És un llibre
força dens, on dues civilitzacions, dimensions, hi tenen cabuda: el món real i
el món fantàstic.
El llibre ens
evoca els conflictes socials en què es troba immers el protagonista, tant el
d’Irlanda del passat com el de l’illa allunyada on transcorre la història, prop
de l’Antàrtida, on arriba per passar-hi un any com a oficial atmosfèric, allunyant-se de tot. I se’ns
hi planteja la possibilitat de resoldre els conflictes a partir de conèixer i
d’entendre l’altre. Això a escala global resulta ser una quimera, ara bé, a
escala íntima és la solució per viure de debò. Així doncs, la pugna de
cultures, de societats acaba solucionant-se en el pla individual de les relacions
interpersonals.
Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del
far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una
bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap
altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia
ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris,
era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden
estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist,
perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.
L’Aneris, aquest
ésser fantàstic vingut de les aigües, arriba tan endins al protagonista que
aconsegueix que a aquest se li desmuntin moltes creences invalidants que el
portaven a pensar que els diferents eren l’enemic. Així, el protagonista entén
que la lluita constant que hi ha al món no hi seria si hom s’apropés a
l’oposat, intentés de conèixer-lo.
En definitiva, el
protagonista resol la seva existència centrant-se en els éssers que té a prop i
que l’omplen de vida, el fan ser més obert de mires, viure en plenitud, però
aquest fet no canvia el funcionament global del món: la lluita constant del
món. De fet, els mateixos Aneris i Triangle, els éssers fantàstics que el
protagonista s’estima, són precisament éssers diferents entre els seus iguals,
potser per això també més fàcilment busquen la proximitat del protagonista, que
al seu torn també se sent diferent entre els seus. De fet, una mica com tot
ésser individual se sent també entre els seus. El protagonista en la dimensió íntima,
personal, sí que aconsegueix viure la seva vida amb intensitat.
Entenc que té un
rerefons trist, d’incapacitat de millora social i alhora un missatge esperançador
per viure una vida concreta feliç estimant i obrint-se a l’altre i al seu món, cosa
que no deixa de ser una fita força ambiciosa.
Definitivament el món era un lloc previsible i sense
novetats. Em vaig fer una d'aquelles preguntes que contestem abans
d'enunciar-les: on devia ser el meu triangle, on?
El triangle, la criatura d’aquesta
espècie aquàtica a qui el protagonista dispensa el seu afecte paternal _ens diu el text_ és per a ell l’al·licient . Es tracta de viure, doncs, la vida a escala
personal: això dignifica i allibera el protagonista.
Ha estat un llibre una mica difícil
per a mi. L’entusiasme i les consideracions dels companys de club de lectura m’han
empès a apropar-m’hi, les ganes pròpies
de treure’n l’entrellat també, però hauria desitjat que el missatge del llibre
m’ha hagués arribat d’una forma més fluïda, intuïtiva... El cas és que m’ha
costat de fer una lectura apassionada de l’obra, potser per l’estètica de
lluita entre els pocs humans de l’illa i els éssers aquàtics no és el que a mi
m’arriba més directament, tant per la batalla que comporta llargament sostinguda
en les planes centrals del llibre com per la incursió al món de la ciència
ficció, que no hi tinc gaire tirada.
