Diari d’una àvia d’estiu, de Rosa Regàs

Ahir la trobada va ser en una terrassa d’un hotel. La perspectiva de la ciutat va ser tota diferent, més tranquil·la, selecta i amb cert airet, tot i la calor del dia, tot i que S. no tenia gaire temps... Després, part del grup vam continuar la trobada sopant i parlant d’altres biografies, literàries i pròpies. I així va ser perquè aquest anomenat diari, que realment no és explicat dia a dia, té molt a veure amb les biografies, o més ben dit, autobiografies.

Any rere any, al mes de juliol, la protagonista, l’àvia, aplega els néts i les nétes a la casa de camp que té a l’Empordà. Aquest és l’origen de les vivències d’estiu que l’autora ens explica així com les reflexions que fa sobre les persones, la família, la casa, l’educació, el fet de fer-se gran... els temes que afecten tota vida i que Rosa Regàs explica donant-se, amb franquesa.

L’autora reflexiona sobre la naturalesa infantil. Per exemple, els nens no tenen compassió dels altres nens, com passa quan un d’ells amb la bicicleta queda enrere repetidament, però aquest assumeix no rebre gens atenció i als altres nens no els sap greu que li costi de seguir-los. Igualment, són ingenus i hi cauen de quatre grapes en bromes que, al seu torn, altres vegades ells també fan als altres, quan passa quan volen preocupar un dels nens dient-li que aquell cap de setmana els seus pares no pujaran a veure’l, sabent que és mentida. I, sobretot, no els agrada gens sentir-se diferents: el problema no és tant que no pugin els propis pares durant el cap de setmana sinó que pugin els dels altres i no el propi.

Seguint amb el comportament infantil, l’Elena, una de les nenes, que no contesta, com si no escoltés, com si estigués sotmesa a una tortura mai vista. Però, de fet, simplement, s’havia entretingut. Algunes membres del club hi sabem entreveure el comportament inamovible d’alguna de les nostres filles, en què intentant convèncer-les que deixin de fer el que estan fent perquè cal passar a una altra activitat, perdríem els estreps. Entenem que una àvia s’ho pot mirar amb més distanciament i de manera més reflexiva. Ens va bé aquest pensament per entendre la naturalesa del comportament filial i les relacions humanes.

I l’autora partint del pudor dels néts i nétes en banyar-se a la piscina, acaba fent una reflexió molt més global sobre el pecat i la culpa i sobre una forma de pudor plenament masclista que porta a veure el cos del sexe contrari com el punt de partida inexorable de bromes i acudits, però també de respecte profund, de protecció excessiva, de la qual cosa es dedueix la superioritat del propi cos _de mascle.

Continuant en aquest marc, ens comenta que als anys 50, quan va tenir el primer fill, va haver d’anar a purificar-se, a l’església, moment en què es va sentir profundament humiliada. Personalment, no n’havia sentit mai a parlar, sí que ens en va donar raó L., si bé ho remuntava a èpoques més llunyanes. El diccionari (d’Enciclopèdia Catalana, per l’entrada de purificació) és molt aclaridor de l’origen d’aquesta pràctica: ritu acomplert per Maria quaranta dies després del part, tal com prescriu la llei mosaica, fet que té una repercussió clara en la festivitat de la Candelera. Amb tot, cap membre del club tenim explicacions familiars que ens hagin arribat d’aquest fet. Continuarem investigant aquest punt.

Rosa Regàs esbossa el paper de la família patriarcal d’abans i la família d’ara, més lliure, i dels avis d’ara que sovint intenten apedaçar les necessitats de la família per la manca de polítiques socials. Reclama, evidentment, que els avis puguin descobrir les vocacions ocultes, que puguin disposar de temps propi. En aquest cas, va molt més enllà de la seva realitat concreta, perquè ella se sap diferent, en el sentit que durant l’any viu com la persona activa i treballadora que havia estat dècades enrere, si bé els petits que l’envolten al juliol la fan sentir que la vida transcorre inexorablement. No en va el subtítol de l’obra és El temps que passa.

M’agrada l’apunt de l’autora en què diu que té interès per tots els paisatges, tot i la bellesa del paisatge que li és familiar. Em sembla una bona reflexió i m’hi identifico. Igualment, ens parla a bastament del valor de la casa, de la seva o de la de qualsevol família de qualsevol cultura, pel refugi que proporciona i la història que arrossega.

Rosa Regàs també ens parla de la mort i del fet de no voler-ne parlar, ni uns ni altres, ni grans ni petits. 

E., ens fa notar que no apareixen gaire els fills al llibre. Al voltant d’aquest punt també totes hi tenim la nostra a dir: si el llibre està dedicat als néts, si els fills també hi apareixen però no tant, si realment no hi apareixen com seria d’esperar, si això es pot explicar per la seva biografia, si no és l’objectiu del llibre... En fi, intercanviem coneixements que tenim de l’escriptora i de com hem copsat el Diari d’una àvia d’estiu.

I aquestes trobades d’estiu del llibre em recorden les que la meva família també ha viscut quan ens hem aplegat a la casa de camp, amb els pares i néts i nétes, tot i que sovint hi érem més fills i filles, en què la pregunta típica de la meva mare era: Què farem per dinar?, perquè comportava un esforç logístic, sobretot per part dels meus pares, però també hi havia moltes hores de distensió i conversa, i les gimcanes fantàstiques preparades per les nebodes, i les manualitats que proposaven les tietes hàbils, quan els néts _els nostres fills i filles_ eren més petits, i la creativitat inacabable de les meves filles. I la llibertat estiuenca que respiràvem tots, a fora. 

L’altra, de Marta Rojals

El final m’ha sorprès molt! Tot i que, quan hi arribes, t’adónes de tants i tants elements que t’anaven encaminant cap al problema de la protagonista, i jo, en cap moment, l'havia intuït... I ara precisament no el desvetllaré. I en aquest fet hi ha precisament gran part de la grandiositat de la novel·la, tan ben travada.

Una dona que està a la trentena, una mica massa desenganyada, una mica massa esquerpa _però qui no n'és de vegades!_, que estima la seva parella, que aspira sols a anar tirant. I aquesta dona té una aventura, una aventura que li permet oblidar-se de tot, aparentment superar-ho tot, però, ai las, des de la inconsciència. Al final del llibre veiem, ara sí, que la relació amb Teo, l’amant, no deixa de ser una droga substitutiva.

La parella, en Nel, és el seu suro de seguretat, és qui l’ajuda a no caure en el problema. En aquest punt no totes les membres del club hi vam estar d’acord, cosa que m’ha permès de pensar-hi encara més i entendre que, tot i la rutina del pas dels anys i la comunicació més o menys efectiva entre la parella i la impossibilitat d’en Nel d’ajudar més l’Anna: ell n’és el puntal.

Deixant de banda en Nel, la Cati és qui aconsegueix posar-se en la vida de l’Anna. A mesura que avança el llibre ho podem entendre perfectament: l’Anna és la filla que podria haver tingut.

L’obra teixeix la vida dels personatges, sobretot de la protagonista, amb reflexions a dojo, cosa que crea tot un univers totalment versemblant i, per tant, realment interessant.

Eben, de Ryszard Kapuściński

Encara que hagin passat uns dies de la lectura i de la sessió del club que en vam fer, no voldria deixar d’escriure unes ratlles sobre Eben, de Ryszard Kapuściński.

L’autor ens explica un món que,  encara que es remunti a unes dècades enrere, continua viu avui dia a l'Àfrica.

La vivència diferent del temps: fins que l’autobús no és ple no arrenca. Les llargues salutacions amb moltes riallades. La forma d’explicar-se la família: la dona dóna la sang i l’home l’esperit a la descendència. La força del clan. El valor de l’aigua i l’ombra.

Un món pobre, simplificat, elemental, amb moltes mancances d’ordre polític i social, en què té un fort poder el símbol. De fet, tot  és simbòlic, cosa que dóna importància al món africà.

És un document amb fort contingut periodístic però explicat literàriament en primera persona. Ens parla de la història i la gent de l’Àfrica a partir de part de les vivències de l’estada de l’autor.  Si bé amb una redacció senzilla se’ns expliquen fets històrics ben complexos com la guerra entre hutus i tutsis, o s’hi fan reflexions  tan valuoses per entendre la història com que, amb la II Guerra Mundial , quan els soldats africans van anar a Europa van entendre que els blancs no eren d’una casta superior, que també hi havia blancs pobres i amb problemes: aquesta evidència va fer més fàcil que els africans lideressin el seu alliberament.

Com és el nostre narrador? De fet, ens parla de la seva peripècia per Àfrica però no sabem si s’hi enamora, si li agrada el menjar, sí que sabem de l’episodi de la malària que pateix…  i coneixem, això sí, un tret definitori de la seva personalitat:  és un ésser sense prejudicis i s’apropa al continent africà amb moltes ganes de viure-hi  i d’entendre’l.

Cadascuna de les membres del club vam dir-hi la nostra. Confluíem en el mateix punt posant-hi èmfasis complementaris i va ser un excel·lent excusa perquè L. ens expliqués el seu viatge per l’Àfrica on havia trobat perfectament el món d’Eben.

I acabaré amb una citació a propòsit de les històries orals de l’Àfrica, que esdevenen mites i que ens dóna la clau del títol del llibre:

Vespreja i seiem sota el gran arbre. Una noia em serveix un got de te. Sento parlar uns homes de rostres durs i lluents, talment esculpits en eben, que la foscor immòbil priva de contorns. No entenc gaire què diuen , però tenen unes veus serioses i plenes d’emocions.