El final
m’ha sorprès molt! Tot i que, quan hi arribes, t’adónes de tants i tants
elements que t’anaven encaminant cap al problema de la protagonista, i jo, en
cap moment, l'havia intuït... I ara precisament no el desvetllaré. I en aquest
fet hi ha precisament gran part de la grandiositat de la novel·la, tan ben
travada.
Una dona
que està a la trentena, una mica massa desenganyada, una mica massa esquerpa _però qui no n'és de vegades!_, que estima la seva
parella, que aspira sols a anar tirant. I aquesta dona té una aventura, una
aventura que li permet oblidar-se de tot, aparentment superar-ho tot, però, ai
las, des de la inconsciència. Al final del llibre veiem, ara sí, que la relació
amb Teo, l’amant, no deixa de ser una droga substitutiva.
La parella, en Nel, és el seu suro de seguretat, és qui l’ajuda a no caure en el problema. En aquest punt no totes les membres del club hi vam estar
d’acord, cosa que m’ha permès de pensar-hi encara més i entendre que, tot i la
rutina del pas dels anys i la comunicació més o menys efectiva entre la parella
i la impossibilitat d’en Nel d’ajudar més l’Anna: ell n’és el puntal.
Deixant
de banda en Nel, la Cati és qui aconsegueix posar-se en la vida de l’Anna. A mesura
que avança el llibre ho podem entendre perfectament: l’Anna és la filla que podria
haver tingut.
L’obra
teixeix la vida dels personatges, sobretot de la protagonista, amb reflexions a
dojo, cosa que crea tot un univers totalment versemblant i, per tant, realment interessant.
