diumenge, 20 de novembre del 2016

El secret de Versalius , de Jordi Llobregat

No sóc entusiasta de la novel·la negra però, quan les companyes del club de lectura em van proposar aquesta obra, vaig pensar que era una oportunitat per a mi.

És una història en què té molta importància el món mèdic, el llibre de Versalius, i alhora les supersticions, d’aquí el personatge de la bèstia negra. Diria que és una trama medicofabulosa _molt fabulosa_ a la Barcelona de finals del segle XIX. En Fleixa és el periodista-detectiu que més ens remet a les obres de lladres i serenos. L’ambientació de la peripècia és molt rica i la intriga està assegurada.

Sens dubte, la localització de la trama a la Barcelona en els preparatius de l’Exposició Universal, al 1888, ha estat un al·licient. He gaudit d’aquesta descripció històrica de llocs tan propers en l’espai i n’he après molt: el món del subsòl, les relacions socials. Per altra banda, considero que és una novel·la en què els personatges femenins hi són importants i estan força treballats. 

Com que no pretenc fer una anàlisi de tots els personatges ni fer referència a tota la trama, em permeto esmentar els personatges femenins.

La Pau Gibert, la noia que vol ser metge en una societat que, per la seva condició de dona, no li està permès però que, per tenacitat i gran vàlua, i també pels atzars de la vida, se’n surt. I no dic més perquè no vull fer d'espòiler. 

La Dolors, l’amiga de Bernat Fleixa, que es dedica a la prostitució, és una dona autònoma i dolça.

La Irene, intel·ligent, elegant, bona persona, subjecta al paper que s’espera d’una dona: casada i sense professió. Tot i que és afillada per una família benestant, està marcada per la seva naixença. Les companyes del club posen èmfasi que el problema que va patir fou el detonant pel qual es casés amb l’Adell. I em convencen. És una dona que tot i ser lliure de ment està obligada a viure la vida que socialment li ha estat adjudicada.

El passat de la família pesa en el protagonista _Daniel_, que porta la llosa d’uns fets erronis: s’havia carregat el mort de l’accident succeït però hi havia una persona deliberadament culpable i no era ell. Finalment es deslloriguen els fets i coneixem el que s’havia realment esdevingut i que sols el pare d’en Daniel havia intuït.

La història es llegeix ràpid, enganxa, sorprèn i no hi falta cap ingredient.

I una pregunta per acabar: que en traieu de les inicials dels capítols?



La lladre de llibres, de Markus Zusak

En un moment d’impàs entre lectures obligatòries i lectures escollides, m’he deixat assessorar per una de les meves filles i és per això que acabo de llegir el llibre preferit d’A.: La lladre de llibres.

A casa són famoses algunes expressions com saumensch, apel·latiu despectiu però dit carinyosament per la mare adoptiva de Liesel Meminger, la nena protagonista. A més, ja n’havia vist la pel·lícula (Brian Percival, 2013). Sense dubte, hauria preferit haver llegit el llibre abans de veure-la però la lectura igualment ha estat plaent i, de fet, tot i conèixer la història, em revoltava contra algunes anticipacions en el temps que fa la narradora. Això vol dir que m’hi he posat de ple.

La història es llegeix molt bé i atrapen molt fàcilment les vicissituds de la protagonista i dels personatges del seu entorn a l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial: en Hans i la Rosa Hubermann, els pares adoptius, en Max Vadenburg, el jueu que amaguen al soterrani, en Rudy Steiner, l’amic d’aventures, l’Ilsa Herman...

Un element molt destacable de l’obra és la veu narrativa. La història és relatada per la mort que coneix la protagonista en morir el seu germà en el viatge que els havia de portar a casa dels pares adoptius, casa a la qual arribarà sols la Liesel amb un primer llibre que ha trobat, si bé encara no sap llegir. Així comença la història de la noia, de l’aprenentatge de llegir, d’escriure, de viure i d’estimar en un món en plena guerra. De fet, la història està marcada pels nous llibres, les lectures compartides, amb el pare, amb en Max, amb totes les persones quan per amenaça de bombes acudeixen al refugi.

I m’ha agradat el fet que hi hagi literatura dins de la literatura, perquè els llibres que escriu en Max per la Liesel hi estan reproduïts, perquè la narradora fa uns poemes lliures que recalquen idees i anticipacions. La narradora encara ens reserva una sorpresa al final, quan retorna un objecte a la Liesel, però no vull desemmascarar el final que m’ha sorprès tot i conèixer la història d’antuvi.