Un dia de desembre que plovisqueja ens trobem cap al fosc.
Es tracta d’una història escrita en primera persona l’eix
central de la qual és que el jove home de la protagonista s’enamorarà d’una
altra dona i ella, la protagonista, Mei, se sent ja menopàusica oficial. Mei
passa a ser la que espera el que ha de passar.
S. considera que la situació a què es veu abocada la
protagonista és absurda, ja que la provoca ella mateixa. L. diu que la història
fa de mirall, et pregunta, ja que totes passem per aquesta fase en què ja no
som joves. Sens dubte, fa una reflexió sobre el que és estar en parella al cap
de temps.
La noia de qui se n’enamorarà el marit és una versió jove i
nova de la mateixa protagonista.
Ella ha estat pràctica, ha deixat de ser artista _sense
abandonar la feina_ i s’ha encarregat de la seva filla. De fet es defineix:
“Sóc una mama”, “cuidar és la nostra droga”.
La protagonista beu i ho reivindica, en aquest sentit se
sent com un home. Ara, donada la situació que s’està desencadenant, encara
beurà més.
En un altre nivell, ens remet a la infantesa complicada, de
la qual se n’escapa anant a protecció de menors. Amb un estil àgil, es toquen
diferents temes complexos.
Quant a l’estil, en podríem dir diverses coses. Recupera un
llenguatge col·loquial i genuí que a voltes m’ha fet obrir el diccionari
Alcover-Moll: què vol dir “remostró”? Ens remet, al llarg del discurs a “a. C.”,
és a dir, “abans que aparegués la Cris”, la dona jove. Ens dona notícia de l’organització
de les orquestres o d’una pintora del segle XVIII, Angèlika Kauffman. Intercala
diferents plans. M’ha agradat molt l’aparició del tiet Sedi i la carta que va
escriure a la dona de qui se sentia “agradat de”, i la tendresa que comporta i
reflexió lingüística que se’n desprèn de l’ús del castellà i del català fa unes
dècades.
Quan esmenta el feminisme, per una banda, recalca el
feminisme de la cura i reivindica les mares que cuiden. Per altra banda, fa
al·lusions al seu primer ex sobre "el sí és sí" i sobre "el no és no" i parla de
mares de lloguer a propòsit del desig de la Gretchen d’estar embarassada que,
per a mi, ja no és feminisme i està jugant amb els límits del que a mi em pot
ferir. Evidentment, és literatura i no un tractat de feminisme. Altrament, no
sembla que tingui amigues, les seves amistats són els seus ex (reflexiona S.),
i, és clar, les mares i pare d’escola amb qui va a córrer i se sent molt compenetrada.
Aquí i ara, en l’esport, sí que ha trobat les seves amigues.
S. considera que ha estat una lectura fàcil,. L. diu que
podríem haver aprofundit més en les vivències que ens desperta personalment, i
té raó: el llibre no ens deixa gens indiferents, ens remou i podríem haver
tirat més del fil de les nostres vides. Certament, no és una obra difícil de llegir però sí que comporta
un treball d’elaboració important, tant pels temes tractats com per l’estil.
