És un llibre amè,
escrit en primera persona, en què ens posem fàcilment en la pell del personatge
protagonista. És una noia, l’Èlia, que està en la trentena de la vida, d’un poble
de les Terres de l’Ebre, que ha estudiat i viu a Barcelona. La parella l’ha
deixat i ella ho està assumint i cada dia té menys feina al despatx
d’arquitectura on treballa, a ciutat. Això fa que de retorn al poble on havia
crescut s’hi aferri amb més ganes i gaudeixi de l’escalf de la família, amics i
coneguts, del tros on hi ha les oliveres que cal treballar.
Tot plegat sembla
el retorn al camp on havia viscut, tot i que la modernitat també hi ha arribat,
i el retorn a la infantesa, a la família, a l’amiga de petita i a l’amor
platònic d’adolescència. Té un cert punt que ratlla el costumisme, intentant
explicar el caràcter de la tieta, el mateix pare, les relacions entre la gent
del poble, les tradicions que es mantenen, la quotidianitat, embolcallat per la
llengua de la zona, i alhora és una història universal, perquè tots tenim uns
referents extrapolables als que té l’Èlia.
Més endavant, el
llibre explica la relació entre l’Èlia i en Bernat, els quals haurien tingut
una relació amorosa antany més duradora si no hagués estat que l’Èlia havia
preferit deixar la via lliure a l’amiga d’infantesa, la Clara, perquè se
l’estimava molt i la volia cuidar a ultrança i no sentir-se culpable de la seva
dissort.
La tensió va in
crescendo i arriba a un punt en què el lector espera que l’Èlia tingui
relacions amoroses amb en Bernat i finalment així passa. I no és només una
necessitat psicològica de l’Èlia i del lector, és que les circumstàncies d’ara,
les relacions amb les respectives parelles clamen el cel perquè així passi. De
cert plantejament tranquil de la situació hem passat a una relació amorosa i un
fons psicològic molt candent i entomat sense embuts, lúdicament.
I encara hi ha
una escena final en què se’ns desvetlla la realitat dels membres de la família
de l’Èlia, que la tieta i el pare s’entenen, cosa que crec que fa que sigui una
novel·la desbordant, en què la vida s’obre pas per sortir-se’n i mostrar-nos la
seva complexitat més enllà de les aparences, amb un rerefons un pèl agre,
contradictori per a la protagonista, com la vida mateixa.
La novel·la ens
sorprèn, manté la tensió narrativa, està molt emmarcada en una zona, recupera
la vida de poble, i alhora és una obra moderna, força trepidant, en què la peripècia
de l’Èlia ens manté totalment a l’expectativa.
Bé, el cas és que
l’Èlia s’obrirà camí com a arquitecta afincada al poble o voltants, segurament en
una casa que ella redissenyarà. Com que la seva germana està esperant un nen, serà
molt bona tieta però procurarà tenir un rol obert, lliure (no es voldrà fer dir
tieta, això ho ha deixat clar),
tirarà endavant la mar de bé. En Bernat també es mereix un bon futur. Ara bé,
la vida és prou complexa que fa que potser no acabin junts. I és que és una
novel·la amb final obert i això també la fa interessant, creïble, moderna. Per
tant, totes aquestes prediccions que ja estic fent no són de la meva
incumbència!
