Sang calenta, d’Irène Némirovsky

Ens trobem a la terrassa que últimament ens acull un divendres a la tarda de primavera. És un llibre que ens ha agradat molt: amè i ric, deliciós.

El narrador en primera persona, el cosí Sylvestre o Silvio, sembla un observador però, sens dubte, és protagonista de la història que viu. És la història d’una família que transcorre al camp del centre de França, uns anys després de la primera guerra mundial, entre el prometatge de la filla dels cosins Hélène i François, la Colette, i la superació de la mort del marit d’ella, en Jean, per causes sospitoses. Els membres de la família es van perfilant en el transcurs d’aquest temps, amb constants incursions al passat, al servei de la història, molt ben travada.

El títol ens dona notícia del tema central: “Sang calenta” que de seguida es refreda. La joventut implica aquesta sang calenta que ve a retrobar Silvio després de dècades i de la qual no se n’escapen la majoria dels personatges. A Silvio li sembla injust que els amors purs, ardents, adquireixin l’aspecte degradant dels plaers més baixos; ell considera que aquests amors estan plens de vitalitat.

Silvio referint-se a la seva actual vida diu: “Ja no existeixo. Ja no penso en res, ja no estimo res, ja no desitjo res. A casa no hi ha ni llibres ni diaris”. Es contraresta la joventut amb la maduresa. Precisament per això Silvio se sent trastornat perquè ha recordat l’amor de joventut amb Hélène que va haver d’abandonar. I des del principi té interès per Brigitte, la filla fruit de la relació amb Hélène. S. considera que, per tant, per a Silvio, aquesta relació no ha estat sang calenta, només.

Tanmateix, tant la Brigitte i el mateix Silvio, en entrar al salonet d’Hélène i François constaten que hi ha madureses plenes i amb amor: “els humans menteixen però no les flors, els llibres, els retrats, els llums, l’aspecte suau de les coses són més sincers que les cares”. Constaten així que Hélène i François es fan feliços mútuament. De manera que és com si el passat apassionat que lliga, de forma somorta, Silvio i Hélène no existís, com tampoc Brigitte, la filla il·legítima d’Hélène (amb Silvio).

Evidentment, l’entorn social contribueix decisivament que algunes fetes de joventut, com el naixement de Brigitte, siguin condemnats a l’oblit. Al cap de molts anys, i perquè no li queda més remei, Hélène confessa a François que va viure una aventura que va durar poques setmanes i va tenir una nena. No li havia volgut confessar què havia passat, ni imposar-li la presència d’aquesta criatura, que va deixar a la seva germana. Sens dubte, l’entorn social empeny a Hélène a no asincerar-se amb el seu marit, François, fins ara, tot i ser una parella que s’estima. S. puntualitza que en aquells moments socialment no s’acceptava de cap manera una filla il·legítima.

Aquest entorn social, aquesta manera de procedir emmarca la història i travessa tots els personatges, potser no tant a Silvio, que sembla un personatge força lliure però que també pateix l’entorn. Els pagesos guarden d’escaldar-se en trobar-se enmig d’embolics dels altres però participen de les pressions per aconseguir una terra a baix preu.  Se’ns retrata amb costumisme el casament, l’enterrament provincià, l’orgull i fidelitat a la família: que no hi hagi cap escàndol. Altrament, és un llibre que descriu la psicologia humana amb profunditat i matisos: Hélène en saludar Brigitte “va fer la ganyota somrient i valenta, que a les dones els serveix per amagar els pensaments més secrets”. El pensament més secret és que Hélène està saludant la filla que no va reconèixer mai com a tal.

És destacable també la presència de les visions interiors premonitòries: En François va conèixer Hélène quan ella tenia 13 anys i ell era bastant més gran: en aquell moment ja va voler casar-s’hi. També en Silvio se sent atret per Hélène i esgarrifat quan per carta de la seva mare sap que el cosí Montrifaut, per part de mare, es casarà amb Hélène, de disset anys: “Determinats sentiments molt violents s’anuncien mesos i anys abans amb una estranya esgarrifança del cor. L’amor igual, anys abans d’entrar a la meva vida va passar pel meu cor, com un buf.”

La Colette admira la seva mare, la seva vida preciosa, sense faltes. Igualment es diu que “Entre pares i fills hi ha tant de pudor”: la Colette és incapaç d’asincerar-se amb els seus pares, que són aparentment propers. Ara bé, de la mà del narrador, Silvio, se’ns imposa la relativitat a l’hora de treure conclusions dels fets de la vida: “Ningú no mereix que l’admirin tan ferventment. Igual que ningú s’ho mereix que el menyspreïn amb massa indignació.” Igualment, Silvio considera que la mort d’en Jean no és una catàstrofe horrorosa, com la percep la jove vídua Colette, sinó més aviat una mort més.

Reforça aquesta relativitat el pensament de Brigitte, que diu a Hélène “Ploreu per la vostra filla?” _referint-se a la Colette, que va tenir un amant i això va desencadenar la mort del marit_ “Tranquil·litzeu-vos. Ho oblidarà, totes aquests coses s’obliden. Es viu perfectament amb el record d’una mala acció, com vós dieu, i fins i tot d’un crim. Bé hi heu viscut vós” (ho diu referint-se a tenir una filla, ella mateixa, i no tractar-la). Hi ha, doncs, una relativització de la moral.

La veritat és que la vida d’Hélène, Brigitte i Colette són molt semblants i reprodueixen patrons: Hélène i Brigitte es casen per necessitat amb un marit gran, totes tres tenen amor il·legítim, Hélène (la mare admirada per Colette) té una filla il·legítima (Brigitte) amb la qual no manté cap vincle. L. ho qualifica de reproducció d’un patró sistèmic.

Un element important de la història i que acreixenta el fet que sigui un llibre plaent són les descripcions poètiques: “Els vespres d’estiu, a l’hora de la posta, el soroll de la fruita madura que es desprèn de l’arbre i cau flonjament a l’herba em proporciona una mena de felicitat.” Com diu L. aquesta poesia hi és però no s’allarga. Podríem dir que tota peça del llibre té la seva funció i hi està en la mesura justa.

Va ser a propòsit de la constatació de L. que va dir que Silvio vivia al mig del camí entre la casa d’Hélène i de Brigitte i que no considerava gens ni mica que fos un tema fortuït, que S. va concloure que no hi ha res gratuït en els llibres bons.

I acabaré amb la frase de Silvio “Durant uns quants dies, no vaig ser jo”, perquè el record de l’amor de joventut el trasbalsa en la seva tranquil·la maduresa.

Benvolguda, d’Empar Moliner

 

Un dia de desembre que plovisqueja ens trobem cap al fosc.

Es tracta d’una història escrita en primera persona l’eix central de la qual és que el jove home de la protagonista s’enamorarà d’una altra dona i ella, la protagonista, Mei, se sent ja menopàusica oficial. Mei passa a ser la que espera el que ha de passar.

S. considera que la situació a què es veu abocada la protagonista és absurda, ja que la provoca ella mateixa. L. diu que la història fa de mirall, et pregunta, ja que totes passem per aquesta fase en què ja no som joves. Sens dubte, fa una reflexió sobre el que és estar en parella al cap de temps.

La noia de qui se n’enamorarà el marit és una versió jove i nova de la mateixa protagonista.

Ella ha estat pràctica, ha deixat de ser artista _sense abandonar la feina_ i s’ha encarregat de la seva filla. De fet es defineix: “Sóc una mama”, “cuidar és la nostra droga”.

La protagonista beu i ho reivindica, en aquest sentit se sent com un home. Ara, donada la situació que s’està desencadenant, encara beurà més.

En un altre nivell, ens remet a la infantesa complicada, de la qual se n’escapa anant a protecció de menors. Amb un estil àgil, es toquen diferents temes complexos.

Quant a l’estil, en podríem dir diverses coses. Recupera un llenguatge col·loquial i genuí que a voltes m’ha fet obrir el diccionari Alcover-Moll: què vol dir “remostró”? Ens remet, al llarg del discurs a “a. C.”, és a dir, “abans que aparegués la Cris”, la dona jove. Ens dona notícia de l’organització de les orquestres o d’una pintora del segle XVIII, Angèlika Kauffman. Intercala diferents plans. M’ha agradat molt l’aparició del tiet Sedi i la carta que va escriure a la dona de qui se sentia “agradat de”, i la tendresa que comporta i reflexió lingüística que se’n desprèn de l’ús del castellà i del català fa unes dècades.

Quan esmenta el feminisme, per una banda, recalca el feminisme de la cura i reivindica les mares que cuiden. Per altra banda, fa al·lusions al seu primer ex sobre "el sí és sí" i sobre "el no és no" i parla de mares de lloguer a propòsit del desig de la Gretchen d’estar embarassada que, per a mi, ja no és feminisme i està jugant amb els límits del que a mi em pot ferir. Evidentment, és literatura i no un tractat de feminisme. Altrament, no sembla que tingui amigues, les seves amistats són els seus ex (reflexiona S.), i, és clar, les mares i pare d’escola amb qui va a córrer i se sent molt compenetrada. Aquí i ara, en l’esport, sí que ha trobat les seves amigues.

S. considera que ha estat una lectura fàcil,. L. diu que podríem haver aprofundit més en les vivències que ens desperta personalment, i té raó: el llibre no ens deixa gens indiferents, ens remou i podríem haver tirat més del fil de les nostres vides. Certament, no és una obra difícil de llegir però sí que comporta un treball d’elaboració important, tant pels temes tractats com per l’estil.

Sola, de Carlota Gurt

 

L’apropament a la novel·la m’ha despertat diferents reaccions. Diria que he passat per tres moments. D’antuvi em va semblar un llibre molt ràpid, irònic, sorprenent, amb les reflexions desbordants de la protagonista/narradora, amb un llenguatge treballat i... amb un final trist i, per a mi, decebedor, en un primer moment. Resulta que estava convençuda que el compte enrere ens portaria al dia d’acabament de la novel·la que la Mei estava escrivint i realment ens porta al dia d’abandonar la vida d’abans i viure sola (sense companyia humana) com un ésser més del bosc.

Després, sospesant l’obra, l’he trobada menys ràpida, menys lúdica i entenc més el final, que naturalment no té perquè ser optimista, amb el benentès que la protagonista_ folla_, opta per viure solitàriament al bosc.

Ara bé, finalment, pren en mi, amb força, que la protagonista opta per passar a ser matèria literària, opta per formar part de les llegendes que amaren la novel·la i ésser la protagonista de la llegenda de Rocatallada, cosa que _sense desbancar el final que he explicat en el paràgraf anterior_, fins a cert punt, és digne d’una lletraferida com és la nostra protagonista.

En mi, doncs, la novel·la ha tingut diferents interpretacions, si bé, és clar, ara em quedo amb la tercera sense desbancar la segona i entenent la frustració de la primera lectura.

Per sort, hem pogut compartir la lectura al club.

L. ha fet una relectura de l’obra a partir dels breus textos que encapçalen les diferents parts, esbrinant el sentit de l’enumeració de les parts i, per tant,  l’estructura de l’obra. Considera que està molt ben treballada i que domina molt el llenguatge i emfasitza que el final està anunciat ja al principi. I com que rellegim alguna cita, ho veiem clar: “Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”.

E. considera que la protagonista “està en estat de paranoia i que costava de veure’s al principi però finalment es constata irrefutablement”. Personalment, també ho penso perquè les reflexions que fa la protagonista, encara que considero que ella pugui malinterpretar situacions, és el que m’arriba i li accepto fins a cert punt com a bo. Sens dubte, a la vida, el límit entre la cordura i la bogeria és fi. Finalment, inevitablement, entenem que la protagonista viu en una soledat malaltissa i no es cuida. S. sentencia “Està boja però no tant per no saber que està boja”.

La literatura en aquesta obra és fonamental. Hi trobem referències sobre què és una novel·la; l’autora està escrivint una novel·la que s’inspira en Solitud, de la Víctor Català; s’hi expliquen llegendes en boca d’en Flavi. La protagonista i en Flavi esmenten autors i llibres que, en principi, són inventats però fan picades d’ullet a la història literària o acadèmica. He volgut consultar la referència tan recurrent a la Durand, el llibre de la qual il·lustrava en Guim i és “com un rosari” per a la Mei. M’ha fet molta gràcia constatar que no trobo el llibre “Le nouveau nuageais sans peine” però que recorda irremeiablement els diccionaris “Le nouveau..... sans peine” (El nou francès/grec/neerlandès... sense esforç). Quina troballa, i com aquesta en trobaríem moltes més.

És una obra amb estil propi i molt treballat, com ja hem dit, per diferents motius: perquè l’obra està curulla de metàfores o comparacions (quan se li trenca l’urna amb les cendres d’en Guim: “tota jo revestida de cendra, ets el meu Vesuvi”); per la presència d’enumeracions impossibles (pàg. 123: “pomes, torrades remollides, tristor a la planxa”), i les onomatopeies recurrents (l’omnipresent “zub-zub”, leitmotiv de l’obra, que ens remet a la idea molesta de la mare que va fer de model d’anunci d’una batedora i “zig-cric-crac” que ens indica que la protagonista es tanca més i més. Sens dubte, es corrobora que l’autora és traductora pel gran domini de la llengua que té. M’ha agradat, per exemple, trobar un mot desconegut per mi com “esbarrar”, que entenc que ve a significar “desviar-se”.

A l’obra ens posem sobretot en el punt de vista de la Mei, la protagonista, però hi afloren altres punts de vista. Al lavabo, hi ha una humitat que tant en Flavi com en Manel coincideixen que és la forma d’una dona decapitada, la Mei, en canvi, pensa que és una crisàlide. És una imatge molt clara del que s’esdevindrà i com s’expliquen el final. La Mei enfollirà però ella creu que renaixerà com a ésser de llegenda.

Per a mi, a més del procés d’embogiment en què es troba la protagonista arran de la solitud extrema, té molt pes el tema de què fer amb els records, com afrontar-los. Sens dubte, amb la relació amb les altres persones podem encarrilar les vivències, les penes, donar-hi un sentit. Amb en Guim la Mei podia compartir foscors, després no troba i sobretot no sap buscar altres persones a qui obrir-se. Amb la mort d’en Guim es queda molt sola. De fet, quan la companyia més propera que té és la guilla, la Mei es pregunta “On són els amics?”.

L’obra ens planteja el contrast entre Sorrius i Barcelona. El poble es presenta més afable i la natura benefactora. I quan en Flavi s’interessa per ella i li diu que el bosc està preciós, se n’hi va. Però la protagonista defuig les persones. Inevitablement Sorrius ens remet a Dorrius o pel voltant, però això ja són conjectures.

La Mei ens fa arribar les seves reflexions, totes, per això sabem que diu el contrari del que pensa. Per exemple, quan coneix en Manel, el propietari de la casa, ens diu que assentia amb devoció de monja però no hi està d’acord, no li agrada el propietari. La Mei, pensava jo, és contradictòria, vol ser autosuficient, però realment al principi de la història ja estava sola i al final del llibre ho estarà més, massa, sens dubte.

Un incident sense importància, Rosa Maria Sardà

L’autora de petita passava l’estiu a casa dels seus avis, una caseta dels rodals de la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac, en temps de dura postguerra. Els seus avis abans havien estat artistes itinerants i transmetien llibertat i escalf per la seva néta i conciutadans.

A L. i a mi mateixa ens ha agradat molt el llibre, que trobem ben escrit. Retrata molts personatges de la família o veïnatge, a més de la relació amb els avis, la figura de la mare i també ens mostra la seva vulnerabilitat d’infant, que plorava a casa de les tietes, si bé després reia còmplice amb la cosina... Un llibre íntim, que fixa la memòria de la seva vida de petita, de la seva família. 

Personalment, m’ha sorprès que una persona que jo només coneixia com a actriu escrivís un llibre tan bo.

Durant la nostra trobada, fem un petit repàs capítol per capítol desgranant la història novel·lada de l’autora, i a continuació en recullo algun punt.

Comencem pel poema El més petit de tots, que considerem que és dedicat al seu germà i recordem que l’autora havia fet en certa mesura de mare dels seus germans, en quedar-se orfes de mare. Ens consta que el seu germà va morir de sida als 80.

D’Aniversari, la carta a la mare, recordem els moments d’intimitat compartida, preuats. L. parla de la frustració de les expectatives estroncades durant la postguerra, que una infermera com la mare va patir.

Considero agradable i d’interès per mi esmentar “dinar de ballarina” referit a un àpat fred o “fer la vida” amb el sentit de preparar el dinar i fer la bugada a una persona a canvi d’un import monetari. Per altra banda, recordo que hi apareix “enfermetat”, que no trobo pertinent ni justificable per donar autenticitat al text. Segurament mai no sabré si hi és aposta o no.

Jo comento que hi ha històries de la meva família de les quals podrien fer-se relats. S. considera que totes les famílies tenen històries novel·lables, i penso que aquest llibre ens les evoca, irremeiablement.

Un llibre entranyable; en certa mesura, un testament.

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

 

La meva filla A. m’ha recomanat el llibre amb la il·lusió que jo el pogués llegir per poder-lo comentar. En un migdia estiuenc a l’aire lliure, a l’ombra, amb vistes al Montseny, comentem animadament el llibre: part de l’objectiu amb què havia estat creat aquest blog finalment s’acompleix!

A El nom de les dones hi trobem unes dones que riuen, unes bruixes, les dones amb coneixements del cos i la natura, en contra del sistema que els ha oprimit. Més endavant, en un altre capítol, Palomita diu “A mi me hubiera gustado ver los muslos y los pechos de mi mamá”: expressa, doncs, un voler acollir el propi cos amb naturalitat. Tot plegat em semblen unes idees molt feministes.

I em fa pensar en el feminisme quan es recalca que les dones no són ni bones ni dolentes, perquè les dones són completes i de carn i óssos. De tota manera, anant més enllà, A. creu que el relat polifacètic és arreu del llibre.

Amb les trompetes de la mort em va semblar que se’ns brindava una comparació amb les dones: “Les trompetes de la mort som totes germanes, tietes, cosines. La memòria és la memòria de totes.“ “No hi ha pena sinó hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és compartit, és memòria, saber i vida.”” La foscor com una abraçada.” Però realment ara m’adono que es refereix a la immutabilitat de la vida.

En aquest llibre en el qual hi ha llegenda, la formació del món, ens adonem que està situat al present, evidentment per molts aspectes però a mi m’ha fet copsar-ho sobretot l’agutzil, quan observa en Jaume i l’Hilari i diu: “Abans dels vint i pocs ja érem homes però ara no”.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre que traspua poesia. Hilari fa “un poema per a si mateix, que és precisament “Canto jo i la muntanya balla”: d’aquí ve el títol del llibre. La presència de les muntanyes és cabdal. La màxima expressió de la muntanya: els pirineus (“Pirene”), que s’enllaça amb el camí d’exili, amb la idea de vida i mort autèntiques. En Jaume, després de l’accident, treballa al Montseny, una altra muntanya més propera a la plana.

La mort com a tabú, com a procés no interioritzat, tot i que a la muntanya la mort està més acceptada. Per això no és d’estranyar que Mia digui “No les vull veure totes les ombres i totes les coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, referint-se a Oriol. O la idea que per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. El dolor com a part de la vida.

Comentem i aclarim alguns punts, en algun cas perquè hem trobat connexions entre elements i tenim ganes de compartir-les, d’altres perquè necessitem llum :

•      Palomita diu “Dijeron que teníamos que correr mucho, mucho”, als cabirols també.

      ·         El misteri existeix i, de fet, la dona d’aigua vol tovalles i els nens li donen, però després li han de prendre perquè la seva mare els exigeix que les recuperi.

•      Domènech menjant terra: perquè no estava preparat per morir.

Parlant de l’estil del llibre, l’A. comenta que el llibre està escrit amb septentrional: l’ós diu sem. Que els dibuixos fan que sigui una novel·la molt visual. L’ús del castellà és un recurs més_expressa A. És la llengua expressada sobretot per Palomita, que troba un germà gran a l’altra vida de la mà de l’Hilari. A Palomita i l’Hilari els agermana la terra, a la qual s’estan. Així se’ns lliga la història de la muntanya dels habitants de la muntanya amb el seu pòsit familiar amb la història de l’exili.

El sol ens comença a perseguir, la gana també i ja no en tenim prou amb el refresc. Deixem aquí el club, pensant que tal volta podrem més endavant comentar el llibre amb N. A nosaltres ens han servit per compartir impressions i aclarir elements del llibre, d’aquest llibre que ens sembla original i molt recomanable.

Ruta Víctor Català

A finals d'agost vaig poder participar, amb la família, de la ruta literària Víctor Català, a l'Escala, que recomano a tothom a qui li interessi l'autora i que ara mateix no descriuré; però sí que vull deixar constància de dues troballes que m'impactaren per la lectura feta de Drames rurals i per l'existència del mateix club de lectura. Per això, avui, em permeto de fer una breu incursió a l'estimat _ encara que pugui semblar oblidat_ blog, que dit de passada, espero que no caduqui i es deixi reprendre més endavant.

Resulta que la primera edició de les narracions de Drames rurals va anar acompanyada de carbonets de la mateixa autora. Fantàstics!

En primer lloc, el Met de les Conques i Parricidi.

En segon lloc, Agonia i Explosió.                                                                                                            

Malauradament, no vaig poder veure més carbonets al Museu de l'Alfolí que fessin referència a altres 

drames rurals.    

Més tard, vàrem arribar-nos al Clos del pastor, marc on s'esdevenien les tertúlies literàries entre Caterina Albert i el seu petit grup d'amigues, davant del mar. Amigues del club, penso que us pot agradar de veure-ho. Per altra banda, sapigueu que vaig pensar molt amb vosaltres en aquest indret!

                                                                                                                                       

Drames rurals, de Víctor Català

Sobretot, volíem comentar els tres primers relats de Drames rurals, tot i que vam fer una pinzellada a gran part dels altres contes, també. Ens vam reunir L., E. i jo mateixa, i vam aconseguir fer el comentari i com sempre, va ser intens.

Drames rurals és una desmitificació de la vida tradicional al camp, que anteriorment s’havia presentat a partir de tipus convencionals, costumistes. Aquí trobem uns relats de dones i homes senzills i que han viscut amb precarietat i duresa, amb tercera persona omniscient.

A En Met de les Conques, se’ns presenta un personatge isolat, assilvestrat, que traspua mansuetud, al qual el fascinen els sermons d’un mossèn. Aquests sermons li desvetllen l’espiritualitat, li exalçaven l’esperit, i els apel·latius afectuosos del sermó _la ventura d’ésser volgut i compadit_, li arribaven ben endins. I se sent immers en un procés d’apropament cap a Déu que a l’hora fa que es despreocupi del seu cos i se senti abocat a pujar muntanya amunt i, en caure, a un gran cruiximent dolorós fins a la mort. Quan s’està morint, recorda els primers moments de la vida: la mare i l’àvia barallant-se, haver estat deixat de la mà de déu. I finalment, és una mort que resta a l’anonimat: implica una insignificança total.

I m’agradaria parlar de les conques, que encara que tinguin un paper secundari i siguin bàsicament el marc on neix en Met _aspre, marginal_, també hi puc entreveure l’autonomia d’unes dones, anomenades bruixes, que viuen més enllà de la societat i que són coneixedores de les herbes remeieres. La mare d’en Met, la conca jove, hi ha un moment en què es troba molt malament, per ingesta de bolets verinosos, i demana a en Met que li prepari una aigua de malves. En Met, però, no n’és capaç. Coneix els bolets, que de segur és un coneixement transmès per l’àvia i la mare però no és capaç de posar-se a la cuina ni per preparar una aigua de malves. Uns coneixements que s’han transmès de mare a filla, de mare a fill es perden. I, de fet, la mare mor d’aquesta intoxicació. 

Entre una colla de captaires, se’ns destaca la parella protagonista d’Idil·li xorc: en Tet, un esguerradet, perquè té la mobilitat un pèl reduïda, i la Laia, que no té gran intel·ligència, viu sola en la casa familiar i li agrada arreglar-se. Ells s’enamoren i volen casar-se, tot i que la gasiveria de la família d’en Tet no ho facilita, i la societat no respecta la llibertat de les persones amb discapacitat o simplement se’n burla. Ell mor apedregat: la malícia i la burla desencadena tragèdies.

A Idil·li xorc vam constatar que la família pot ser un medi hostil i que ser discapacitat abans era molt difícil. Com va dir L., abans els discapacitats no tenien dret a dur una vida normal. És un conte que, tot i els escarnis que reben la parella d’enamorats i la gran duresa del final, hi ha la presència de l’amor, però, evidentment, el final és terrible.

I esmento també la Llúcia i la Conilla, ja que em semblà remarcable l’amistat entre dues consogres que es barallen i alhora es necessiten i es tenen l’una a l’altra. Em sembla l’exponent, doncs, d’un teixir la vida conjuntament, d’una amistat femenina. Potser, companyes de lectures, veureu que vaig una mica més enllà de l’aspresa i marginalitat de Drames rurals, però és que realment crec que hi ha ombres però també clarors en els contes, i ho ressalto així, precisament, perquè un cop feta la sessió del club,  he continuat treballant el llibre buscant-hi fragments de llibertat femenina _com a part dels estudis que ja sabeu que estic cursant_, i us he de dir que n’hi he trobada. Tot i que els contes tinguin un rerefons molt tràgic i determinista, aquesta llibertat _positiva_ en les dones de Drames rurals, l’he treballada i l’he trobada, si bé em consta que ja, si més no en aquest conte, sens dubte l’havíem manifestada en la sessió del club.

Evidentment, la Laia té casa pròpia, se sosté amb el que li donen i els conills que té, té llibertat d’enamorar-se i per decidir casar-se. Una altra cosa són els problemes amb què es troba fruit de l’entorn i la incomprensió social.

Comentem també Parricidi. La Lena està casada amb una tapadora, un borratxo. El seu amant està gelós d’alguna cosa i ella pressent l’amenaça. L’amant mata la Lena amb l’arma que el fill ha deixat sota el llit. El marit no se n’assabenta de res i borratxo se’n va a dormir. Tothom assenyala el marit com a culpable. La massa social hi apareix en sentit molt negatiu. El fill s’endu les proves, de manera que s’incrimina el pare si cal encara més. És un conte que traspua masclisme, feminicidi i fatalitat, és molt reivindicatiu contra la justícia_com va apuntar E._, que jutja a priori.

La dona aquí no té cap mena de llibertat. A més, qui ha comès l’assassinat en surt indemne, es carrega les culpes el marit, i per més fatalitat, el fill es queda sense pare. Creia que era un relat molt punyent i, per tant, molt interessant d’analitzar però, a l’hora de buscar-hi llibertat femenina, no n’hi he trobat. Això no vol dir que no sigui valuós, és clar. Però és veritat que prefereixo aquells relats en què em permeten trobar-hi els desitjos i el fer de les dones. És un relat molt fatalista, diria que també de reivindicació feminista, però la llibertat femenina no hi té gens de cabuda. És un relat sobretot social.

I vam acabar el club llegint algun fragment de cartes de l’autora amb diferents persones de l’època.