Ahir la trobada va
ser en una terrassa d’un hotel. La perspectiva de la ciutat va ser tota
diferent, més tranquil·la, selecta i amb cert airet, tot i la calor del dia, tot i que S. no tenia gaire temps...
Després, part del grup vam continuar la trobada sopant i parlant d’altres biografies,
literàries i pròpies. I així va ser perquè aquest anomenat diari, que realment no és explicat dia a dia, té molt a veure amb
les biografies, o més ben dit, autobiografies.
Any rere any, al
mes de juliol, la protagonista, l’àvia, aplega els néts i les nétes a la casa
de camp que té a l’Empordà. Aquest és l’origen de les vivències d’estiu que l’autora
ens explica així com les reflexions que fa sobre les persones, la família, la
casa, l’educació, el fet de fer-se gran... els temes que afecten tota vida i que
Rosa Regàs explica donant-se, amb franquesa.
L’autora reflexiona
sobre la naturalesa infantil. Per exemple, els nens no tenen compassió dels
altres nens, com passa quan un d’ells amb la bicicleta queda enrere
repetidament, però aquest assumeix no rebre gens atenció i als altres nens no
els sap greu que li costi de seguir-los. Igualment, són ingenus i hi cauen de
quatre grapes en bromes que, al seu torn, altres vegades ells també fan als
altres, quan passa quan volen preocupar un dels nens dient-li que aquell cap de
setmana els seus pares no pujaran a veure’l, sabent que és mentida. I,
sobretot, no els agrada gens sentir-se diferents: el problema no és tant que no
pugin els propis pares durant el cap de setmana sinó que pugin els dels altres
i no el propi.
Seguint amb el
comportament infantil, l’Elena, una de les nenes, que no contesta, com si no
escoltés, com si estigués sotmesa a una tortura mai vista. Però, de fet, simplement,
s’havia entretingut. Algunes membres del club hi sabem entreveure el
comportament inamovible d’alguna de les nostres filles, en què intentant
convèncer-les que deixin de fer el que estan fent perquè cal passar a una altra
activitat, perdríem els estreps. Entenem que una àvia s’ho pot mirar amb més
distanciament i de manera més reflexiva. Ens va bé aquest pensament per
entendre la naturalesa del comportament filial i les relacions humanes.
I l’autora partint del
pudor dels néts i nétes en banyar-se a la piscina, acaba fent una reflexió molt
més global sobre el pecat i la culpa i sobre una forma de pudor plenament
masclista que porta a veure el cos del sexe contrari com el punt de partida inexorable
de bromes i acudits, però també de respecte profund, de protecció excessiva, de
la qual cosa es dedueix la superioritat del propi cos _de mascle.
Continuant en
aquest marc, ens comenta que als anys 50, quan va tenir el primer fill, va
haver d’anar a purificar-se, a l’església, moment en què es va sentir
profundament humiliada. Personalment, no n’havia sentit mai a parlar, sí que
ens en va donar raó L., si bé ho remuntava a èpoques més llunyanes. El
diccionari (d’Enciclopèdia Catalana, per l’entrada de purificació) és molt aclaridor de l’origen d’aquesta pràctica: ritu acomplert per Maria quaranta dies després
del part, tal com prescriu la llei mosaica, fet que té una repercussió
clara en la festivitat de la Candelera. Amb tot, cap membre del club tenim
explicacions familiars que ens hagin arribat d’aquest fet. Continuarem
investigant aquest punt.
Rosa Regàs esbossa
el paper de la família patriarcal d’abans i la família d’ara, més lliure, i dels
avis d’ara que sovint intenten apedaçar les necessitats de la família per la
manca de polítiques socials. Reclama, evidentment, que els avis puguin descobrir
les vocacions ocultes, que puguin disposar de temps propi. En aquest cas, va
molt més enllà de la seva realitat concreta, perquè ella se sap diferent, en el
sentit que durant l’any viu com la persona activa i treballadora que havia
estat dècades enrere, si bé els petits que l’envolten al juliol la fan sentir
que la vida transcorre inexorablement. No en va el subtítol de l’obra és El temps que passa.
M’agrada l’apunt de
l’autora en què diu que té interès per tots els paisatges, tot i la bellesa del
paisatge que li és familiar. Em sembla una bona reflexió i m’hi identifico.
Igualment, ens parla a bastament del valor de la casa, de la seva o de la de
qualsevol família de qualsevol cultura, pel refugi que proporciona i la
història que arrossega.
Rosa Regàs també
ens parla de la mort i del fet de no voler-ne parlar, ni uns ni altres, ni
grans ni petits.
E., ens fa notar que no apareixen gaire els fills al llibre. Al
voltant d’aquest punt també totes hi tenim la nostra a dir: si el llibre està
dedicat als néts, si els fills també hi apareixen però no tant, si realment no
hi apareixen com seria d’esperar, si això es pot explicar per la seva
biografia, si no és l’objectiu del llibre... En fi, intercanviem coneixements
que tenim de l’escriptora i de com hem copsat el Diari d’una àvia d’estiu.
I aquestes trobades
d’estiu del llibre em recorden les que la meva família també ha viscut quan ens
hem aplegat a la casa de camp, amb els pares i néts i nétes, tot i que sovint
hi érem més fills i filles, en què la pregunta típica de la meva mare era: Què farem per dinar?, perquè comportava
un esforç logístic, sobretot per part dels meus pares, però també hi havia
moltes hores de distensió i conversa, i les gimcanes fantàstiques preparades
per les nebodes, i les manualitats que proposaven les tietes hàbils, quan els
néts _els nostres fills i filles_ eren més petits, i la creativitat inacabable
de les meves filles. I la llibertat estiuenca que respiràvem tots, a fora.
