No sóc entusiasta de la novel·la negra però,
quan les companyes del club de lectura em van proposar aquesta obra, vaig
pensar que era una oportunitat per a mi.
És una història en què té molta importància el
món mèdic, el llibre de Versalius, i alhora les supersticions, d’aquí el
personatge de la bèstia negra. Diria que és una trama medicofabulosa _molt
fabulosa_ a la Barcelona de finals del segle XIX. En Fleixa és el
periodista-detectiu que més ens remet a les obres de lladres i serenos. L’ambientació
de la peripècia és molt rica i la intriga està assegurada.
Sens dubte, la localització de la trama a la
Barcelona en els preparatius de l’Exposició Universal, al 1888, ha estat un
al·licient. He gaudit d’aquesta descripció històrica de llocs tan propers en l’espai
i n’he après molt: el món del subsòl, les relacions socials. Per altra banda, considero
que és una novel·la en què els personatges femenins hi són importants i estan força
treballats.
Com que no pretenc fer una anàlisi de tots els personatges ni fer referència a tota la trama, em permeto esmentar els personatges femenins.
La Pau Gibert, la noia que vol ser metge en
una societat que, per la seva condició de dona, no li està permès però que, per
tenacitat i gran vàlua, i també pels atzars de la vida, se’n surt. I no dic més perquè no vull fer d'espòiler.
La Dolors, l’amiga de Bernat Fleixa, que es
dedica a la prostitució, és una dona autònoma i dolça.
La Irene, intel·ligent, elegant, bona persona,
subjecta al paper que s’espera d’una dona: casada i sense professió. Tot i que és
afillada per una família benestant, està marcada per la seva naixença. Les
companyes del club posen èmfasi que el problema que va patir fou el detonant
pel qual es casés amb l’Adell. I em convencen. És una dona que tot i ser lliure
de ment està obligada a viure la vida que socialment li ha estat adjudicada.
El passat de la família pesa en el
protagonista _Daniel_, que porta la llosa d’uns fets erronis: s’havia carregat
el mort de l’accident succeït però hi havia una persona deliberadament culpable
i no era ell. Finalment es deslloriguen els fets i coneixem el que s’havia
realment esdevingut i que sols el pare d’en Daniel havia intuït.
La història es llegeix ràpid, enganxa, sorprèn
i no hi falta cap ingredient.
I una pregunta per acabar: que en traieu de
les inicials dels capítols?
