Ens trobem a la terrassa que últimament ens acull un divendres a la tarda de primavera. És un llibre que ens ha agradat molt: amè i ric, deliciós.
El narrador en primera
persona, el cosí Sylvestre o Silvio, sembla un observador però, sens dubte, és
protagonista de la història que viu. És la història d’una família que
transcorre al camp del centre de França, uns anys després de la primera guerra
mundial, entre el prometatge de la filla dels cosins Hélène i François, la Colette,
i la superació de la mort del marit d’ella, en Jean, per causes sospitoses. Els
membres de la família es van perfilant en el transcurs d’aquest temps, amb
constants incursions al passat, al servei de la història, molt ben travada.
El títol ens dona notícia
del tema central: “Sang calenta” que de seguida es refreda. La joventut implica
aquesta sang calenta que ve a retrobar Silvio després de dècades i de la qual
no se n’escapen la majoria dels personatges. A Silvio li sembla injust que els
amors purs, ardents, adquireixin l’aspecte degradant dels plaers més baixos;
ell considera que aquests amors estan plens de vitalitat.
Silvio referint-se a la
seva actual vida diu: “Ja no existeixo. Ja no penso en res, ja no estimo res,
ja no desitjo res. A casa no hi ha ni llibres ni diaris”. Es contraresta la
joventut amb la maduresa. Precisament per això Silvio se sent trastornat perquè
ha recordat l’amor de joventut amb Hélène que va haver d’abandonar. I des del
principi té interès per Brigitte, la filla fruit de la relació amb Hélène. S.
considera que, per tant, per a Silvio, aquesta relació no ha estat sang calenta,
només.
Tanmateix, tant la
Brigitte i el mateix Silvio, en entrar al salonet d’Hélène i François constaten
que hi ha madureses plenes i amb amor: “els humans menteixen però no les flors,
els llibres, els retrats, els llums, l’aspecte suau de les coses són més
sincers que les cares”. Constaten així que Hélène i François es fan feliços
mútuament. De manera que és com si el passat apassionat que lliga, de forma
somorta, Silvio i Hélène no existís, com tampoc Brigitte, la filla il·legítima
d’Hélène (amb Silvio).
Evidentment, l’entorn
social contribueix decisivament que algunes fetes de joventut, com el naixement
de Brigitte, siguin condemnats a l’oblit. Al cap de molts anys, i perquè no li
queda més remei, Hélène confessa a François que va viure una aventura que va
durar poques setmanes i va tenir una nena. No li havia volgut confessar què
havia passat, ni imposar-li la presència d’aquesta criatura, que va deixar a la
seva germana. Sens dubte, l’entorn social empeny a Hélène a no asincerar-se amb
el seu marit, François, fins ara, tot i ser una parella que s’estima. S.
puntualitza que en aquells moments socialment no s’acceptava de cap manera una
filla il·legítima.
Aquest entorn social,
aquesta manera de procedir emmarca la història i travessa tots els personatges,
potser no tant a Silvio, que sembla un personatge força lliure però que també
pateix l’entorn. Els pagesos guarden d’escaldar-se en trobar-se enmig d’embolics
dels altres però participen de les pressions per aconseguir una terra a baix
preu. Se’ns retrata amb costumisme el
casament, l’enterrament provincià, l’orgull i fidelitat a la família: que no hi
hagi cap escàndol. Altrament, és un llibre que descriu la psicologia humana amb
profunditat i matisos: Hélène en saludar Brigitte “va fer la ganyota somrient
i valenta, que a les dones els serveix per amagar els pensaments més secrets”.
El pensament més secret és que Hélène està saludant la filla que no va
reconèixer mai com a tal.
És destacable també la
presència de les visions interiors premonitòries: En François va conèixer
Hélène quan ella tenia 13 anys i ell era bastant més gran: en aquell moment ja
va voler casar-s’hi. També en Silvio se sent atret per Hélène i esgarrifat quan
per carta de la seva mare sap que el cosí Montrifaut, per part de mare, es
casarà amb Hélène, de disset anys: “Determinats sentiments molt violents
s’anuncien mesos i anys abans amb una estranya esgarrifança del cor. L’amor
igual, anys abans d’entrar a la meva vida va passar pel meu cor, com un buf.”
La Colette admira la seva
mare, la seva vida preciosa, sense faltes. Igualment es diu que “Entre pares i
fills hi ha tant de pudor”: la Colette és incapaç d’asincerar-se amb els seus
pares, que són aparentment propers. Ara bé, de la mà del narrador, Silvio, se’ns
imposa la relativitat a l’hora de treure conclusions dels fets de la vida: “Ningú
no mereix que l’admirin tan ferventment. Igual que ningú s’ho mereix que el
menyspreïn amb massa indignació.” Igualment, Silvio considera que la mort d’en
Jean no és una catàstrofe horrorosa, com la percep la jove vídua Colette, sinó
més aviat una mort més.
Reforça aquesta
relativitat el pensament de Brigitte, que diu a Hélène “Ploreu per la vostra
filla?” _referint-se a la Colette, que va tenir un amant i això va desencadenar
la mort del marit_ “Tranquil·litzeu-vos. Ho oblidarà, totes aquests coses
s’obliden. Es viu perfectament amb el record d’una mala acció, com vós dieu, i
fins i tot d’un crim. Bé hi heu viscut vós” (ho diu referint-se a tenir una
filla, ella mateixa, i no tractar-la). Hi ha, doncs, una relativització de la
moral.
La veritat és que la vida
d’Hélène, Brigitte i Colette són molt semblants i reprodueixen patrons: Hélène
i Brigitte es casen per necessitat amb un marit gran, totes tres tenen amor
il·legítim, Hélène (la mare admirada per Colette) té una filla il·legítima
(Brigitte) amb la qual no manté cap vincle. L. ho qualifica de reproducció
d’un patró sistèmic.
Un element important de
la història i que acreixenta el fet que sigui un llibre plaent són les
descripcions poètiques: “Els vespres d’estiu, a l’hora de la posta, el soroll
de la fruita madura que es desprèn de l’arbre i cau flonjament a l’herba em
proporciona una mena de felicitat.” Com diu L. aquesta poesia hi és però no
s’allarga. Podríem dir que tota peça del llibre té la seva funció i hi està en
la mesura justa.
Va ser a propòsit de la
constatació de L. que va dir que Silvio vivia al mig del camí entre la casa
d’Hélène i de Brigitte i que no considerava gens ni mica que fos un tema fortuït,
que S. va concloure que no hi ha res gratuït en els llibres bons.
I acabaré amb la frase de
Silvio “Durant uns quants dies, no vaig ser jo”, perquè el record de l’amor de
joventut el trasbalsa en la seva tranquil·la maduresa.
