'estimen i tenen bon cor. Ser de bona pasta ja és un grau entre hipocresies i interessos a ultrança, i implica una educació liberal i amorosa. En l'inici del relat, apareix una Marianne molt extrema en els seus sentiments i això pot ser un entrebanc per viure la vida. S'aconsegueix ser feliç quan vivim les emocions però no és aconsellable que les emocions puguin amb nosaltres. És a dir, ens hem de sobreposar d'alguna manera a la mort del pare, a la traïció de l'amor... Hem d'admetre i assumir les pèrdues i els moments tristos però no ancorar-nos-hi. Elionor de bon principi està oberta a més facetes de la vida: es relaciona amb gent diferent amb qui és sempre respectuosa, és capaç de pensar en aspectes de la vida pràctica  _en aquest sentit, és més pròxima a l'autonomia_, li agrada pintar i estima, no atribueix a les seves relacions amoroses suposicions interessades. En definitiva, intenta ser mestressa de la seva vida.

Destacaria també que Elinor i Marianne són personatges de carn i ossos, perquè pateixen i perquè evolucionen per tot el que els depara la vida i perquè elles són capaces d'aprendre i de viure. De tota manera, entenc que qui realment evoluciona és Marianne perquè estava lligada a algunes creences invalidants: el primer amor és l'únic que pot existir, un home als 35 anys ja no pot estimar. Quan supera aquestes creences i accepta el que li ha tocat viure, se li obre tot un món ric i plaent. Elionor des del principi pot ser el que jo voldria ser de gran: té diferents facetes a la seva vida i sap com moure-s'hi. El seu saber estar és envejable. Amb tot, l'entusiasme a flor de pell de la Marianne ens captiva. Elinor i Marianne són dues germanes però també poden ser dues cares d'una mateixa persona: ens costa poc identificar-nos en les dues, les dues es fan estimar.

Moltes gràcies per la vostra lectura i per compartir-ne els comentaris. Han estat dues hores agradables i fructíferes.