Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

És un llibre amè, escrit en primera persona, en què ens posem fàcilment en la pell del personatge protagonista. És una noia, l’Èlia, que està en la trentena de la vida, d’un poble de les Terres de l’Ebre, que ha estudiat i viu a Barcelona. La parella l’ha deixat i ella ho està assumint i cada dia té menys feina al despatx d’arquitectura on treballa, a ciutat. Això fa que de retorn al poble on havia crescut s’hi aferri amb més ganes i gaudeixi de l’escalf de la família, amics i coneguts, del tros on hi ha les oliveres que cal treballar.

Tot plegat sembla el retorn al camp on havia viscut, tot i que la modernitat també hi ha arribat, i el retorn a la infantesa, a la família, a l’amiga de petita i a l’amor platònic d’adolescència. Té un cert punt que ratlla el costumisme, intentant explicar el caràcter de la tieta, el mateix pare, les relacions entre la gent del poble, les tradicions que es mantenen, la quotidianitat, embolcallat per la llengua de la zona, i alhora és una història universal, perquè tots tenim uns referents extrapolables als que té l’Èlia.

Més endavant, el llibre explica la relació entre l’Èlia i en Bernat, els quals haurien tingut una relació amorosa antany més duradora si no hagués estat que l’Èlia havia preferit deixar la via lliure a l’amiga d’infantesa, la Clara, perquè se l’estimava molt i la volia cuidar a ultrança i no sentir-se culpable de la seva dissort.

La tensió va in crescendo i arriba a un punt en què el lector espera que l’Èlia tingui relacions amoroses amb en Bernat i finalment així passa. I no és només una necessitat psicològica de l’Èlia i del lector, és que les circumstàncies d’ara, les relacions amb les respectives parelles clamen el cel perquè així passi. De cert plantejament tranquil de la situació hem passat a una relació amorosa i un fons psicològic molt candent i entomat sense embuts, lúdicament.

I encara hi ha una escena final en què se’ns desvetlla la realitat dels membres de la família de l’Èlia, que la tieta i el pare s’entenen, cosa que crec que fa que sigui una novel·la desbordant, en què la vida s’obre pas per sortir-se’n i mostrar-nos la seva complexitat més enllà de les aparences, amb un rerefons un pèl agre, contradictori per a la protagonista, com la vida mateixa.

La novel·la ens sorprèn, manté la tensió narrativa, està molt emmarcada en una zona, recupera la vida de poble, i alhora és una obra moderna, força trepidant, en què la peripècia de l’Èlia ens manté totalment a l’expectativa.

Bé, el cas és que l’Èlia s’obrirà camí com a arquitecta afincada al poble o voltants, segurament en una casa que ella redissenyarà. Com que la seva germana està esperant un nen, serà molt bona tieta però procurarà tenir un rol obert, lliure (no es voldrà fer dir tieta, això ho ha deixat clar), tirarà endavant la mar de bé. En Bernat també es mereix un bon futur. Ara bé, la vida és prou complexa que fa que potser no acabin junts. I és que és una novel·la amb final obert i això també la fa interessant, creïble, moderna. Per tant, totes aquestes prediccions que ja estic fent no són de la meva incumbència! 

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

És un llibre força dens, on dues civilitzacions, dimensions, hi tenen cabuda: el món real i el món fantàstic.

El llibre ens evoca els conflictes socials en què es troba immers el protagonista, tant el d’Irlanda del passat com el de l’illa allunyada on transcorre la història, prop de l’Antàrtida, on arriba per passar-hi un any com a oficial atmosfèric, allunyant-se de tot. I se’ns hi planteja la possibilitat de resoldre els conflictes a partir de conèixer i d’entendre l’altre. Això a escala global resulta ser una quimera, ara bé, a escala íntima és la solució per viure de debò. Així doncs, la pugna de cultures, de societats acaba solucionant-se en el pla individual de les relacions interpersonals.

Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris, era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

L’Aneris, aquest ésser fantàstic vingut de les aigües, arriba tan endins al protagonista que aconsegueix que a aquest se li desmuntin moltes creences invalidants que el portaven a pensar que els diferents eren l’enemic. Així, el protagonista entén que la lluita constant que hi ha al món no hi seria si hom s’apropés a l’oposat, intentés de conèixer-lo.

En definitiva, el protagonista resol la seva existència centrant-se en els éssers que té a prop i que l’omplen de vida, el fan ser més obert de mires, viure en plenitud, però aquest fet no canvia el funcionament global del món: la lluita constant del món. De fet, els mateixos Aneris i Triangle, els éssers fantàstics que el protagonista s’estima, són precisament éssers diferents entre els seus iguals, potser per això també més fàcilment busquen la proximitat del protagonista, que al seu torn també se sent diferent entre els seus. De fet, una mica com tot ésser individual se sent també entre els seus. El protagonista en la dimensió íntima, personal, sí que aconsegueix viure la seva vida amb intensitat.

Entenc que té un rerefons trist, d’incapacitat de millora social i alhora un missatge esperançador per viure una vida concreta feliç estimant i obrint-se a l’altre i al seu món, cosa que no deixa de ser una fita força ambiciosa.

Definitivament el món era un lloc previsible i sense novetats. Em vaig fer una d'aquelles preguntes que contestem abans d'enunciar-les: on devia ser el meu triangle, on?

El triangle, la criatura d’aquesta espècie aquàtica a qui el protagonista dispensa el seu afecte paternal _ens diu el text_ és per a ell l’al·licient . Es tracta de viure, doncs, la vida a escala personal: això dignifica i allibera el protagonista.

Ha estat un llibre una mica difícil per a mi. L’entusiasme i les consideracions dels companys de club de lectura m’han empès a  apropar-m’hi, les ganes pròpies de treure’n l’entrellat també, però hauria desitjat que el missatge del llibre m’ha hagués arribat d’una forma més fluïda, intuïtiva... El cas és que m’ha costat de fer una lectura apassionada de l’obra, potser per l’estètica de lluita entre els pocs humans de l’illa i els éssers aquàtics no és el que a mi m’arriba més directament, tant per la batalla que comporta llargament sostinguda en les planes centrals del llibre com per la incursió al món de la ciència ficció, que no hi tinc gaire tirada.