Al principi, em vaig deixar endur per la
creença que tinc que avui dia s’abusa de la fotografia, de la imatge i no es fa
tant èmfasi en el contingut de l’exposició i que sembla que passegis més que
res pel museu en si ja atractiu. Aquest pensament em feia no atorgar-li el valor que realment té. Val a dir que en arribar a casa ja n'estava
més convençuda i avui encara més. En ser una visita comentada,
em vaig quedar amb la impressió que algun moment hauria volgut mirar-la més pel
meu compte. O sigui que hi hauré de tornar.
Considero que és molt completa, atractiva i plaent. Sents la màgia d’entrar en la vida, a casa, a l’obra de l’Espriu.
És interessant veure Espriu de petit, rient i
fent ganyotes al pati d’Arenys i hi veiem ja unes expressions que reconeixem de
l’Espriu gran.
Em va captivar l’herència dels seus pares,
segons el guia: el rigor i la severitat de la mare i l’apropament al món
artístic per part del pare.
Espriu deia que no tenia imaginació, que tot
el que apareixia al seus llibres era viscut d’alguna manera. Em sembla
fantàstica aquesta idea de crear un món a partir del que ens han explicat, hem
viscut, hem llegit.
Em va agradar molt poder veure l’armari
d’Espriu, amb els seus pocs llibres, ja que ell tenia una memòria increïble que
li permetia recordar els altres llibres sense problema.
Igualment va ser molt del meu grat de la
manera com el guia ens va presentar la relació d’Espriu i Pla. Espriu molt
sever, estricte, rigorós. Pla més lligat a la terra, dient algunes coses pel
broc gros.
Tinc ganes de remirar-la tranquil·lament i fer
estada una estona a l’espai chill out que hi ha,
escoltant l’obra d’Espriu.
Decididament, trobo que és una exposició
plaent, intensa i molt recomanable.
